01.09.2019 - 22:00
|
Actualització: 02.09.2019 - 08:24
A la vella Unió Soviètica, a Moscou, entre els periodistes i els polítics, eren molt preuats i respectats els anomenats ‘kremlinòlegs’. Eren grans experts a llegir entre línies, a mirar aquells detalls que a la gent corrent se’ns escapaven i donar-hi sentit. Es fixaven, per exemple, en qui apareixia a cada fotografia i al costat de qui. O quins canvis hi havia en l’ordre en què seien els dirigents a les reunions. Evidentment, l’aparició de noves paraules o neologismes, més encara en aquella absurda i retorçada manera de dir les coses que gastaven a Moscou, delatava de seguida els enganys de les aparences. I dels gests. I dels titulars dels diaris i de l’ordre de notícies als informatius. Per exemple, quan el Kremlin va presentar un candidat contra Ieltsin a les eleccions municipals de Moscou, el 1989, el fet que fos el director de la fàbrica de les limusines que feien servir els jerarques –Bràkov, crec recordar que es deia– va donar peu a una tesi més que interessant sobre el repartiment de forces dins el règim, que acabà essent certa. Seria frívol si digués que era una època divertida, però reconec que era molt interessant i que aquella manera de mirar els detalls aguditzava la ment. A mi, si més no, em va ensenyar molt.
Ara que el curs polític torna a començar, la situació del Principat em recorda molt aquella que escrutaven els kremlinòlegs. És interessant d’observar qui apareix a segons quines fotografies. Interessant qui publica segons quines notícies, quin dia, dient què i fent servir quins adjectius –més interessant encara enmig de l’escàndol pel repartiment partidista de la publicitat de la Generalitat, que aporta pistes molt significatives sobre qui instrumentalitza què. Fins i tot és interessant de llegir a Twitter i comparar què destaca cadascú d’unes mateixes declaracions. És interessant d’observar, de fet, com apareixen paraules completament noves a l’horitzó, tot d’una, pronunciades per persones que d’entrada no encaixen. I, naturalment, és molt llaminer de descobrir que es fan reunions al màxim nivell, que alguns voldrien discretes i uns altres voldrien dinamitar sense que es notàs qui encén la metxa. És cridaner, especialment, d’observar tot d’iniciatives que s’acumulen d’una manera estranyament desordenada. I com sempre hi ha els rumors. Això dels rumors és especialment perillós i cal tractar-ho amb una cura extrema, però fins i tot quan són tòxics és il·luminador d’entendre’n el mecanisme, de comprovar-ne la construcció.
No pretenc fer de kremlinòleg ara, això no és la Unió Soviètica i no tindria trellat. Però he de dir que, fent servir aquell mètode, tinc la sensació que algunes coses es mouen, finalment. I que seria lògic que abans de l’Onze de Setembre, o a tot estirar abans del Primer d’Octubre, tinguéssem les idees més clares sobre què passa.
No és que hi haja miracles, que això no passa mai. Ni que s’haja resolt res que ho haja de canviar tot d’avui per demà. Això no passarà. Més aviat sembla que hem arribat a l’esgotament del cicle que marcaven el judici del procés i la tanda d’eleccions i que hi ha molta gent conscient que per on anàvem no anem enlloc i que, de manera generosa, s’esforça a superar el partidisme i a trobar una ruta per a transitar.
És evident que el judici no s’ha sabut aprofitar políticament. Les eleccions, si de cas, han deixat clar que la gent té molt poc interès en la pugna d’aquest contra aquell. Les possibles eleccions espanyoles del novembre i la batalla per si s’han de fer eleccions autonòmiques a Catalunya o no encara ens entretindrà un quant temps. Però aquest element nou de ‘la confrontació‘, que gairebé tothom, amb matisos tan notables com comprensibles, fa pocs dies que ha començat a posar sobre la taula, podria menar a un tomb dels esdeveniments, si més no de les intencions. Cal no oblidar que, d’ençà del 21-D, a la pràctica, la confrontació és allò que tota la classe política i fins i tot en alguns moments les associacions civils han provat d’evitar. I per això el kremlinòleg que encara resta dins meu, després de tants anys, es demana què vol dir tot plegat i què vol indicar que passarà ara. Potser, com deia l’admirat Raimon, ‘qui pregunta ja respon’.
PS (1). Durant el mes d’agost a VilaWeb hem publicat cada dia un mapa per a ajudar a entendre el món i saber com es llegeixen aquests instruments fonamentals de la cultura i la política que són els mapes. El resum dels trenta-un, per si us vaga de divertir-vos una estona, el trobareu ací.
PS (2). Joan Ramon Resina ens va acostumant a començar la setmana amb els seus esmolats apunts sobre l’actualitat. Avui crec que fa l’explicació més diàfana i encertada que he llegit mai sobre el perquè del canvi d’actitud de l’independentisme després del 27 d’octubre. Us recomane molt que el llegiu: ‘El record de Simone Weil, quan l’independentisme i l’estat temen el buit‘.
