Benvolgut President:

Em demanen que t’adreci aquesta carta i m’adono que és la carta que fa temps que et vull escriure però que encara no he escrit. És la primera carta de la meva vida que envio a un exiliat que no pot tornar a casa sota l’amenaça de ser engarjolat i, vulguis que no, no és una carta normal.

Com estàs? Amb prou feines et conec personalment: un parell de trobades, o tres, i para de comptar. La més sonada, quan em vas rebre a Palau, jo caracteritzat de tu, per enregistrar una seqüència de l’especial del desè aniversari del ‘Polònia’. Malgrat la cordialitat que va envoltar el moment, hi havia el mateix que hi ha hagut quan m’he trobat amb un altre parodiat cara a cara: tu em miraves estrany i jo feia igual amb tu, com si busquéssim en l’altre on era l’error físic.

Saps? Sempre m’ha fet gràcia pensar que tenim uns quants punts en comú: tots dos som de la mateixa quinta, tots dos ens hem dedicat al periodisme més o menys durant els mateixos anys i tots dos hem deixat el periodisme per viure de la política. I, per acabar-ho d’adobar, un dia em posen una perruca al cap i et dono vida al ‘Polònia’. No t’amago que des del passat octubre –el nostre octubre– no ha estat fàcil complir amb les meves obligacions de còmic. I puc parlar, penso, per la resta de companys.

Com estàs?, repeteixo. Fa uns dies vaig llegir amb un somriure als llavis que cridaran Llarena a declarar a Bèlgica per una demanda civil que li heu interposat. Ben fet. Contra la injustícia, astúcia. Contra la injustícia, denúncia. Contra la injustícia, justícia.

La darrera vegada que vam estar en contacte va ser quinze dies abans de l’1 d’octubre. T’adjuntava una fotografia on es veia a quin nom em reservaven taula en un restaurant del teu Empordà. Imagino que no et farà res que a l’hora de pagar els digués que, si la taula anava a nom teu, ja passaries un dia a saldar el deute. Desitjo que sigui molt aviat. Jo et convidaré un altre dia, tinc ganes de fer-ho. I mentre aquest dia no arriba, continuarem reivindicant el vostre nom.

Una abraçada sincera,
Queco Novell

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb