Foto: Freepik

Jesús Purroy. El debat entre les ciències socials i les ciències experimentals no és nou, però durant el passat 2020 es va manifestar de formes molt crues i pràctiques, desbordant l’entorn acadèmic, que és el seu hàbitat natural, i entrant a les sobretaules d’arreu del món. Els experts en economia, sociologia i politologia van xocar amb els experts en epidemiologia i virologia a propòsit de la gestió de la pandèmia de COVID-19, i també van haver d’explicar per què van errar tant les previsions a les eleccions que van portar Donald Trump a ser el segon candidat presidencial més votat de la història dels Estats Units. Els científics experimentals diuen que les ciències socials no tenen capacitat predictiva, i la seva capacitat explicativa és limitada perquè sempre hi ha més d’una manera d’explicar alguna cosa quan ja ha passat. Els científics socials defensen els seus mètodes de treball i la validesa de les seves conclusions.

L’origen de la disputa té a veure amb la manera d’escriure dels uns i dels altres. La revolució postmoderna que va seguir la contracultura dels seixanta va normalitzar una manera d’explicar la realitat allunyada del realisme que havia estat la norma fins aleshores. Vam passar en poc temps de Combat de nit a Rayuela, de la disciplina al campi qui pugui. El sociò­leg Stanislav Andreski va identificar immediatament aquesta tendència dels seus col·legues, i el 1972 va publicar Social sciences as sorcery (“Les ciències socials com a bruixeria”).

Una generació més tard, els físics Alan Sokal i Jean Bricmont van reobrir el debat amb un llibre que denunciava l’estil confús dels principals referents postmoderns de la socio­logia i la psicologia. Sokal també va publicar un article sense cap ni peus, escrit ajuntant frases automàticament, en una revista de referència de ciències socials, i va passar el filtre editorial sense que ningú no hi trobés res estrany.

Sembla que en algunes disciplines acadèmiques es valora que els escrits no s’entenguin, o que les explicacions estiguin basades en teories no demostrables. Sovint es tenen en compte aquestes explicacions per prendre decisions polítiques, amb resultats poc brillants.

Llig l’article complet a la web de Mètode.

Descobreix els altres articles de «Ciencia ciutadana: La societat entra a escena» a la web de Mètode.

Jesús Purroy és biòleg i escriptor a Barcelona. @jesuspurroy

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.