Cinc troballes de fòssils curiosos que emocionen els científics

VilaWeb
Redacció
26.07.2015 - 06:00

Dels trilobits als tiranosaures, la majoria de fòssils són de criatures amb closques dures o ossos. Aquests materials no es biodegraden fàcilment i el sediment té temps per a assentar-se al voltant seu i convertir-los en un registre de la criatura que encara és amb nosaltres milions d’anys després de la seva mort. En canvi, els organismes de cos més tou, com els cucs, es malmeten ràpidament i el seu registre en format fòssil és molt més irregular.

En circumstàncies excepcionals, amb tot, les restes d’aquests últims organismes es poden preservar i de vegades en indrets d’allò ben inusuals. Amb les habilitats detectivesques adequades, els paleontòlegs poden utilitzar aquests descobriments per a obrir noves vies per a explicar la història de la vida a la Terra. Un descobriment recent dins de roques de 50 milions d’anys a l’Antàrtida n’és un exemple particularment sorprenent: esperma de cuc fossilitzada.

És una bona mostra de l’existència de fòssils ben curiosos més enllà d’ossos de dinosaure. Ací teniu una llista dels espècimens més estranys que s’han trobat fins ara.

Esperma pre-històrica

La remarcable troballa d’espermatozous fossilitzats d’un clitel·lat o cuc ‘amb collar’ representa l’esperma animal més antiga descoberta fins ara, i supera en com a mínim 10 milions d’anys el rècord anterior d’un col·lèmbol trobat en ambre al Bàltic.

La conservació de l’esperma fou possible perquè aquesta mena de cucs es reprodueixen llançant els seus òvuls i esperma en embolcalls protectors. En aquest cas, una closca dura va mantenir-los intactes fins que els científics els van descobrir en fons marins a la península Antàrtica. I encara es va requerir una anàlisi microscòpica d’alta potència per a descobrir-hi l’esperma.

Una gambeta siluriana molt ben dotada

Si una mostra d’esperma de 50 milions d’anys ja és sorprenent, què me’n diríeu, d’un penis de quasi 425 milions d’anys? Descobert en una rasa prop dels límits entre Anglaterra i Gal·les al començament de la dècada del 2000, un petit ostràcode, o gambeta, ha demostrat ser clarament masculí. Conservat en tres dimensions amb tots els seus teixits tous fossilitzats, és proporcionalment molt ben dotat. ‘Verga vella‘ va ser-ne el titular al diari The Sun.

Durant el període silurià (entre 443 i 419 milions d’anys), les terres entre Anglaterra i Gal·les eren el fons d’un mar tropical. Els animals marins que s’hi ofegaven quedaven enterrats i petrificats per la cendra de volcans llunyans.

El ostràcodes (i un gran nombre de petits fòssils més) no es poden veure adequadament amb microscopis i per això la seva ‘tomba mineral’ s’ha d’anar desfent a poc a poc, amb l’objectiu de poder recrear el fòsil amb imatges digitals en 3D.

Femtes i vòmits de rèptils del passat

La dita segons la qual hom pot fer-se ric si s’embruta les mans pot quedar demostrada amb els copròlits: els excrements petrificats que es poden trobar en moltes zones paleontològiques. Es tracta de ‘fòssils traça’ d’un enorme valor paleoecològic, perquè poden explicar als científics precisament què menjava una criatura extinta.

Els copròlits són en realitat un element més d’un conjunt més ric de fòssils: el de les restes de materials sorgits de l’aparell digestiu o ‘roques pudents’. Aquest terme fou encunyat la dècada del 1990 per a englobar tots els excrements que es conserven a les roques, i els últims anys han anat apareixent pertot arreu.

A Austràlia, per exemple, mostren que els plesiosaures del cretaci eren carronyaires. A Polònia el marisc triturat i regurgitat ens ajuda a descobrir com es va anar recuperant la vida després de l’extinció en massa més important de la història de la Terra. I a les pissarres juràssiques de Peterborough i Whitby (Anglaterra), els fòssils de belemnits de calamar descoberts s’han interpretat com a vòmits d’ictiosaure.

Els rinoceronts de Yorkshire

Un estrany descobriment de fòssils va tenir lloc a la cova de Kirkdale prop de Kirkbymoorside (Anglaterra), el 1821. Un treballador de les pedreres de Roadstone va trobar una escletxa plena de grans ossos d’animals. D’entrada es va pensar que no fossin de bestiar, però un naturalista local es va adonar que tenien un aspecte exòtic i es va decidir de fer arribar les restes al professor William Buckland, de la Universitat d’Oxford.

Buckland, un home que afirmava haver-se menjat tot animal que se li posava al davant, fou un dels principals científics experimentals de tots els temps. En el cas de la trobala de Kirkdale, va reconèixer que els ossos eren principalment de grans herbívors, com elefants i rinoceronts. I que mostraven signes d’haver estat rosegats. I com que es van trobar al terra de la cova femtes fossilitzades semblants a les de hienes, Buckland (que en tenia una de mascota) va poder demostrar que el jaciment de Kirkdale havia estat un cau de hienes. Va fundar, així, la ciència de la paleoecologia. Quasi dos-cents anys després sabem que la megafauna ‘africana’ va trepitjar la vall de Pickering fa uns 125.000 anys, en una fase d’escalfament entre les edats de gel.

Un monstre misteriós

Els fòssils de Mazon Creek (Illinois, EUA) es van trobar per primera vegada durant l’època minera del segle XIX. Però no va ser fins a mitjan segle passat quan el jaciment es va fer famós gràcies al descobriment de Francis Tully d’una bèstia excepcionalment estranya: un animal de cos tou molt ben conservat, dins un nòdul mineral dividit de manera natural.

Les mostres de Mazon Creek van resultar ser tan abundants com úniques, i a la bèstia se li va donar el nom de ‘Tullimonstrum gregarium’. Ara és el fòssil oficial de l’estat d’Illinois. El problema és que ningú no sap què és realment el ‘monstre del Sr. Tully’. De pocs centímetres de llargada, té un musell llarg amb pinces dentades al final, dos ulls en tall, un cos segmentat i una cua amb aletes. Probablement fou un depredador i per les roques on es va trobar es pot pensar que vivia en mars poc profunds i tropicals.

Després de mig segle, no en tenim gaire idea més. No es pot vincular de manera satisfactòria amb cap grup d’invertebrats, vius o extints. Fins i tot preservats excepcionalment, els registres fòssils sempre tenen capacitat de sorprendre.

Article de Liam Herringshaw publicat originalment a The Conversation.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any