El govern espanyol s’ha escarrassat molt a retratar Catalunya com una societat dividida. La noció d’una Catalunya ‘dividida’ o ‘fragmentada’ encaixa bé amb el rebuig del president espanyol Pedro Sánchez a dialogar amb els representants catalans sobre la crisi política. L’argument funciona així: abans que l’estat espanyol pugui considerar de dialogar amb Catalunya, ‘Catalunya ha de dialogar amb ella mateixa‘. Dit altrament: com que els catalans estan en desacord, no té sentit que Espanya prengui part en cap diàleg.

És una estratègia qüestionable fins i tot si acceptem les premisses subjacents. Però, en relació amb la inacció i el rebuig al diàleg per part d’Espanya, hi ha un altre problema: la premissa de la Catalunya dividida és falsa. Sí, els catalans estan dividits en la qüestió de la independència; per això demanen un referèndum, per a aclarir les xifres. Però no, Catalunya no té una ‘societat dividida’, si més no en termes de causes i solucions de la crisi política actual. Pel que fa a (1) l’empresonament dels polítics i activistes socials catalans i (2) el dret d’autodeterminació, Catalunya està força unida, en realitat. Examinem-ne les dades.

1. Un consens ampli contra l’empresonament dels representants polítics catalans

La causa del malestar a Catalunya de la setmana passada ençà no és la independència i prou. Sobre això, molt poca gent ha canviat d’opinió.

La causa d’aquest malestar és la sentència contra una dotzena de polítics i activistes amb penes que van dels nou anys als tretze anys de presó per haver organitzat un referèndum d’independència. Han estat condemnats per ‘sedició’, un crim de violència, malgrat que mai no van fer, ni acceptar ni encoratjar cap acte de violència. En el moment de la condemna ja havien passat quasi dos anys en presó ‘preventiva’. A més, tot i que molts foren elegits i reelegits com a representants electes, havien estat privats d’exercir les seves obligacions polítiques com a càrrecs públics.

Pel que fa a aquests empresonaments, a Catalunya hi ha un consens clar: només el 18% dels catalans considera justa la presó dels seus polítics, un 14% no ho veu clar i més de dos terços dels catalans considera que l’empresonament és injust.

Tan solament dos partits nacionalistes espanyols de línia dura, el Partit Popular i Ciutadans, donen suport a l’empresonament dels presos polítics jutjats pel Suprem. En els partits independentistes, hi ha unanimitat virtual contra l’empresonament, com era previsible. Però el fet més sorprenent és la posició dels partits unionistes d’esquerres. Un 92% dels votants dels Comuns i un 58% dels votants del PSC consideren que l’empresonament és injust.

2. Un consens ampli en favor de l’autodeterminació

A Catalunya, hi ha un consens ampli en favor de l’autodeterminació. Aquest consens, naturalment, inclou tots els independentistes, però també una porció significativa d’unionistes. Dit d’una altra manera, la majoria de catalans volen decidir mitjançant un referèndum.

En l’enquesta més recent sobre aquesta qüestió, es va demanar a una mostra sistemàtica de 1.200 catalans fins a quin punt estaven d’acord amb la frase següent: ‘S’hauria de fer un referèndum a Catalunya perquè els catalans i les catalanes decidissin quina relació volen que hi hagi entre Catalunya i Espanya?’ Ací en podeu veure els resultats:

Tan sols el 21,2% dels catalans s’oposen a un referèndum. Més de dos terços hi van a favor. I si n’excloem l’11% que no en té cap opinió formada, el percentatge favorable és del 76%.

És important d’emfasitzar que no és un resultat únic i il·legítim. Ha estat així, si més no, durant els anys de què disposem de dades fiables, i la majoria pro-referèndum (entorn d’un 75%) es manté constant quan la qüestió és formulada de maneres diferents. Si en voleu més detalls, podeu consultar aquest article.

També paga la pena d’esmentar que un gruix important de votants de partits unionistes són partidaris d’un referèndum. Per exemple, s’hi oposen menys d’un 10% dels comuns i entre els votants socialistes hi ha una divisió del 50%-50%.

A Catalunya, l’entusiasme per un referèndum és més fort a l’esquerra política, però també obté suport del centre i el centre-dreta. L’únic sector polític en què l’oposició al referèndum és més alta que no pas el suport és entre els qui es defineixen de ‘extrema-dreta’.

Entre els nascuts a Catalunya, que són la majoria, prop del 80% vol un referèndum, i només el 15% s’hi oposa. Els catalans nascuts a la resta de l’estat espanyol o a l’estranger també són favorables al referèndum, però amb un marge menor.

Conclusió

El govern de Pedro Sánchez té raó quan diu que Catalunya està dividida pel que fa a la independència: la meitat la vol i l’altra meitat no –les xifres varien d’enquesta a enquesta, però s’acosten al 50-50 de dos anys ençà. Aquesta és la norma en democràcia: la gent divergeix en coses, però està d’acord a resoldre les desavinences democràticament. Dit d’una altra manera, les preferències diferents per un resultat polític no significa necessàriament desavinença en la manera com s’ha de decidir aquest resultat. De fet, si no hi hagués divergència d’opinions respecte de la independència, no hi hauria necessitat de votar perquè el resultat ja se sabria, com passa a gairebé totes les regions de tots els països del món.

Els catalans són aclaparadorament contraris a la presó i l’exili dels seus polítics electes, i també són aclaparadorament favorables a un referèndum d’autodeterminació. Aquests dos consensos expliquen la revolta popular que hi ha a Catalunya, com també el punt mort polític. Per a abordar el conflicte Catalunya-Espanya, el president espanyol faria ben fet d’admetre que en aquestes qüestions els catalans estan majoritàriament d’acord. És a dir, la desavinença no és entre catalans sinó entre la solució de consens proposada pel govern de Torra –és a dir, llibertat per als presos polítics i referèndum d’autodeterminació– i la contraoferta feta pel govern de Sánchez –és a dir, llei i ordre.

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb