A migdia del divendres dos de març d’enguany aterràvem a Charleroi amb la meva dona. A l’autobús de camí a Brussel·les va començar a nevar. Vèiem com el trànsit es complicava a mesura que la neu anava prenent, però vam arribar a la ciutat sense problemes. Ara, de l’estació a l’hotel, arrossegant la maleta, patinatge artístic sobre llambordes gelades. No ens vam trencar la crisma de miracle.

Mentre caminava recordava el dia que et van nomenar conseller, Lluís, recordava com em vaig dir, per fi! Per fi un conseller del gremi, una persona que coneix la música, una persona que ens coneix! I com que fa molts anys que ens hem anat trobant, nosaltres també et coneixem a tu. Coneixem la teva empenta, la teva noblesa i la teva fidelitat. Coneixem com has treballat amb música i dansa d’arreu, amb propostes artístiques de tot el món i de cultures molt diverses. Per això ens va molestar tant quan, just acabat de nomenar, et van voler menystenir com dient-te que no sorties d’allò nostre i d’allò petit.

Hi ha gent que es pensa que pot fitar l’univers sense considerar el primer terra on va posar el peu. Hi ha gent que es pensa que pot rebre dels altres trencant la cadena, sense transmetre, sense donar res de seu, de primigeni. Quin vertigen. Hi ha gent que confon quatre nens de pis amb el món de la sardana, hi ha gent que confon quatre francesos amb França, hi ha gent que es pensa que França existeix.

Jo vaig venir a Bèlgica perquè el president de Catalunya, el conseller de Cultura i tres consellers més hi estàveu exiliats i volia distreure-us una estona, entretenir-vos, que és també un valor important del fet artístic. La nevada ho va complicar i abans del concert la Roser Maresma i la gent del casal van haver de treballar fort perquè tot sortís bé. I amb tot l’enrenou vosaltres anàveu atabalats. La teva dona encallada entre l’aeroport i Brussel·les i la família del president, igual. No van poder arribar al concert i tot tenia un aire caòtic, però a l’hora convinguda vam seure, em vaig penjar la guitarra, vaig cantar i ens vam emocionar i vam riure, que tocava això aquell dia. I em va entristir veure-us lluny de casa però em va fer feliç sentir-vos lliures, perquè altres companys vostres eren i són a la presó, i això encara fa més mal. Heu donat molt, tots plegats, per una cosa que no hauria de fer por a ningú, la llibertat. Tenim memòria.

Jo no sé si, com va profetitzar Francesc Pujols, arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat, però sí que sé del cert que els qui sou a l’exili tornareu, que els qui són a la presó en sortiran i que la voluntat de silenciar-nos i assimilar-nos no triomfarà mai. Perquè d’això va la cosa, negar-nos la sobirania és negar la nostra existència. I aquest poble cada dia es lleva i respira. Ens llevarem i respirarem. Sempre.

Lluís, com em deia l’altre dia l’amic Viladiu, et necessitem i t’estimem però, sobretot, el país necessita gent com tu que no s’avergonyeix de la seva cultura.

Una abraçada molt forta de part meva i del Jordi Freixes i la Maribel de Batall, i espero poder-te tornar a veure ben aviat!

Feu bondat!

Roger Mas

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb