unitat llibertat crida

Una gran part dels règims autoritaris i de les dictadures sorgeixen de les urnes. No necessiten alçaments ni cops d’estat. Hi ha alguns ingredients que són imprescindibles perquè els votants es llancin als braços d’opcions autoritàries. Han d’estar exasperats per una inseguretat econòmica constant. A Espanya (Itàlia, Grècia…) aquest ingredient no és cap problema, ja el tenim. Els diversos governs, juntament amb un grapat de partits de ‘esquerra’ o dreta enfeinats a engolir les engrunes del pastís, han fet una tasca meravellosa per la injustícia fiscal i per aprofundir la bretxa entre els ultra-rics, el règim, les seves clienteles i la resta de la gent.

Però la injustícia econòmica pot acabar transformant-se en descontentament contra el règim si no es desvia l’atenció. Això només es pot fer d’una manera: creant un enemic. Pot ser intern o extern, però si és intern és molt més fàcil. Quan es tria un enemic intern, no s’han de descuidar alguns requisits essencials: ha de ser un enemic que puguem vèncer i humiliar. Els votants han de veure com el dobleguem una vegada i una altra, com el dominem amb deixats de víctima, perquè la victòria sigui encara més èpica. S’han de magnificar els defectes de l’enemic, o fins i tot crear-los, fins que quedi deshumanitzat: ja no és una persona, és la identificació de la cosa abjecta –el gitano, el moro, el jueu, el català (sí, per molt que alguns a Catalunya encara ho neguin, tot això ha portat al fet que, majoritàriament, a la resta de l’estat espanyol es vegi amb hostilitat els catalans; per exemple, en un exercici panestatal de biaix de confirmació, durant les càrregues brutals a la primera, multitudinària i fins aleshores pacífica reacció a la sentència del procés –l’ocupació de l’aeroport–, la notícia més buscada a Google a Espanya no era aquesta sinó la senyora de Tarragona agredida per un independentista). D’aquesta manera, els votants poden deslliurar-se de tota empatia i, si cal, participar en el linxament. Poden créixer a l’empara del més fort per sentir-se encara persones tot i la humiliant condició vital d’haver de treballar com animals per arribar a final de mes, sense espai per a pensar, només per a desfogar estrès, ràbia i frustració.

La polarització, que ràpidament es transforma en fanatisme (és a dir, ser cada vegada més lluny de la realitat i més a prop de l’abstracció i dels símbols, com les banderes), és essencial. Aquesta és la tasca principal i, en molts casos, única dels partits polítics: representar unes idees simples (‘simple’ entès com a no complex i ideal, o sigui, irreal) de la manera més extrema possible per destacar sobre altres que representen, al seu torn, unes idees simples [entenent el centrisme i l’equidistància també com a idees extremistes i simples].

La polarització de les teves files ja la tens, però cal exasperar l’enemic elegit i acorralar-lo fins a destil·lar una síntesi, de manera que a les seves files només hi tinguin veu els qui coincideixen amb la visió d’enemic que necessites. Aquests enemics, amb l’excusa de criticar-los, els magnifiques i els dónes altaveu; els altres, els menystens. Només ha de quedar un posicionament davant el teu: l’oposat, perquè els dos s’expliquin per contraposició. Dues posicions en què les altres opinions siguin considerades traïció o irrellevants. Una vegada tinguem això, tindrem l’enemic tal com vam prometre als votants que seria.

Després ha de fer por. És important que sigui definit com a violent perquè el votant el pugui continuar increpant, però necessitant empara i protecció del govern –això acostuma a anomenar-se ‘un govern fort’. Les imatges de destrucció, foc i blocatge són indispensables perquè la profecia s’autocompleixi. Si l’enemic les genera tot sol, millor, però si no, no hi ha res més fàcil que generar-les per a ell o induir-lo a provocar-les baldant-lo a cops o, per exemple, arrencant-li els ulls.

Ara tornem a les urnes. No ens equivoquem. No serà el PSOE, que donarà l’estocada mortal; s’equivoquen molt els qui neguen que en aquest moment el PSOE, ens agradi o no, és l’únic i l’últim tallafoc possible a Espanya a una onada d’autoritarisme molt més bestial que, partint de Catalunya, arrasarà la resta. No em malinterpreteu, en el cas en què em trobo, no votaré el PSOE. Dic que els règims necessiten que el votant arribi a les urnes visceralment, commogut entre focs, crits i símbols, perquè abracem una d’aquestes idees simples –com si representés tot el nostre sentir i ens hi identifiquéssim completament– en un gest de lliurament romàntic i nihilista al qual no importen les conseqüències.


És feina nostra, de la societat civil, no lliurar-nos-hi; ells no ho farien mai per nosaltres. Cap d’ells no podrà representar-nos mai del tot. Per tant, hem de permetre que es donin les circumstàncies perquè es pugui anar a les urnes a resoldre un problema matemàtic, perquè les eleccions són això: un problema matemàtic en un mar de fons de limitacions.

La societat civil necessita un baló d’oxigen per a recuperar les regnes –davant la deixadesa de funcions de l’àmbit parlamentari en campanya electoral permanent– i aportar solucions estables a la governança, una resolució dels problemes quotidians, abans de la nova i més violenta recessió econòmica que s’acosta. Allà on s’aconsegueixi –si és en cooperació amb els partits, millor; si no, sense ells– serà el lloc on es podrà viure més i millor. Serà un lloc on valdrà la pena viure i pel qual més gent estarà disposada a lluitar.

Amb totes aquestes, on sóc, jo? Vaig creure que aquest era el futur de Catalunya, com un exemple positiu a seguir i replicar-lo positivament a Espanya i a Europa. Veig que hi ha molta gent com jo. Persones que no som ideològicament independentistes, però que vam creure que la proposta que es feia des del sobiranisme abans de l’1-O era l’única resposta davant l’absència de diàleg d’una deriva centralista i quasi-colonial de l’estat, no només en greuge a Catalunya sinó en greuge a tot Espanya, de cap a cap. Vam creure que a Catalunya s’obria un camp per a practicar una democràcia millor, una justícia econòmica millor, una governança millor. Encara penso que això, fins a l’1-O, va ser una possibilitat sincera. Però tot allò que va venir després i on hem arribat deixa clar que vam ser ingenus.

 

Han passat dos anys i els qui podien demostrar que hi podia haver una governança diferent no ho van fer. La motivació és la que es fa servir en l’àmbit electoral: ‘Tenim les mans lligades, fins que no guanyem no podrem actuar.’ Evidentment, hi ha una diferència atroç respecte d’altres circumstàncies: la immensa dificultat de governar a Catalunya amb una quantitat enorme de persones encausades i perseguides (a part dels condemnats, desenes i desenes de funcionaris, tècnics, professionals, alcaldes, ciutadans…). Però no hi ha més remei, si no és deixar sola la població, que forçosament ha de trobar solucions per a viure, siguin quines siguin les circumstàncies.

Com explicar-ho? La repressió fa això: com podem criticar res si hi ha persones a la presó que paguen un preu demencial i cruel pel que va passar?

Catalunya es va rebel·lar contra una idea d’unió prepotent i, per això, forçosa; però la paradoxa és que, en la polarització, les veus més extremes contra aquesta unió ara pressionen Catalunya en nom de la unió, la unió del catalanisme. Lluitaven contra la unió com a injustícia i ara exigeixen la unió amb la mateixa vehemència. 

Aquesta polarització entre dues opcions d’unió forçoses [1] deixa molta gent, com jo, sense opcions. El mite de la unió em repugna i m’aterra. La unió no existeix a la natura. Hi ha la cooperació en la diferència o bé el peix gros que es menja el petit (en aquest sentit, sí, els dos peixos ‘s’unifiquen’). La qüestió més terrorífica és que és un mite molt ancorat, gairebé ningú pensa que la idea d’unió sigui res dolent. Encara es canta ‘el poble unit no serà mai vençut’, com si les impressionants massacres de pobles sencers ocorregudes abans i després de la creació d’aquest lema no s’haguessin esdevingut mai. Els peixos grossos han aconseguit, a la seva conveniència, una narrativa hegemònica en què parlar malament de la unió és una traïció monstruosa. Ho ha estat durant segles per a la unió matrimonial de la carn; encara ho és per a les altres formes d’unió.

Ara a tots dos costats de la frontera de Catalunya va guanyant el fanatisme. I no parlo dels disturbis, que, si no són provocats, no són símptomes de fanatismes sinó d’un malestar insuportable i no atès que, com a tal, s’hauria de resoldre, sense reduir-ho a un problema d’ordre públic, com es fa en un marc cegament simplista. Parlo de la polarització fanàtica entorn d’idees simples i que es reflecteix en l’espai electoral que ha aconseguit l’autoritarisme per a guanyar a les urnes. El fanatisme del fort que aixafa el feble també fanatitzat a imatge i semblança del qui l’aixafa. Per què guanya el fanatisme? Pel mite de la unió.

Les responsabilitats de l’estat són evidents i no tenen cap al·licient per a corregir res, perquè quin interès tindria a esmenar-se, el qui guanya. En plata: Sánchez proposarà diàleg en els temps que millor li convinguin perquè s’ho pot permetre i seria absurd pensar que no pugui i hagi d’actuar d’acord amb els seus interessos. És sospitosament càndid plantejar que hagi de perjudicar-se sense cap avantatge. I donem gràcies si és Sánchez, perquè ningú més que governi a Espanya li interessarà dialogar, com a mínim, fins d’aquí uns quants decennis. Ens agradi o no, només es pot esmenar el rumb dels qui perden, perquè només a ells els pot interessar fer alguna cosa diferent (tret que instal·lar-se en el victimisme es consideri un paper victoriós, cosa que espero no sigui així).

En nom de la unió, el govern es manté unit per no ser castigat electoralment. Passa igual amb Òmnium i ANC. Però jo crec que no pensen igual –ho espero. Si fos així, hauria de ser acceptable que les diferents opcions afloressin i convisquessin en la diferència. En això consisteix la democràcia.

Una part del govern parla d’unilateralitat plantejant sobre el 53% la mateixa prepotència que pateix el 47% ara mateix per part de l’estat; fa una crida a la mobilització permanent sense tenir cap pla sobre com fer-ho, enviant la població a la massacre de la mà de les seves pròpies forces de l’ordre; caient del ruc en descobrir que la mobilització també implica sempre infiltrats i provocadors i encara més si és ‘permanent’; com si la mobilització fos una solució política i no únicament una reacció social legítima. El president dóna ordres a Pedro Sánchez i això el deixa en ridícul, perquè no té cap força ni poder contractual per a donar ordres. La humiliació a què s’exposa una vegada rere una altra és justament el que cal per continuar humiliant ‘els catalans’. Tot això compleix perfectament la funció de l’enemic ideal que necessiten les opcions autoritàries per guanyar a les urnes.

Una altra part del govern, fins i tot des de la presó, ha plantejat, abans i després de la sentència, que la resposta ha de ser millor governança i més obertura i escolta. Sembla que és una posició oposada, però el govern es manté unit fins i tot davant les càrregues policials. Per la unitat, sense la qual hi ha càstig electoral. 

Efectivament. Hi ha molta molta gent que no pot donar suport al discurs de Torra, però ERC rep esbroncades tant si es queda com si marca la diferència. En nom de la unitat.

Quina gran contradicció, la de tantes persones lluitant contra una unió desigual, d’una banda, i reivindicant fins al fanatisme l’obligació de la unió i la uniformitat dins la frontera de Catalunya.

Com deia una estudiant entrevistada aquests dies: ‘Hi ha moltes maneres de lluitar perquè les coses canviïn a millor.’ Si les unifiquem com agrada als peixos més grossos, moltes i moltes persones es quedaran sense veu.

No sóc l’única que pensa que una frontera no pot ser un fi en si mateix, mentre que una democràcia millor sí que ho és. L’opció que els sobiranistes proposaven fins al fatídic 1 d’octubre de 2017 era atractiva per a moltes persones perquè era una resposta al blocatge prepotent i perquè podia representar de caminar cap a una democràcia millor. Però, dia rere dia, el discurs es fa més simple i repetitiu i per a molts ja és insostenible continuar simpatitzant amb alguna cosa que sembla haver-se quedat blocada i buida; almenys, fins que es demostri el contrari. Que la dimissió de Torra sigui demostració d’altura d’estadista. Que es demostri que sí que hi ha un pla entorn de la democràcia i una major justícia econòmica i en general, sigui amb aquestes fronteres o amb unes altres, perquè Catalunya valgui la pena. Que hi hagi persones competents a cada punt neuràlgic de la vida quotidiana, present i futur. Ara això no passa. Sense això, la independència no és garantia de res millor per se.

I és urgent. Només falten tres setmanes per a les eleccions. Després, vindrà una nova recessió econòmica, més brutal, que patirem tots encara que l’hagi causada un govern autoritari que tampoc no és el nostre i que, per cert, va guanyar a les urnes: el govern Trump.

A Catalunya, ens agradi o no, tenim una responsabilitat col·lectiva que això no passi a Espanya. Hem de reenfocar els esforços com a societat civil activa entorn d’acords de mínims en els diversos àmbits necessaris per fer front, d’una banda, a la nova crisi econòmica i, d’una altra, a la brutal regressió democràtica que l’electoralisme va abonant.

És urgent i necessari permetre a l’àmbit parlamentari català d’abandonar el mite de la unió perquè pugui representar diversos sentiments i diverses solucions que cooperin de manera constructiva, distribuïda, però no fusional. Davant la gravetat de la situació, llegir el context només en clau de profit electoral em sembla un suïcidi.

NOTA:
[1]
Els fets hi són:

—D’una banda, la repressió serà cada vegada pitjor, els indicis són inequívocs: polítics elegits a les urnes condemnats a penes inhumanes de presó per haver complert el seu programa electoral (=presos polítics); entre molts altres, periodista acreditat lligat de mans i arrossegat per la policia mentre feia la seva feina; ús massiu d’armes de mutilació per part de les forces de seguretat enviades a rebre perquè siguin màrtirs de la causa; de la mà d’opinants pop que parlen de distopia quan encaren intel·ligència distribuïda, tancar una web preventivament i per terrorisme quan la seva activitat en aquest moment havia estat només la de convocar una concentració sota claríssimes consignes de no-violència.

—D’altra banda, la insistència sobre una unilateralitat material, pràcticament i òbviament impossible i el blocatge sense solucions que permetin a les persones de sostenir el dia a dia, són una violència a una part majoritària –i cada vegada més– tant de la població sobiranista com de la que no ho és. Donar als autoritaris allò que busquen és una irresponsabilitat que no es pot consentir a la classe política. El malestar i la desesperació són de la gent. La classe política cobra amb la comesa d’eliminar obstacles, i més en un moment en què hi ha una deriva espantosa i antidemocràtica que pot acabar molt malament.

‘Això no es resol amb repressió.’ Doncs només cal mirar la història: si això no es resol amb intel·ligència, sens dubte es resoldrà amb repressió.

Simona LeviBarcelona, 25 d’octubre de 2019

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb