Ceuta, amb ce de ‘cereza’

És un fenomen que em supera l’enteniment. Posa-hi una tertúlia, una taula d’anàlisi, una entrevista vista o sentida; posa-hi que som en aquests dies que tothom parla de Ceuta, i mentre una part dels xerradors van dient el topònim en català, l’altra part hi va corresponent amb la pronúncia en castellà. I passen les tertúlies, les entrevistes, les taules, els intercanvis, i els segons no baixen de pronunciar Ceuta a la castellana, com si estiguessin ells i els seus interlocutors en compartiments estancs, sense cap osmosi fonètica possible, cap contagi que resolgui la divergència a favor de la llengua comuna –si de cas, la tendència seria alguna relliscada en sentit contrari.

Havent observat aquest costum de manera generalitzada, i amb la innocència que em caracteritza, em demano: què deuen pensar, els pronunciants de Ceuta amb “c” de “cereza” dels qui l’articulen amb “c” de “cirera”? Que tenen un problema de la parla?, que haurien de veure un logopeda?, que els ha sortit una pansa? M’imagino que de tot, abans que no la teoria forassenyada que el català, aquesta llengua pagesa i tancada, també serveix per a pronunciar Ceuta.

I encara els diré més: serveix per a pronunciar Ceuta, i també San Francisco, i Cincinnati, posats a eixamplar la mostra. Perquè hi ha molt de cosmopolita i molt d’esnob que, mentre fan anar aquestes “c” en el castellà de Castella –i per què no és mai el de Canàries o el de Veneçuela?–, t’hi pots jugar un latte macchiato que quan les volen mastegar en anglès les pronuncien en català. La mateixa cosa podem dir de les xeixs de Chicago, la “g” de Los Angeles, o la “l” de quan diuen LA, per entendre’ns, que si he d’escriure lateral alveolar sonora, africada postalveolar sorda o fricativa alveolar sonora m’agafa mareig. Com tampoc no dubta ningú de la sala, si anem més enllà, que en francès o en l’italià fan tot l’esforç per no descuidar-se els pronoms febles.

Aquest mateix gruix de parlants segurament consideraria que amoïnar-se per un fonema impropi és racista, o en el millor dels casos un caprici burgès, com burgès és el nostre idioma quan no és pagès. Que això que pretenem alguns de coartar el lliure arbitri fonètic dels propagadors de llengua és afegir-li una palada més d’antipatia, essent com és l’única del món que li és exigida la seducció per a prosperar. Llàstima que el supremacisme castellà no sigui la millor posició per a donar lliçons de capteniment, així que continuem. A les tertúlies dels mitjans, que són el format que concentra més llengua espontània per metre quadrat, ja no és només la quota espanyolista que castellanitza la pronúncia de la toponímia, sinó que la submissió fonètica s’estén fins a parlants que afinen en tota la resta.

Com a inexperta en el tema, em decanto per l’explicació que apuntava més amunt: la creença generalitzada, interioritzada, que la nostra és una llengua incompleta i que necessàriament no ho pot abastar tot. En conseqüència –i sempre és la mateixa conseqüència–, allà on no arriba el català, ja tenim el castellà –i entre el jovent, cada vegada més, l’anglès. És aquella idea que el nostre idioma, com va dir un, no serveix per a ensenyar química nuclear: que no té prou entitat per a cobrir tot l’espectre de terminologia important, com aquesta que distingim en majúscula de les paraules en minúscula i vulgars.

Ho veiem amb les sigles –PSC, ANC, CNI, CEO, GPT–, o amb la purga de neutres –Colau, Borràs, Sales, Tàpies, Balmes, Diagonal– d’aquells que sí que les fan quan baixen els mots del cavall. Com a anècdota pintoresca, fins i tot he arribat a sentir comunicadors canviant la pronúncia de Girauta al castellà a partir que l’inquiet ex-Ciutadans se’n va anar a fer carrera a Espanya. Ja em disculpareu que em perdi en dèries personals, però dono per descomptat que cada lector les va substituint mentalment per la seua col·lecció com a soferts oients i espectadors.

Hom pot pensar que, en la situació d’emergència que es troba el català, perdre el temps en aquest flanc és gastar una energia que no ens sobra. En tot cas, apel·lo a la complicitat dels qui encara consideren el català un idioma normal, si no susceptible de ser defensat fins a l’última lletra. Així com trobem que els metges que s’han tret un carrerot han de ser capaços d’aprendre la llengua dels pacients que som, no sé per quins set sous els comunicadors exercents als Països Catalans no poden fer un coi de curset per a millorar el nivell que encomanen a milers de pavellons auditius cada dia. I en el cas de les beceroles, ni això cal, a diferència d’altres mancances més profundes i estructurals que minen el català i que avui no són el tema.

Si la qüestió m’arbora és perquè la veig ben fàcil de solucionar. Per exemple: què costaria als serveis lingüístics dels nostres mitjans obrir un grup de WhatsApp que inclogués tot el personal, dels fixos als col·laboradors habituals, i que els previngués en funció dels temes calents del dia: xiquets, recordeu que Cadis és Cadis i Algesires és Algesires; que la zeta de Gaza és la mateixa d’alzina; que no hi ha gazatís, ni iranís, ni marroquís, que són gazians, patatims i patatams. D’aquesta manera, ni als uns els podríem presumir ignorància, ni als altres aquella vergonya tan nostra per la possibilitat d’ofendre el company si l’esmenen, que ja se sap que el català correcte, també a diferència d’altres llengües, és una ofensa.

D’aquesta manera senzilla –em nego a buscar-hi unes pegues que no ha de tindre–, aquells que passats quatre anys de la invasió d’Ucraïna encara diuen Ucrània i ucranians, o aquests que encara insisteixen a dir còvid de la covid, com els que pronuncien Gaza i Ceuta i PSC com si escopissin pipes, podran deixar clar davant dels seus companys si la seua opció és simple desídia o és una tria conscient, és a dir, política.