‘L’esperança és més poderosa que la por’, carta de Josep Rull a Marta Rovira

  • Carta de Josep Rull a Marta Rovira · 'Cartes per la llibertat' és un espai de VilaWeb per a expressar la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i, alhora, per a fer saber qui són

VilaWeb
Redacció
15.11.2018 - 18:50
Actualització: 16.11.2018 - 18:55

Estimada Marta,

Rafael Campalans va deixar escrit que ‘la política és pedagogia’. Ja fa molts anys que ens coneixem. I tinc la convicció que la màxima d’aquell catalanista, d’aquell gran socialista, sempre l’has feta teva, sense matisos, amb plena consciència de què comporta. En les paraules i en els fets.

Junts, hem estat capaços de connectar amb amplíssims sectors del país per incorporar-los, des de sensibilitats ideològiques molt transversals, a la causa de la República. Però per fer-ho calia desplegar arguments molt sòlids. Respecte del què i, des del 2015 –l’any de les eleccions en què Junts pel Sí va obtenir una victòria rotunda al Parlament–, respecte del com. I aquí, aquella diputada vehement i dolça, la secretària general d’ERC i portaveu de JxSí, ha excel·lit a l’hora de formular i executar escenaris plausibles per a avançar i, sobretot, a l’hora d’explicar-los, de fer-los entenedors. Pedagogia, molta pedagogia. Al parlament i al costat de la gent.

Recordo les teves intervencions desenvolupant un argumentari solvent en matèria de dret internacional públic. Vas ser de les primeres a fer-ho. A explicar l’abast de la legitimitat del dret d’autodeterminació. A fer tangible ‘el dret d’excepció’, pel qual s’empara la convocatòria d’un referèndum no acordat després d’haver-se explorat totes les vies de dret intern, totes les vies d’entesa, de diàleg amb l’estat del qual un territori es vol independitzar. El dret internacional no prohibeix una eventual declaració d’independència proposada des d’una base radicalment democràtica. Tu, juntament amb Jordi Turull i Joan Herrera, vas protagonitzar un dels múltiples intents de pactar un referèndum en el si del Congrés dels Diputats. Allí ja vam sentir aquesta mena de retornello esgotador de Mariano Rajoy: ‘No ho puc fer ni ho vull fer.’ I tant que es pot fer en el context del marc jurídico-polític actual. Hi vas insistir. Però calia valentia. Com la que va tenir l’ex-primer ministre britànic, David Cameron. Perquè els forts pacten i els dèbils imposen. El Regne Unit va pactar un referèndum d’autodeterminació a Escòcia i va guanyar. L’Eestat espanyol ha imposat la repressió, la presó i l’exili a Catalunya i perdrà.

I, altra vegada amb Jordi Turull, vas liderar i ajudar a desplegar tota la potència d’aquell instrument extraordinari que va ser el grup parlamentari de Junts pel Sí. Amb passió. Amb fermesa. Amb generositat.

Ens hi vam comprometre i ho vam fer: des del compromís de tants i tantes vam dur a terme el referèndum del Primer d’Octubre i la declaració política d’independència posterior, el 27 d’octubre. Manllevant les paraules de l’enyorada i estimadíssima Muriel Casals, aquell dia primer d’octubre aquest poble, tossudament alçat, va ser esdevenir, ell mateix, el somni.

Per això patim presó i exili. Per haver defensat pacíficament unes idees legítimes, nobles i lícites. Per haver estat lleials al mandat democràtic de la ciutadania.

Ara no ens n’hem sortit, però rebre les conseqüències d’haver arribat més lluny que mai no haurà estat debades. Hem pogut conèixer amb certesa què hi ha a l’altra banda del mur. I en podem elaborar una cartografia clara: sabem quins camins són plausibles i quins altres són inviables.

Ja no podrem dir més que ‘Espanya no serà capaç de’ o que ‘Europa no acceptarà que’. Perquè hem acreditat que l’estat espanyol està disposat a desballestar el seu sistema de drets i llibertats, el seu estat de dret, per a abatre allò que representem. Perquè l’estructura institucional de la UE, amb algunes excepcions valuosíssimes, ha romàs indiferent davant la violència i la repressió desbocades del Regne d’Espanya.

Però per contra, i gràcies a l’exili, al vostre exili, hem vist com jurisdiccions de països solvents com Alemanya o Bèlgica rebregaven severament la justícia arbitrària i parcial del Tribunal Suprem espanyol. I, abans, també vam poder ser testimonis de com el Primer d’Octubre, malgrat les porres i la violència desfermada de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, més de dos milions homes i dones lliures van fer seves les urnes en una expressió de dignitat i determinació que ja ha esdevingut un dels nostres patrimonis immaterials més valuosos, que es lliurarà de generació en generació.

Actius i passius. Punts forts i punts febles. Certeses que no teníem. Noves eines per a guanyar. Definitivament.

La teva filla, que ha hagut d’abandonar Catalunya per poder fer efectiu el dret dels infants a créixer al costat dels pares, podrà explicar als seus fills: ‘La meva mare hi va ser, va donar la cara, va arriscar-se perquè avui puguem tenir un país lliure.’ Aquesta és la força intangible per a afrontar la presó i l’exili. Perquè l’esperança és més poderosa que la por. Sempre.

L’altre dia vaig saber, per mitjà d’un diari antic, que havien tancat el mític Restaurant Pitarra del carrer Ample de Barcelona. Fa mesos. Són les coses que tenen la presó i l’exili: aquesta ‘descontextualització’ permanent. Allí hi vam tenir un sopar, per a mi memorable, en què vam imaginar una Catalunya lliure sense cap altre límit que la nostra pròpia voluntat com a poble.

Haurem de cercar un altre restaurant per retrobar-nos, lliures i a Catalunya. Ja hi pots anar pensant.

Una abraçada immensa, dona valenta d’Osona.

Josep Rull i Andreu

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any