‘Quina tranquil·litat que estiguis acompanyada d’un advocat tan compromès’, carta de Mary Ann Newman a Clara Ponsatí

  • Carta de Mary Ann Newman a Clara Ponsatí, que és a l'exili d'ençà del 30 d'octubre · 'Cartes per la llibertat' és un espai de VilaWeb per a expressar la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i, alhora, per a fer saber qui són

VilaWeb
Mary Ann Newman
18.06.2018 - 22:00

Estimada Clara,

Fa molts dies que penso en tu, sabent que t’he d’escriure. Ho faig ara, estant a Barcelona. Es fa difícil escriure, però. La gent –o almenys jo–hem perdut el costum d’explicar-nos per carta. Sembla que ara, davant de les circumstàncies, l’exili, la presó, l’hem hagut de recuperar. Potser és una de les poques bones conseqüències no intencionades.

Vaig estar contenta que te n’anessis cap a l’exili, i la teva explicació –a què treu cap declarar la independència i obeir l’antic estat?– em va reconfortar. Suposo que hi ha gent que no ho entén. Deia Czeslaw Milosz, en Notes de l’exili: ‘L’exili és sospitós moralment perquè trenca la solidaritat amb un grup, és a dir, aparta un individu que deixa de compartir l’experiència dels coetanis deixats enrere.’ Però això és el propi dolor, no és cert?: justament l’absència, l’enyorança, d’aquella solidaritat. M’imaginava –i tant de bo m’equivoqués– la basarda de ser a Brussel·les, amb una comunitat reduïdíssima, vivint dia rere dia pendent del que passava en un altre lloc, rodejada de gent que feia la seva vida, i gràcies.

Per tant, des de lluny, em va fer feliç que poguessis tornar a St. Andrews, on tenies feina, amics, un propòsit. És clar que no deixa de ser un miratge: la gàbia és molt més gran, si abasta el Regne Unit, però tampoc no pots marxar: no et puc pas convidar a casa, a Nova York, ni encara menys pots venir a Barcelona.

T’escric, més que res, amb ànims de conversar, i de distreure’t una mica. Aquests dies als Estats Units són un tràngol. Durant molt de temps, amb el govern Trump allà i el del PP aquí, notava una deriva molt similar, que m’aterria. Van passant coses que no fa ni un any haurien estat impensables, en passen cada dia, i cada cop més grosses, i, això no obstant, no hi ha conseqüències. Allà. Per fi, a Espanya, n’hi ha hagut. Que duri. El dany que es fa allà, a les institucions americanes, costarà dècades de reparar, si és que no es va endegant un procés imparable. Els Estats Units per a mi donen sentit al procés català: jo crec que és un país ‘too big to fail’ i que paguem les conseqüències d’una població tan immensa que no es pot governar. Jo desitjaria un país fet dels estats de Nova Anglaterra i els estats dits mid-Atlantic, i uns quants més de més semblants entre ells, més governables. (Quan en Monzó va viure als Estats Units, l’any 82, recordo que va comprar un llibre que es deia Els nou estats de Nord-amèrica… Miraré de recuperar-lo.)

Com acostumo a fer, t’explico coses de mi, com si converséssim a casa. De tu en sé algunes, en la mesura que la teva vida és pública. Quina tranquil·litat que estiguis acompanyada d’un advocat tan compromès i competent com l’Aamer Anwar, i que els escocesos, de St. Andrews i del país, et facin costat. De fora estant –als Estats Units també–, una de les altres conseqüències no intencionades de tot plegat és el coneixement creixent de la situació catalana i l’astorament davant les actuacions fins ara del govern estatal.

Unes notes culturals, per a no perdre el costum. He vist un parell d’obres de teatre que crec que t’haurien encantat. De fet, de les grans experiències teatrals dels últims anys. La reestrena d’Angels in America, de Tony Kushner, que jo no havia vist en la primera època, pròpiament del setge de la sida. És curiós com la distància, i el fet de poder medicar l’IVH, fa que la malaltia no sigui potser la cosa més important, sinó les polítiques, tant governamentals –Roy Cohn, un dels protagonistes, era, efectivament, el mentor de Trump, i l’obra ho deixa ben clar– com de gènere, sexe, i raça, prenen un lloc molt més punyent –perquè no hi ha còctel que els resolgui. L’altra, igualment punyent, és Sis personatges, al Teatre Lliure, de creació conjunta, sota la direcció de Juan Carlos Martel Bravo. És la cerca de la memòria d’un personatge mític, en Tomàs Giner, perfectament plausible, entre els anys setanta i la primera meitat dels noranta. Cinc persones que han estat sense-sostres l’evoquen, juntament amb alguns de més famosos que podrien haver-lo conegut (la Carme Sansa, en Javier Mariscal i en Jaume Sisa, que apareixen en pantalla). Essent a l’altre extrem d’Angels (en el sentit de la grandària de la producció: Angels són dues nits de tres hores amb entreacte; Sis personatges és una hora i mitja d’atrezzo mínim), però tots dos són pur teatre, d’emoció ben profunda.

Si tinguessis un moment per a escriure, em faria feliç saber coses de tu. No sé si t’ha agradat cap dels llibres que et va portar l’amiga Mar Jubero, de part meva. O fins i tot si t’han desagradat, m’encantaria saber-ho. No t’hi sentis pas obligada, però. Jo intentaré anar-te escrivint més sovint, com si fossin cartes normals, com si en qualsevol moment ens poguéssim tornar a veure.

Una abraçada fortíssima, un petó ben fort, una encaixada solidària de la teva amiga,

Mary Ann Newman

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any