Hola, bonica:

Fa dies, massa dies, que t’hauria d’haver escrit. No ho he fet. I ho volia fer i sabia que ho havia de fer. Però, d’altra banda, estic convençuda que n’has de rebre tantes, de cartes, que potser la meva no era menester. Tot i que has de saber –crec que ja ho saps– que per aquestes contrades es fa una campanya bonica i necessària: ‘Cap dona en l’oblit’. Així que, de tant en tant, em toca parlar de les empresonades i també de les exiliades. Bé, m’hi poso.

I dir-te què? Que ets valenta, que totes plegades sou valentes? Que tinguis força i coratge? Que estem pendents de tu, de vosaltres? Que no defallirem i prosseguirem fent el que calgui per tornar-vos a casa? Que els llaços grocs ja formen part de la nostra pell, de la nostra indumentària quotidiana? De ben segur que tots els qui t’estimem compartim aquest missatge i els sentiments que l’acompanyen…. És el que escau, el que sentim.

Llavors, per què no parlar-te, també, d’aquells moments en què la coratgia sembla que s’esmuny? Aquelles estones en què ens envaeixen sentiments tristos, continguts a estones, desfermats en d’altres, fruit –en el teu cas– de la llunyania de tot allò que forma part de la teva vida… Potser fer-ho seria com dir-te que defallim, que defalleixes. Algú podria opinar que la cosa que menys pertoca és transmetre missatges que s’acostin a la tristesa o a la malenconia. Però tu i jo sabem, ho sabem prou bé, que aquests moments hi són, sorgeixen quan menys se’ls espera –no demanen permís–, fins i tot quan poden ser un inconvenient per a la imatge que cal transmetre. Punyeta…

I et vull parlar d’aquests moments, quan les forces ens traeixen uns instants –que semblen hores–, aquests segons en què de sobte sembla que ja hem tocat sostre, que no hi ha res a fer… Com si claudiquessin les conviccions i s’esmorteïssin les esperances, fins i tot, aquell demà lliure que ens encoratja. Perquè és en aquests immensament llargs instants quan pertoca fer una introspecció i conrear tot allò que durant temps hem llaurat dins nostre. I en fer-ho s’esdevé el miracle: ens envaeix una immensa allau de principis, valors, creences, i també d’estímuls, imatges, tendreses, cares, noms, situacions, olors, colors… Una allau en la qual submergir-nos i deixar-nos embolcar retrobant-nos en la nostra llarga i lluitadora opció de transformació. I tens tant on embolcallar-te, Marta… On afermar opcions, lluites i fermeses, que sé que aquests maleïts instants dels quals et parlo no et deixaran cap empremta.

Que sàpigues que a mi, de tant en tant, m’agredeixen aquests instants. I, saps?, en surto reforçada, reconvençuda i encoratjada. És clar que, a certa edat i amb certa història, algunes hem viscut tants ‘instants’ que ja ens hi anem fent. Ens hem fet tossudes.

Marta, el curs ja ha acabat i l’Agnès serà amb tu! També en Raül. Per tant, cares, tendreses, olors, colors, petons, abraçades, els tindràs sense necessitat d’introspecció. Aferra’t, doncs, als principis i les opcions, a la lluita i la resistència. I que aquest estiu a Ginebra, l’exili de Catalunya, de ca teva, et sigui el menys dolorós que es pugui. Saps que no estàs sola, saps bé quanta és la meva estima.

Una abraçada,

M. Gabriela Serra

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]