Josep-M. Terricabras: ‘Catalunya Ràdio havia d’haver demanat perdó’

  • Josep-Maria Terricabras recorda el darrer programa de ‘L’Orquestra’, tancat de manera fulminant per haver parlat de les detencions en massa d’independentistes poc abans dels Jocs del 1992

VilaWeb
Roger Cassany
07.07.2017 - 22:00

El 10 de juliol de 1992, dilluns farà exactament 25 anys, es va emetre el darrer programa de ‘L’orquestra’, de Catalunya Ràdio, dirigit per Jordi Vendrell. La direcció de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va decidir de tancar-lo d’una manera fulminant. Fins i tot va eliminar dels arxius de la ràdio aquell darrer programa (que podeu sentir ací). No se’n van donar explicacions, però la decisió tenia un motiu clar: la tertúlia del programa havia criticat la detenció en massa de militants independentistes, ordenada pel jutge Garzón poques setmanes abans dels Jocs Olímpics. Les detencions i les tortures sofertes pels detinguts foren silenciades per quasi tots els mitjans de comunicació. ‘L’orquestra’, en canvi, en va parlar amb contundència en aquell programa, conduït per Vendrell, i amb tres tertulians: Josep-Maria Terricabras, Modest Prats i Josep Murgades. No havia de ser el darrer programa, però sorprenentment i de manera insòlita ho va ser. El programa es va suspendre de cop i Vendrell fou destituït d’avui per demà. No n’hi hagué cap més. Han passat vint-i-cinc anys i en parlem amb Terricabras, ara eurodiputat. Recorda l’ambient de censura que es vivia, l’angúnia de les tortures i el silenci informatiu. Alhora veu amb il·lusió un nou programa que Catalunya Ràdio emetrà a final d’aquest mes i en què es recordaran, precisament, aquells fets.

Vau participar en la darrera ‘Orquestra’. Què en recordeu, d’aquell episodi?
— Recordo que els tertulians d’aquell divendres érem en Modest Prats, en Pep Murgades i jo. Jo no n’era un tertulià fix, sinó que hi participava de tant en tant, com aquell dia, des de l’estudi de Catalunya Ràdio de Girona. Quan hi vaig arribar en Modest ja hi era i de seguida vam comentar les detencions dels independentistes, abans de començar el programa. Amb el micro obert, el tema va sortir de seguida. Penseu que ja havien passat dies de les primeres detencions i acusacions de tortures però pràcticament ningú no havia reaccionat. Tots tres vam ser durs respecte de l’operació del jutge Garzón i també respecte del silenci informatiu que s’havia creat.

La reacció del poder contra aquella tertúlia va ser fulminant. El programa ja no va tornar a emetre’s mai més…
— Sí, i també recordo que feia pocs dies que s’havia celebrat amb gran èxit i amb gran eco la bona marxa del programa ‘L’Orquestra’ d’en Jordi Vendrell. Tot apuntava que havia de continuar encara molt més temps. Però el següent dia de programa, dilluns, ja no n’hi va haver. A més, el nostre programa, la darrera ‘Orquestra’, va desaparèixer dels arxius de Catalunya Ràdio, misteriosament. No s’hi podia trobar! El van eliminar! Més endavant s’ha pogut recuperar gràcies al fet que algú el tenia enregistrat, perquè cal dir que hi havia molta gent que seguia amb entusiasme tots els programes de Jordi Vendrell.

Qui i com va decidir que calia tancar el programa i censurar-lo?
—A mi ningú no em va dir mai quina persona concreta havia pres la decisió. Si ho sabés us ho diria sense por i amb contundència, però m’imagino que hi van influir algunes autoritats de Catalunya Ràdio, del Palau de la Generalitat; i també recordo que en Martí Jusmet era el delegat del govern espanyol, aleshores socialista, a Catalunya. Recordo molt bé que en Pep Murgades va referir-se amb la paraula ‘sociates’ als socialistes i em penso que això també va molestar molt. La meva sospita, raonable, és que hi hagué una contribució de gran coalició entre els socialistes i Convergència per posar punt final al programa d’en Jordi Vendrell. Es va acabar el programa i a ell el van aparcar completament. En Modest, en Pep i jo mateix vam trucar a en Jordi de seguida per demanar-li què podíem fer i ell va dir que no calia fer res, que ell n’assumia tota la responsabilitat. Això sí, hi va haver una gran reacció popular. La gent reclamava de fer un gran acte de reconeixement i de solidaritat a en Jordi Vendrell.

Jordi Vendrell va pagar molt car aquell ‘atreviment’…
—En Jordi Vendrell era sensacional. Actuava amb tal naturalitat que no es pot dir que tingués atreviment o coratge. Senzillament era lliure. El programa no va pas ser planificat. Res de res. Les coses fluïen amb naturalitat i en Jordi donava sempre veu a les inquietuds, les ganes, els problemes de la gent. Cada vegada que jo hi vaig participar em vaig sentir molt lliure. En Jordi era absolutament obert i democràtic. En el seus programes, s’hi podia parlar de tot. És en aquest sentit que dic que no va ser atrevit. Va ser normal. Però passa que la seva normalitat era de gran atreviment, per a alguns. I això és el que li va costar car.

La tenim, aquesta normalitat de Jordi Vendrell, aquesta llibertat, en el periodisme d’avui?
—Periodistes com en Jordi Vendrell fan falta sempre. Ara també, però llavors ens en feien molta. Ara les condicions han canviat. Aleshores hi havia un cert ambient de censura, de control, i aprofitàvem les poques finestres que teníem, els espais de llibertat, per dir les coses com les vèiem i les pensàvem. I ja veieu a quin preu, a vegades. Ara de la independència en parlem cada dia, és central en la política catalana. I ara, tots els programes còmics, i a vegades penosos, de la televisió i de la ràdio, poden fer befa del rei i poden riure-se’n, dels hereus i dels amants. Per tant, les coses han canviat. Jordi Vendrell i molts d’altres com ell van ajudar molt a fer aquesta desmitificació del poder, en un moment en què era molt més difícil que no pas ara. Però potser el que ens cal avui és un altre aspecte important de Jordi Vendrell.

Quin?
—No es tracta només de poder fer una crítica, diguem-ne grotesca, que està molt bé i és necessària, sinó de fer més crítica de profunditat política, de veure com les diferències del poder amb els ciutadans són sovint diferències de classe, d’alguns que es volen imposar sobre els altres i que ho fan d’una manera vil. És a dir, ja no ens cal la desmitificació, que també s’ha de fer. El que cal ara és aprofundir en la crítica social, política i ideològica cap a aquells benpensants que volen mantenir l’ordre a qualsevol preu. I això Jordi Vendrell també ho sabia fer molt bé. De fet, quan se segueix el recorregut de ‘L’orquestra’, s’adona que és simfònica. És una simfonia esplèndida de temes diverses, ben vistos i molt ben plantejats. A vegades eren els mateixos tertulians que lliurement plantejaven el tema, com en aquell darrer programa de ‘L’orquestra’, en què vam ser els tres tertulians que vam començar-ne a parlar.

El que va passar amb ‘L’orquestra’ podria tornar a passar?
—Com deia, la societat ha canviat. Passen coses diferents, però en passen de molt fortes igualment. Que un ex-president de la Generalitat o que la presidenta del parlament s’hagin d’asseure al banc dels acusats és molt fort. Són fets d’una càrrega institucional terrible. I ara hi ha reacció per part de tothom, ràpida, per les noves tecnologies i perquè hi ha grans organitzacions com l’ANC que provoquen la reacció. Aleshores, l’any 92, érem a l’ombra dels Jocs Olímpics, que eren una cosa bona per a Catalunya i per a Barcelona, però que tenien contradiccions importants. Recordem que davant de tota l’operació dels Jocs hi havia Samaranch, que no havia pas destacat per la seva vocació nacional catalana. Com que hi havia els Jocs que feien de paraigua, la gent tenia tendència a protegir-los. I es va vendre dient que les detencions dels independentistes formaven part de la protecció dels Jocs. Hi hagué una reacció tímida i un silenci mediàtic sorprenent, però justament després d’enregistrar el programa de ‘L’orquestra’, el dia 10 de juliol de 92, hi hagué a la Casa de la Cultura de Girona un gran acte en defensa dels detinguts i de protesta contra l’operació del jutge Garzón, en què vaig intervenir amb un parlament, encara ho recordo. I recordo que en aquell acte hi havia personatges del camp convergent i del camp socialista. També hi eren. Jo vaig estar amb els detinguts fins al final, vaig anar unes quantes vegades a Can Brians, fins i tot el dia que van sortir els últims, juntament amb en Tià Salellas, que va ser l’advocat de molts d’ells. Ell, en Tià, va tenir un paper molt important i mai no prou reconegut en tots aquells fets. No crec que aquell silenci mediàtic es pogués repetir, ni que avui es pogués tancar així com així un programa de ràdio per raons polítiques. Però de coses grosses, encara que diferents, en continuen passant.

En aquella tertúlia vau dir alguna frase que m’agradaria recordar-vos. La primera: ‘El preu de la llibertat és l’únic que no podem pagar amb democràcia.’
—Encara és vigent, tenia molt sentit aleshores i ara també, més que mai…

La segona: ‘La causa de la llibertat és tan crucial que és innegociable.’
—Absolutament. I per això cal estar disposat a tot. Com els joves que van estar disposats a acabar a la presó, alguns amb gran patiment d’ells i de les famílies, o com va estar disposat a fer-ho en Jordi Vendrell, que va dir sempre que assumia tots els cops que li poguessin donar i la responsabilitat del programa. La causa de la llibertat és absolutament innegociable. Aprofito l’avinentesa per fer una citació d’un bisbe, Pere Casaldàliga. Ell diu: ‘Les meves causes són més importants que jo.’ És exactament això. La causa de la llibertat, la de la democràcia o la de la justícia social són molt més importants que jo mateix. Si jo n’he de pagar algun preu, paciència, la causa és allò realment important. Jordi Vendrell, sense anar més lluny, ho va demostrar.

En aquella tertúlia també es parlà de les tortures d’alguns dels detinguts. La tortura, l’altre extrem de la llibertat…
—La tortura és terrible. Desgraciadament al món i em temo també que a Espanya, perquè de tant en tant encara se’n denuncien casos, hi ha tractes degradants o de tortura directament contra ciutadans. Això no pot ser de cap manera. El que pensa diferent de tu té tot el dret de pensar diferent. Absolutament tot el dret. Per tant, no t’agradarà, però no es pot respondre amb violència. Un ha de de ser capaç d’assumir la dificultat, la diferència i la contradicció. Això és la llibertat dels altres i això és absolutament fonamental. Penseu que l’estat espanyol va ser condemnat per no haver investigat prou les denúncies de tortures. La tortura embruteix la dignitat humana. Ara fa no gaire s’han commemorat al congrés dels diputats a Madrid els quaranta anys de transició i s’ha fet un homenatge a Martín Villa, un personatge buscat pels tribunals pels morts que hi va haver mentre era ministre, morts assassinats. Com pot ser que es facin homenatges a gent que ha participat en aquestes coses? Com pot ser que hi hagi gent que assisteixi a l’homenatge? Em va semblar molt digne que els diputats d’Esquerra i de Podem, i potser algun més, es retiressin de la sala, perquè un acte com aquest és del tot inacceptable.

Això passa avui, el 2017…
—Sí, i això vol dir que les arrels del problema, de la incomprensió del que és una democràcia, arriben molt avall, són molt profundes i costen molt de desarrelar. Molt.

Tant que diuen que no ens deixaran votar…
—És que es veu que la llibertat fa por. Feia por aleshores i pel que sembla fa por encara avui. Es veu que no agrada. I es veu que alguns han de dictar als altres què és la llibertat. I en aquests casos, i ja que hem entrat una mica en el caire filosòfic, solc citar el gran filòsof Kant. Ell es pregunta què és il·lustració. I diu que és la sortida de la minoria d’edat en la qual ens hem reclòs autoculpablement. Es tracta de sortir de la minoria d’edat! És exactament això. No pot ser de cap manera que uns quants ciutadans tractin els altres com a menors d’edat. Som tots majors d’edat, no només ells, i que a sobre decideixin sobre nosaltres. Tots hem de poder decidir, cadascú a casa seva, i amb tota naturalitat, com es fa a tots els països avançats del món. Espanya té en això un dèficit democràtic gravíssim i profundíssim. És molt preocupant.

A Europa ho entenen?
—Oi tant! Al Parlament Europeu, on treballo des de fa tres anys, no entenen que no es pugui votar. Que es voti allò o allò altre, el sentit del vot, és una altra qüestió, una qüestió individual. Però els conflictes es resolen a través del vot. Quina altra manera hi ha? A aquest pas un bon dia ens prohibiran de fer eleccions rutinàries perquè diran que també divideixen la ciutadania, i que fer eleccions és problemàtic i perillós. I diran una bestiesa rere una altra. Votar és la forma més civilitzada que hem descobert els humans, en comptes d’anar a bufetades, de resoldre els nostres conflictes. Això ho sap tothom.

Sou optimista?
—Oi tant. Farem el referèndum i nosaltres el farem vinculant. Els que aniran a votar el faran vinculant. Jo estic segur que a l’octubre votarem i que just després s’haurà de negociar amb les institucions internacionals i amb l’estat. No en tinc cap dubte. A més, serà ràpid, cosa de pocs mesos. Els divorcis han de ser ràpids. Si s’allarguen gaire es van trencant vaixelles a la família.

Per acabar: Catalunya Ràdio hauria de demanar perdó?
—Catalunya Ràdio havia d’haver demanat perdó, o si més no haver donat alguna explicació, a Jordi Vendrell i a tota la seva audiència. Fou tan inexplicable que calien explicacions. Hi havia una audiència que se sentia traïda, ofesa i que es va manifestar de manera molt forta i sorollosa. En aquests casos, la claredat i l’explicació pacífica són sempre la millor opció i no es va fer. Però he de dir que Catalunya Ràdio ha enregistrat enguany un programa que s’emetrà d’aquí a uns quants dies per a recordar tot allò. Jo mateix i en Pep Murgades, que vam ser a la darrera ‘Oquestra’, hi hem participat. En el programa, s’hi explica què va passar, s’hi donen explicacions i s’hi recorden els fets. Entenc que és una manera de demanar perdó. Penseu que quan el vam enregistrar, fa uns quants dies, jo mateix li vaig dir al conductor del programa: ‘Espero que no tinguis els problemes que va tenir Jordi Vendrell.’ Per sort no s’ha oblidat. I, a més, mitjans com VilaWeb, en aquest cas, també hi ajudeu molt.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any