Cinc gràfics que expliquen la fortalesa de l’independentisme

Catalunya s’ha situat en un mes crucial per al futur del país, marcat per una Diada Nacional multitudinària i, especialment, pel referèndum d’independència, principal punt de l’agenda política. Des del 2012, l’estat independent s’ha convertit en la primera preferència de relació amb l’estat espanyol. Aquest fet mostra, des de fa temps, la fortalesa de l’independentisme i contradiu que sigui conjuntural.

La transversalitat del moviment, enquesta rere enquesta, ens permet de mostrar les claus del creixement independentista, que ha passat de ser el 15% l’any 2006, quan va ser aprovat l’estatut d’autonomia al congrés espanyol, a ser el projecte majoritari, guanyar les eleccions i tenir la capacitat de convocar un referèndum sense l’aval de l’estat espanyol.

El 18 de juny de 2006, el poble de Catalunya aprovava en referèndum l’estatut d’autonomia amb un 48,85% de participació, després d’haver estat retallat a les corts espanyoles. En aquell moment, l’independentisme era minoritari (15%), mentre que el federalisme i l’autonomisme batallaven per ser l’opció majoritària.

Durant els quatre anys d’incertesa, a l’espera d’una sentència pel recurs del Partit Popular contra l’estatut, l’independentisme només va créixer lleugerament, fins al 22%. Però es començaven a fer grans mobilitzacions, com la dels Deu Mil a Brussel·les o el mig miler de consultes sobiranistes, començades el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, en què votaren 885.993 catalans i que van mobilitzar 60.000 voluntaris.

És a partir de la sentència del Tribunal Constitucional el 2010 i la manifestació posterior quan el suport de l’independentisme es dispara. Cal sumar-hi l’adhesió de CiU al sobiranisme el 2012, després del fracàs de l’anomenat pacte fiscal, cosa que converteix el moviment en majoritari i triplica el suport que tenia el 2006.

Des de final del 2012, l’estat independent s’ha mantingut com a primera opció. Les enquestes del CEO mostren un decreixement, principalment a causa d’un canvi de metodologia entre el 2014 i el 2015, quan es comencen a establir quotes per lloc de naixement per a corregir els desajustos, però en cap cas sembla que hi sigui en l’àmbit social. Si en el segon baròmetre del 2014 un 74% dels enquestats havia nascut a Catalunya, un 47% tenia coma llengua materna el català i un 45% volia que Catalunya fos un estat independent, en el segon baròmetre del 2015 un 69% havia nascut a Catalunya, un 37% tenia el català com llengua inicial i un 38% tenia com a model ideal l’estat independent. L’independentisme es manté fort, tot i les etapes que s’han anat vivint durant el procés i difícilment sembla que descendirà sense una solució política.

Un moviment de fons
El malestar polític dels catalans, ja el trobem abans de la sentència de l’estatut, encara que aquesta és la guspira a partir de la qual molts ciutadans deixen per impossible l’encaix amb l’estat espanyol. El 2003, un 61% de catalans considerava que Catalunya rebia un tracte pitjor per part del govern espanyol en comparació amb la resta de l’estat; i el 2006, un 78% considerava que el govern central afavoria més unes comunitats autònomes que unes altres.

Tal com mostra el gràfic, si fa deu anys una majoria de catalans considerava satisfactòria la democràcia espanyola, la manca de diàleg i de solucions polítiques, sumada a la politització de la justícia, ha fet que menys de cinc anys després una majoria de catalans no n’estigui satisfeta, de la democràcia espanyola.

L’estat espanyol ha atacat grans consensos de l’autogovern català, com ara la immersió lingüística, a la qual una immensa majoria dóna suport, o la capacitat de recaptar i distribuir impostos, a la qual un 79% dels catalans donava suport després de la gran manifestació de la Diada del 2012. Des del juliol del 2006 fins ara, en tots els baròmetres, més del 50% dels catalans considera que hi ha un nivell insuficient d’autonomia sense que encara no s’hagi donat cap resposta real i factible, fet que en gran part també pot explicar el creixement independentista.

Un suport transversal en origen
Un factor clau per a comprendre la fortalesa de l’independentisme ha estat la capacitat d’anar més enllà de motius nacionalistes o identitaris. Les dades ens mostren que el creixement ha estat transversal, independentment de l’origen. En cap cas no ha comportat una divisió entre catalans.

Si tenim en compte que poc més d’un terç dels catalans té com a llengua d’identificació el català, difícilment un nacionalisme clàssic seria mai majoritari. Encara que no es pot equiparar origen i llengua, perquè el català ha estat justament una llengua d’acollida, és significatiu que el 45% dels qui votarien a favor de la independència tenen com a mínim un pare nascut fora de Catalunya, i un 27% tots dos.

Per tant, sense aquesta part de la població, només un 24% dels catalans votaria a favor de la independència, i justament la diversitat i transversalitat ha estat una de les fortaleses que ha permès fer de l’independentisme un projecte majoritari.

I transversal en edat
Quan l’independentisme encara era minoritari, el suport es trobava principalment entre els més joves. Fa deu anys, un 35% dels independentistes eren menors de 35 anys, i aquest grup de població només representa el 21% del cens electoral. En canvi, un projecte que podia semblar irrealitzable ha fet que actualment el suport s’hagi equilibrat en totes les franges d’edat.

L’opció política s’ha fet transversal. Per a l’independentisme és especialment important, això, ja que en el referèndum escocès la bretxa generacional va ser clau per a explicar la victòria de l’unionisme, especialment pel vot de la por. Les enquestes encara mostren un lleuger suport més gran entre els joves, tot i que això pot ser explicat més per una qüestió d’estructura de la població.

Per últim, hi ha el fet que l’independentisme sorgeix de la societat civil i no pas dels partits. No es limita al viratge d’unes formacions i, conseqüentment, dels votants.

El juny del 2012, abans que CiU fes el viratge cap a l’estat propi, l’estat independent ja era la primera preferència dels seus votants. Sí que és cert que l’independentisme, quan ha esdevingut una qüestió central, ha anat concentrant els partidaris d’aquesta opció en les formacions que defensen aquest projecte.

El cas més clar són les eleccions del 2012. Just abans de les eleccions, el 45% dels votants d’ICV-EUiA, el 21% del PSC i el 13% del PP tenien com a preferència l’estat independent. Després de les eleccions, els partidaris d’aquesta opció van baixar dràsticament.

En canvi, a ERC i CiU creixia el percentatge d’independentistes. En gran part, la situació es va repetir el 2015, quan abans de les eleccions el 34% dels votants d’ICV-EUiA era independentista i va passar a ser el 16% amb CSQEP, i en l’últim baròmetre ha tornat a pujar fins al 31%.

La capacitat de no estar circumscrit a cap partit pot permetre de sumar indecisos, encara que això no signifiqui donar suport a les formacions independentistes. En altres moviments, el suport de la independència varia en funció del suport a un partit, com en el cas escocès, en què l’SNP és molt majoritari, tot i l’existència dels Verds i RISE. La diversitat de formacions –i l’existència d’entitats com Òmnium i l’ANC, que fan de contrapès– permet que aquest sigui un projecte de país i no pas de partit. Per tant, permet de continuar sumant.