Molt estimat Josep,

Ara fa tot just un any i pocs dies que ens vam abraçar per darrera vegada, una freda nit de tardor, al sud de l’estat francès. Al cap de pocs dies et tancaven, juntament amb la resta de companys del govern, en una presó de l’estat espanyol que serà ja per sempre el símbol de la seva vergonya. Però que serà, molt més encara, el símbol de la teva, de la vostra dignitat. La de tots els companys i companyes del govern, del parlament i de les entitats civils que durant un any heu fet del vostre empresonament un testimoni de coratge i de compromís amb la llibertat col·lectiva.

Un any d’ignomínia durant el qual hem transitat cada dia del sentiment de ràbia al sentiment d’orgull. Ràbia pel dolor injust i injustificable que vosaltres, però sobretot les vostres famílies, heu hagut de resistir. Orgull de veure-us ferms en les vostres conviccions, defensant la vostra condició de polítics honestos, demòcrates i pacífics, fidels al seu poble.

Pocs dies després del vostre empresonament, tot just arribat a Lovaina, us escrivia això, en nom meu i de la resta de companys i companyes del govern a l’exili:

«D’entrada, el nostre primer missatge el volem adreçar a les vostres famílies –els vostres fills, les vostres parelles, els vostres pares i germans, en qui pensem tant des de dijous. En realitat no caldria que els ho diguéssim, però els ho volem dir igualment: tot i el dolor, tot i la ràbia per la injustícia d’aquest empresonament que no respon a cap criteri propi d’un estat de dret, heu de sentir un orgull infinit pel que han fet els vostres pares i les vostres mares. Són valents, són persones bones i honestes, que avui paguen amb presó el fet d’haver estat coherents amb els seus ideals i amb el mandat democràtic que els havien encomanat els ciutadans.

»Amb alguns dels consellers avui empresonats, quan encara eren a Brussel·les, vam reflexionar sobre el cost que podia implicar per a les famílies una situació personal que tots vèiem que es podia produir de manera imminent per a aquells que anessin a declarar. Vam dir que els fills, en les edats de la majoria dels nostres, necessiten més que cap altra cosa la presència quotidiana dels pares i el seu afecte constant. I sabíem que això, la justícia espanyola, pretenia arrabassar-los-ho de manera completament injustificada. Però vam dir que, al mateix temps, aquests fills rebrien dels seus pares o mares un exemple de dignitat i de capacitat de sacrifici –sacrifici per unes idees nobles que tots sempre hem defensat de manera pacífica– que és el millor patrimoni moral que un fill pugui rebre mai. Tots aquests fills que avui a penes poden entendre res sabem que quan siguin adults se sentiran molt privilegiats d’haver tingut uns pares o unes mares tan valents i insubornables.

»En qualsevol cas, que tothom tingui clar allò que ens havíem dit entre nosaltres tantes vegades durant aquests mesos: no ens vam ficar en això per ser màrtirs, ens hi vam ficar per ser lliures. I, que ningú no en tingui cap dubte, aconseguirem la nostra llibertat. La nostra llibertat col·lectiva per a fer una societat on els drets de tots –començant pels drets civils i polítics que avui l’estat espanyol vulnera de manera compulsiva a cada pas que fa­– siguin plenament garantits.

»Avui una immensa majoria dels ciutadans del nostre país clama contra la repressió de la qual sou objecte. Sabem que esteu forts, entre altres coses perquè esteu junts. Esteu junts i estem junts. I junts som molt forts. Junts, siguin quins siguin els obstacles que ens imposin els nostres adversaris, no defallirem mai en el nostre combat pacífic per la llibertat i la justícia.

»Avui el vostre exemple és el motor de la determinació de la nostra gent. Una determinació que, com més creix la repressió, més forta és. I, de la mateixa manera que la vostra valentia és l’estímul de la gent per a continuar lluitant, la seva lluita serà la clau que obrirà la porta que us ha de retornar la llibertat que mai no us havia d’haver estat arrabassada.»

Les famílies. Quin testimoni de combat per les llibertats, pels drets civils i polítics, que deixen les nostres famílies! Veure la Meritxell Lluís, la teva dona, al capdavant de l’Associació Catalana dels Drets Civils, igual que la resta de parelles, germans i germanes, fills dels presos i els exiliats, activant la solidaritat de tot un país… és una vivència que no oblidarem mai. D’una banda, no ens ha sorprès gens la força amb què han emprès aquesta tasca. Sabem com són els nostres familiars. Sabíem que no es quedarien quiets ni quietes. Però, de l’altra, és com si, en la nostra intimitat, se’ns hagués despertat una admiració renovada per tots. No han triat aquesta situació ni tampoc el paper que els toca de fer ara i, en canvi, amb quina valentia i amb quanta força interior l’han assumit!

Us pensem cada dia. Però quan et penso a tu, particularment a tu, no puc deixar de recordar el que em va dir la Meritxell, la teva Meritxell, la darrera vegada que vam parlar, fa pocs mesos, aquí a Bèlgica: ‘Ja saps com és en Josep. La seva divisa és el vers de l’Espriu. I d’aquí no el mouràs.’ El vers de ‘Assaig de càntic en el temple’ que tens com a piulada fixa al Twitter: ‘Ara digueu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”‘ I quanta raó que té: d’aquí no et mourem. És el vers que et defineix: tu, per sempre més, fidel al servei d’aquest poble.

No us heu rendit, no t’has rendit. Empresonant-vos a vosaltres, enviant-nos a l’exili a nosaltres, es pensaven que aconseguirien la vostra rendició i la nostra. I, alhora, la rendició de tot un país que fa anys que és tossudament alçat en defensa de la seva llibertat col·lectiva. I han fracassat estrepitosament. No han aconseguit el que buscaven. Perquè vosaltres no heu defallit, nosaltres no hem abandonat. I una majoria dels nostres conciutadans es mantenen dempeus, permanentment mobilitzats, denunciant la repressió d’un estat tristament i covardament autoritari i defensant el seu dret d’autodeterminar-se, al carrer i a les urnes, cada vegada que en tenen ocasió. En aquest sentit, ells ja han perdut i nosaltres anem guanyant.

Algunes vegades he pensat, durant aquests mesos, que la teva vida i la meva són, en alguna mesura, vides paral·leles. Dels anys d’estudiants a l’Autònoma, tu a dret i jo a lletres i a polítiques, et recordo només vagament. Però ens vam conèixer allà, sí, a través d’algun amic o amiga comuns. En canvi, del parlament, de quan érem dos joves diputats, els records són molt més vius. Era durant aquelles legislatures del tripartit, entre el 2003 i el 2010, en què govern i oposició intentàvem fer junts un estatut i desplegar-lo. Fins que el somni federal va quedar ferit de mort per aquella infausta sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010.

Formàvem part de grups parlamentaris diferents, sí, però el respecte, la confiança i la connexió personals ja hi eren. Perquè intentàvem conjurar el gran mal de la política, que és el partidisme convertit en sectarisme. Més enllà de ‘l’equip’ en què s’enquadrés cadascú, tu sempre vas voler veure la persona que hi havia dins de cada contrincant i crear vincles de lleialtat d’acord amb la seva integritat, i no tan sols amb les seves idees o la seva ideologia. I això, crec, va fer fàcil que ens trobéssim, perquè jo també intentava entendre l’activitat política així. Recordo, a més, que en aquella època patíem, cadascú en el seu espai polític, un problema similar: el d’uns aparells de partit incapaços de viure amb comoditat la manera de fer d’aquells que volíem exercir les nostres responsabilitats institucionals –per modestes que fossin– amb un cert perfil propi i amb una mínima llibertat. Recordo algun dinar compartint aquestes nostres cites amb una gran complicitat.

Eren els anys en què en el faristol del parlament hi havia dues parelles de debat ‘oficials’, la parella Rull-Nadal, lliurada apassionadament al combat dialèctic sobre les infrastructures del nostre país i, en particular, sobre el nostre sistema de rodalia; i la parella Comín-Fernàndez Teixidó, dedicada amb total vehemència a la discussió sobre les polítiques fiscals de la Generalitat i, molt especialment, sobre l’impost de successions i donacions. Quants debats vàreu protagonitzar tu i el conseller, quants debats vam fer jo i l’ex-conseller, sobre els nostres temes respectius durant aquells anys? Incomptables. I qui ens hauria dit, en aquell moment, que aquells joves diputats, l’un de la majoria i l’altre de l’oposició, es trobarien un dia no tan llunyà compartint la taula del mateix govern. No, no ho hauríem dit.

Però la vida fa tombs insospitats. I ens vam retrobar al govern, sí. Un govern que, des del moment en què vam entrar en aquella sala del Palau de la Generalitat de sostres alts i daurats on cada dimarts es reuneix el consell executiu, sabíem que no seria un govern qualsevol. Recordo haver comentat amb tu, en aquelles primeres setmanes en què ens estrenàvem com a consellers, el sentiment alhora de responsabilitat i de privilegi amb què vivíem el càrrec. I que el teníem per dues raons diferents: pel fet d’estar al govern i, per tant, tenir l’oportunitat de servir la gent del teu país des d’un departament, amb tots els mitjans que això proporciona, i impulsar unes reformes que tant tu com jo hem viscut amb passió; però també pel fet d’arribar al govern no pas en un moment qualsevol, sinó en un moment políticament extraordinari.

Recordo bé un dinar, pocs mesos després del nostre nomenament, en què vam compartir sobretot la una reflexió. Teníem sobre les nostres espatlles, les espatlles del consell executiu, una missió històrica: portar el país a la independència, tot i saber que l’estat espanyol es negava a comportar-se com una democràcia civilitzada, a la manera del Canadà o el Regne Unit. Això ho deia el programa electoral amb què ens havíem presentat a les eleccions i aquesta era la missió que legitimava la nostra pertinença al govern Puigdemont-Junqueras. Només si érem capaços de superar les rivalitats entre partits i fer d’aquell govern una pinya lleial seríem capaços de complir-la. I si no, no. Per això, era bàsic enfortir les confiances. Si renunciàvem al partidisme faríem història. Si quèiem en la clàssica competició entre nosaltres, per soterrada que fos, frustraríem una oportunitat única per al nostre país. I ens semblava que la voluntat –i el deure– de fer història podia ser més fort que les pulsions competitives entre forces polítiques que fins aquell moment s’havien disputat, legítimament, l’hegemonia del catalanisme. Com que la independència només la podíem fer junts, per una vegada les lleis de la política ordinària calia que quedessin suspeses. I, vista la transcendència de la missió, ens semblava que això era possible. I, ara, dos anys i mig després d’aquell dinar, vull pensar que en alguna mesura ho vam aconseguir.

‘Jove Comín!’ ha estat la teva salutació, el teu bon dia, sempre que ens hem vist, durant aquests dos anys, abans de la teva presó i el meu exili. Mentre compartíem moments tan importants per a nosaltres i per al país, moments que no podrem ni voldrem oblidar, no va faltar mai el teu ‘Jove Comín!’ cada vegada que ens trobàvem, setmana rere setmana, ja fos al govern, al parlament o al carrer. Un ‘Jove Comín!’ sorneguer i tan tendre alhora, que indefectiblement em feia somriure. Al cap i a la fi només tenim tres anys de diferència, d’aquí ve la ironia de la cosa. I avui somric, encara, cada vegada que hi penso.

I somric també quan recordo aquella conversa, repetida més d’una vegada, sobre Nelson Mandela. Amb una exageració volguda, plena d’humor i d’afecte, em deies: ‘Toni, hi ha una cosa que no et perdonaré mai: que hagis conegut personalment en Mandela. Aquest home és el meu gran referent! I no, no, no… tanta enveja no es pot suportar. Aquest privilegi és totalment insultant.’ I immediatament després, deixant el to d’hipèrbole de banda, afegies: ‘Osti, nano, quina sort! Com t’admiro.’

Qui ens havia de dir que, tot d’una, Mandela seria no únicament el nostre referent en abstracte, sinó un dels models en què ens hauríem d’inspirar directament per dissenyar la nostra estratègia política. No ens havien explicat que formàvem part del club de les democràcies avançades del planeta? I, en canvi, com Mandela, vosaltres, tot i ser homes de pau, sou a la presó per les vostres idees polítiques, que són també les nostres. I, tal com va fer Mandela, hem hagut de fer de la resistència civil no violenta i de la internacionalització el mètode de l’acció política que ens ha de permetre assolir la sortida democràtica que el nostre país mereix. Ens ha ferit que l’Europa dels governs calli davant la repressió grollera de l’estat espanyol, sí… Però l’Europa dels ciutadans calla cada vegada menys. No ho oblidem.

Torno al principi: us pensem cada dia, entre l’horror de saber-vos a la presó i l’orgull de saber-vos més lliures que mai. Sou el mirall en què tot un poble veu reflectida la imatge de la seva dignitat. I no, Jove Rull, el Jove Comín quan diu això no exagera.

Ara fa un any ens abraçàvem fugaçment, al sud de l’estat francès. La pròxima abraçada física serà molt probablement a Catalunya. Voldria que fos molt aviat. I voldria, sobretot, que fos la prova de la nostra plena llibertat, la nostra llibertat personal i col·lectiva, de la teva i la meva, i de la llibertat de tots. Però, en qualsevol cas, de segur que serà una abraçada plena d’amistat i admiració.

Avui, mentrestant, te n’envio una de virtual. El teu company,

Toni Comín i Oliveres