06.11.2018 - 21:50
Estimada Carme:
El nostre país és fet de gent perseverant. De dones que mantenen viva la flama. I he volgut escriure’t aquesta carta perquè sé que les dones, com tu i com la Dolors, com aquelles que us han precedit en la política i en la vida pública del país, són imprescindibles per a entendre també la història de la catalanitat del segle XX. De Frederica Montseny a Marta Mata, de Neus Català a Maria Aurèlia Capmany. De qualsevulla d’elles a tu.
Jo m’estimo les dones que lluiten. El meu referent, la meva mare, aquella dona que treballava al Mercat de Sants, es llevava a les cinc del matí i feia que casa seva fos el nostre refugi i el nostre món. Les tietes, la besàvia Carolina, que anà al Brasil a fer fortuna, sola amb el seu fill, i va tornar amb un lloro i uns diners al sarró. Més dones: la senyora Prunera, que també va ser mestra d’en Josep Carreras i que ens va ensenyar de solfa. Les dones de la cançó, aquelles que m’acompanyaren en anys d’escenaris. Dones de lletra, d’art. Dones de perruqueria. Altres de cultura popular. Moltes de mercat. Dones.
I tu, una dona presidenta del parlament, forta, lluitadora, que ens dugué a un moment de la nostra història que molts somiàvem de fa temps. Sens dubte, has de formar part, Carme, de la nostra llista particular, la de cadascú, de dones que han volgut fer de Catalunya un lloc millor.
He plorat molt per la vostra situació. A voltes, un no pot sinó plorar i sentir com la injustícia ens colpeja immisericorde, a qualsevol hora del dia. Quan recordem, quan ens treuen de polleguera aquells qui empren la llei com a cotilla repressora, quan ens manlleven la capacitat de queixar-nos, quan sentim que la revolta esdevé cansada forma de viure diària. Com no ha de ser dolorós que el vostre empresonament sigui alè i força per a la nostra resistència?
Els qui hem trepitjat el país, els qui coneixem les Terres de l’Ebre, Xerta, lo riu, i ens l’estimem, sabem que aquesta terra et troba a faltar. I que ara, encara que siguis en sòl català, són mans foranes que t’oprimeixen. Encara, doncs, el país t’espera amb fe ferma i feina per fer. Perquè el reconeixement no serà jubilació, estimada. La persistència és la nostra eina, i el vostre empresonament és la nostra llavor. Desitjo que els dies passin, perquè és pròxima la teva llibertat. I també és més pròxima la nostra.
T’estimo,
Núria Feliu
