oye sherman
La humorista Oye Sherman (fotografia: Adiva Koenigsberg).

El debat més o menys soterrat al voltant de l’estat de la llengua (curiosament, de les dues dimensions que abasta, la quantitativa és molt més pública que no pas l’altra, la qualitativa) peca del mateix mal de què sempre hem acusat els diccionaris: anar per darrere dels parlants. L’estratègia de pluja fina que aplica el corrent anomenat restituïdor, genuïnista o purista consisteix substancialment a denunciar, via xarxes, castellanismes generalment lèxics, més una mica de fraseologia i de sintaxi. I mentre les propostes que volen restituir l’estat previ a la interferència a gran escala troben escolta en parlants tan hipermotivats com minoritaris, la sensació de buidar el mar amb una cullereta s’accentua: els calcs continuen amarant la llengua, indeturables, fins al moll de l’os.

Una de les causes, al meu entendre, del fracàs dels experts a l’hora d’aconduir l’evolució de la parla és la dificultat per llegir el present. Fa temps que sabem que la llengua del futur (del futur immediat, com a mínim) tendeix a ser cada cop més oral i menys escrita. Els ninos del whatsapp no són pas cap anècdota: cada dia fem servir menys paraules perquè ens expressem més amb la imatge. El repertori verbal col·lectiu es redueix a mesura que creix el visual (sí, ja sé que augmenta el nombre de tecnicismes, però la sinonímia i el registre col·loquial s’empobreixen a velocitat de vertigen. Ja en vam parlar aquí). És el signe dels temps, per més que als lletraferits ens contrariï. Per això, si volem incidir sobre el fet lingüístic, la primera cosa que hem de fer és provar d’entendre’l.

L’escola on van els adolescents ara mateix es diu Youtube i Instagram. Allà sí que estan atents. I en aquestes plataformes el català hi és gairebé absent. Això explica allò que denuncien, desconcertats, tants pares de nanos d’aquesta edat: que no solament perpetuen l’hàbit diglòssic de canviar de llengua davant dels desconeguts (cosa que potser han après a casa) sinó que van més enllà: parlen castellà entre ells. Perquè és la llengua de prestigi, la de les xarxes, la que comparteix tothom, la que els proporciona tot el material (argòtic, referencial, d’afirmació) que necessiten.

Per això és tan necessari que hi hagi qui hi faci de model. A nosaltres ens pot semblar un femer; jo, per exemple, no aconsegueixo que m’interessi. No entenc aquests vídeos plens d’efectes de so, de sobreimpressions sobtades, d’exclamacions que se m’escapen. M’encanta ‘Les coses grans‘ perquè és ficció, però no trobo la solta a un paio que m’explica la seva visió (esbiaixada, incompleta, desordenada) sobre, no ho sé, el feminisme. Però jo represento el passat. Els éssers analògics som, per dir-ho com la Camorra, ‘morts que caminen’. Ara la llengua viu a les xarxes, i per cada lector d’aquest article, per més digital que sigui, n’hi haurà mil que visualitzaran l’última gracieta de l’influencer de moda, que després repetiran als grups de WA, als patis i als clubs esportius. El ‘APM’ de TV3 com a termòmetre. El dia que es podrà fer tot sencer només amb talls en català voldrà dir que anem bé. Ergo: si als seixanta volíem bisbes catalans, ara necessitem imperiosament influencers catalans.

Com ara la Maria Rovira, àlies Oye Sherman. Una craca. Premi VOC al millor youtuber de fa dos anys. No és estrany que alguns programes d’èxit s’hi hagin fixat, perquè encarna un model viable de català-que-ara-es-penja. La gràcia del canal de l’Oye Sherman és precisament això, que és un canal. Al ‘Estat de Gràcia’ o a ‘La nit dels Òscars’ ens la mirem els analògics, però els parlants que ja han començat a modelar la llengua del futur se la miren al mòbil. I senten això. Escolteu-lo un moment, que ara en parlem.

Què, què us ha semblat? Lleig? Pobre? Interferit? A mi em sembla fantàstic, perquè mata dues falses llegendes de cop. Primera, la lèxica: que no es pugui embastar un llenguatge actual i escoltador sense recórrer al castellà. O si més no sense recórrer-hi més que molta gent de la generació dels més grans, que tenen un repertori més ric i genuí però alhora diuen tenim que, assera i bassura. I segona, la fonètica: que a Barcelona només es parla xava. La parla de la Maria és la versió 2020 del barceloní tradicional, el que es gasta majoritàriament als barris del centre de la ciutat. Una parla que conserva tots els trets troncals bàsics: la neutra, la sonorització dels enllaços fònics, la L palatal, l’obertura vocàlica… Si a la Sherman li balla de tant en tant algun pronom (rarament), si la A en algunes posicions se li obre un poc més del compte, si calca alguna frase feta o intercala mots directament en castellà o en anglès, és perquè ara mateix l’evolució va per aquí. Podria no fer-ho, però hauria de disposar de recursos (és a dir, de models) que ara no li arriben, perquè ella també s’alimenta de la galàxia digital. Per cada dosi de quimmasferrer en rep deu de santimilláns. Per això suggereixo a qui pensi que val la pena escarrassar-se per recuperar la genuïnitat de la llengua oral (que, insisteixo, ara mateix és la saba que nodreix la planta) que opti per aquesta via. Dedicar-se a difondre via Twitter o Facebook articles d’altri corregits segons el teu model lingüístic és llençar la feina a la paperera: arriben a una audiència ultraminoritària. Si creus que la Maria Sherman (i més youtubers interessants com en trobareu al PopAp de la Mariola Dinarès) no hauria de dir, en bon català, ni hola, ni preguntar, ni buscar, ni fil (de piulades), ni equivocar-se, ni acollida, ni tants altres reals o presumptes castellanismes, i si et sembla que xaveja més que no es pot admetre, faràs més ben fet de combatre-la amb les seves mateixes armes. Ja fas tard per córrer cap a YouTube a fer tutorials, amb l’objectiu, confés o inconfés, de viralitzar el model de llengua que propugna Josep Maria Virgili.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb