Catalunya catalaneta

“Es busca catalanet”, de Banda Neon, es va publicar el juny de l’any passat i ja acumula més d’un milió i mig de reproduccions a Spotify. Recomano als lectors de VilaWeb que donin un cop d’ull a la lletra de la cançó abans de continuar llegint l’article i, un cop fet, els vull demanar disculpes per haver-los fet llegir versos com “tant de bo trobar l’amor de la meva vida / que vingui a casa per Nadal i [sic] caguem el Tió”, “tu ets més de Burger King / jo me’n vaig de calçotada” o “que jo mantinc el català per Barcelona / encara que a vegades em senti una mica sol”. Torneu-me a disculpar. Convindrem que això –no sé com qualificar-ho– no guanyarà cap premi Cerverí (que ja és dir!), però el sol fet que existeixi i que tingui èxit és simptomàtic que alguna cosa, en cap cas bona, passa.

Sovint penso que hi ha gent que és massa catalana. Em refereixo a una mena de gent –sobretot jove– que abraça voluntàriament tants tòpics de la catalanitat, de manera tan tòpicament catalana, que sento que en fa befa. Aquesta cançó n’és un exemple, però també la mateixa proliferació de catalanet o catalaneta, un terme que en qualsevol altre context es consideraria un insult i que nosaltres, gent de pau, terra de pas, l’hem adoptat com un epítet desitjable. Ser català, per a molts joves catalans, vol dir fer de català; i fer de català, o de catalanet, vol dir romantitzar cegament la caricatura d’una cultura real –Sant Jordi, pa amb tomàquet, barretina, Moreneta, independència, Barça, sardanes, tió…–, talment com si el model que calgués seguir fossin aquells monòlegs del Lopes a Tinc nació, rebuts per algú sense sentit del sarcasme.

L’explicació racional d’aquesta catalanor hiperbòlica és un replegament identitari. Els vents del postprocés, vents enderiats a afirmar la nació, la llengua i la cultura i que encara no sabem si són profitosos o la continuació del procés per uns altres mitjans, ens exigeixen ser catalans: ser-ho desacomplexadament, ser-ho més que mai. Però el problema d’endurir la identitat catalana és que molts no acaben de tenir clar en què consisteix exactament, i si alguns prediquen una catalanitat tan difusa que acaba sent espanyola, uns altres n’accepten una de tan superficial que sols pot ser caricatura. I és del tot lògic: un cop s’han trencat i s’han potinejat la majoria dels lligams amb la història, amb la tradició, amb la cultura i amb la realitat del país, un cop volem reivindicar una identitat que ens és aliena, els únics recursos que tenim a l’abast a l’hora de bastir-la són el prejudici, l’estereotip i el simbolisme.

Aquest desconeixement és agreujat pel fet que la catalanitat, entesa com aquest reguitzell de llocs comuns romantitzats, hagi esdevingut un negoci o, sent més modestos, una fórmula d’èxit. És tan fàcil i tan rendible fer declaracions buides en favor de la llengua, vanar-se de fer coses en català, de “mantenir la llengua” –un concepte que ja ha esdevingut còmicament marquetinià–, de fer art amb quatre referències de pa sucat amb oli, etcètera, que qui no ho fa, qui no ho explota fins a límits ridículs, és per idiotesa o perquè encara té l’esperança de triomfar en castellà. I, de mica en mica, anem aixecant una indústria de grups, d’artistes, de projectes, de creadors de contingut i de figures mediàtiques majoritàriament mediocres l’únic valor de les quals és ser dels nostres, ser catalanes (i insistir molt en el fet de ser-ho). Tenir això és millor que no tenir res o, pitjor, que tenir espanyols, no em malinterpreteu, però en temps foscos, en un moment en què necessitem més arrels i punts de referència que mai, no hauríem de premiar i patrocinar qui tracta el país i la cultura com una marca.

La simplificació de les identitats, com tots els grans fenòmens, no és només problema nostre. A tot arreu, els incentius de les xarxes socials i una recerca mal entesa de l’autenticitat fan que ens presentem a l’esfera pública i, per tant, visquem de maneres cada cop més superficials. La catalanitat, doncs, és una de tantes codificacions identitàries disponibles: ens dóna una pàtina d’arrelament, fidelitat i politització, per un costat, i un deix original, pintoresc i folklòric, per un altre. I en aquest atractiu, al qual podríem trobar una fórmula banal, però (potser per això) efectiva de construcció nacional, s’hi amaga la reducció dels horitzons culturals que tan clara veiem en uns altres casos.

Al mateix sac, però amb matisos, sens dubte, hi podem posar l’auge dels restaurantets de macarrons, explotadors per excel·lència d’una nostàlgia gastronòmica; la dèria de reivindicar paraules boniques en català (xiuxiueig, moixaina, aixopluc… ximplets) o els diacrítics com una mena d’arca perduda; la meravellosa idea de fer samarretes amb “en la meva Mercè Rodoreda era” –que encara no sé què significa– estampat; l’obsessió malaltissa amb Plats bruts i tot l’imaginari tevetresí dels noranta i els dos mil… i, bé, crec que ja s’entén. Amb tot, el missatge subliminar és el següent: “La cultura catalana és això, exactament això, ara només hem de gaudir-la i esprémer-la mentre podem.” I, amb aquesta idea al cap, molts acaben convençuts, com si es tractés d’una llei universal, que en català sols es pot parlar del català i de Catalunya, i que ser català, fer de català, és prendre’s aquesta condició com un imperatiu categòric. Això sí, tenim remescles de “El meu avi” i “Els segadors”.

A molts, no cal dir-ho, ja els va bé aquesta identitat buida –buida encara que es cobreixi amb mil senyeres i estelades–, sobretot quan s’utilitza per a reafirmar la idea d’una Catalunya catalana blanca i imbècil a parts iguals. I si bé és cert que l’amenaça principal és i serà sempre la castellanització, faríem bé de preocupar-nos també per la mena de catalanització que impera. Quan arriba el temporal, les banderes volen amb facilitat: de poc o res serveix tenir molts catalans (o catalanets) si la seva Catalunya –que inevitablement també és la nostra– no para d’empetitir-se i esvair-se entre rialles sense saber-ho, com qui explica un mal acudit a una audiència de borratxos.