Catalunya triomfarà a pesar dels catalans

Avui fa exactament noranta anys, el 19 de juliol de 1936, que no solament el general Franco es va alçar. La Revolució Anarquista, també. Durant tres dies els anarcosindicalistes van sortir al carrer, entre més actors, per vèncer les tropes militars espanyoles. Els anarquistes van acabar guanyant la batalla als franquistes, i es van fer amos de la situació, i del país. La Generalitat, durant el conegut com a curt estiu de l’anarquia, va cedir el pas al Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), òrgan que va manar durant tres mesos en lloc de la Generalitat. I de l’estat.

Efectivament, durant aquells mesos ens trobem que Catalunya aconsegueix unes cotes de poder vorejant la independència. Aquí fabricaven armes sense permís espanyol, controlaven els carrers sense permís espanyol i aplicaven justícia independentment de la justícia espanyola. Aquesta paradoxa (anarquistes aconseguint una quasi independència) la van admetre independentistes com Josep Maria Batista i Roca l’any 1936: “L’acció de l’estat espanyol ha desaparegut de Catalunya. El govern central és avui inexistent a la nostra terra […]. Avui, Catalunya lluita i viu com si fos un poble independent […]”.

Aquesta cita apareix a Josep Maria Batista i Roca (1895-1978) (Editorial Base), la monumental biografia de 656 planes escrites per Frederic J. Porta i Capdevila (1996). Aquest jove de trenta anys ha escrit un llibre que impressiona per la quantitat de cites i documentació que hi aporta, per l’estil galopant que té i per la rapidesa amb la qual va escriure la tesi doctoral, que és la base del llibre. Menys d’un any va trigar, cosa que va impressionar el director de tesi, Josep Pich Mitjana. Ja abans, amb solament vint-i-vuit anys, el doctor en història Frederic J. Porta havia escrit Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït, conjuntament amb Fermí Rubiralta, Fèlix Villagrasa, i pròleg de l’enyorat Culla.

L’historiador Porta, en el capítol titulat “La Guerra d’Espanya (1936-1939)” mostra els intents de Batista i Roca de catalanitzar una guerra que veia com una ingerència espanyola que va voler canviar. Catòlic, nacionalista, benestant, proper a Estat Català, independentista de pedra picada, alguns membres de la FAI el cercaven per burgès i conservador, i va anar uns quants dies amb guardaespatlles. Antimarxista declarat, quan va esclatar la revolució, va dir a Raimon Galí: “Tot s’ha acabat”, perquè veia que aquella era una guerra sense bàndol independentista. Però a diferència de més catòlics, no li va passar pel cap anar a Burgos, al contrari, es va posar, tot i les diferències evidents d’ideologia, al costat de la revolució… Per provar de canviar-la des de dins.

Amb quaranta-un anys, va allistar-se a les Milícies Antifeixistes, i va animar els catalans a fer-ho, tot i que no va entrar en combat. Sí que va provar de catalanitzar la guerra, va estar organitzant més o menys de prop les Milícies Pirinenques, va constituir la Columna Pau Claris amb nacionalistes, va bastir de senyeres la columna Macià Companys, va repartir 200.000 pins amb el lema “Per Catalunya” entre els soldats, però sobretot va fer tasques diplomàtiques: delegat de la Generalitat Republicana a Madrid i delegat de Lluís Companys a Londres.

Porta explica i resumeix de meravella els intents, finalment fallits, de convèncer els anglesos que una solució era aturar la guerra, i que Catalunya s’independitzés amb l’ajuda de les potències, per aconseguir que no caigués en mans ni dels franquistes ni dels comunistes. Uns comunistes que ja havien guanyat la partida als anarquistes. Era una tercera via. Fugir d’una guerra que veia espanyola i fer un estat. Batista, instal·lat a Londres, va aconseguir de fer arribar aquest missatge a més instàncies angleses.

El llibre és bo perquè també inclou la cara fosca que tots tenim, i que Batista va mostrar quan també va fer un breu i únic intent de parlar amb els nazis per tal que els ajudessin “en la gestació d’un feixisme català”, suposo que amb la idea, una altra vegada, de rebre ajuda exterior per a la independència. Els alemanys van desestimar-ho i ell no va insistir-hi. Tots tenim taques i més val saber-les. I aquesta és la seva taca, però no és la seva dèria. La seva dèria eren els anglesos. A ells sí que els va rondar durant mesos, i establert a Londres, perquè ens ajudessin a ser independents. Batista era home anglòfil d’idees i maneres. De fet, va acabar treballant pels seus serveis secrets.

El complex Batista i Roca va ser un partidari de l’independentisme armat des que tenia poc més de vint-i-cinc anys (organitzant SEM i després Òrmica), passant pels quaranta anys, quan va impulsar la fallida revolta armada catalana dels fets del Sis d’Octubre de 1934, i arribant, atenció a la dada, fins que tenia setanta-dos anys i va organitzar FAC l’any 1966. Segons el dirigent d’ETA, Julien de Madariaga, aquest català va ser un dels homes que van convèncer-lo d’emprendre el camí de la lluita armada basca.

Aquest home discret, de poc físic, també va tenir temps de ser un dels introductors de l’antropologia a Catalunya, etnòleg i professor a la London School of Economics and Politics i Cambridge. És a dir, també va tenir una vida d’acadèmic fonda i persistent. Ment brillant per a les ciències, renovador de l’escoltisme, figura clau de Palestra, pont entre Catalunya i Occitània i, per acabar-ho de rematar, informador dels serveis d’intel·ligència britànics durant la Segona Guerra Mundial, com detalla el bell llibre escrit pel jove doctor Porta. Un doctor amb qui no tinc clar si coincidiríem, políticament parlant, aquesta és la veritat. Però que acadèmicament tròbut que és una bèstia brillant, jove i potent i que posa en circulació un Batista i Roca massa poc conegut entre nosaltres i a qui el seu tiet li va dir una frase que el va marcar, i a mi m’ha quedat dins: “Catalunya triomfarà a pesar dels catalans.”