Hola, amic, com estàs?

No hi ha dia que no dediqui una part dels meus pensaments a tots aquells i aquelles que patiu aquesta repressió indecent. Penso en la injustícia que suposa que tu i tots els qui esteu a l’exili hàgiu d’estar lluny de les persones que estimeu i de la terra per la qual tant de temps heu treballat. És una injustícia, perquè posar urnes i paperetes, obrir col·legis electorals o, com en el meu cas, permetre debats polítics en un parlament democràtic, no poden ser mai delictes. En una democràcia, res de tot això no hauria de ser castigat.

La nostra presó i el vostre exili són dues cares de la mateixa moneda: la de la repressió espanyola. Nosaltres lluitarem contra aquesta repressió i l’afrontarem a l’interior dels murs de formigó de la presó; vosaltres, estic segura que ho fareu d’una manera valenta més enllà de les nostres fronteres. Sigui com sigui, des d’aquí o des d’allà, lluitarem, perquè la rendició no és mai cap opció.

De fet, la nostra presó i el vostre exili ja han servit per a evidenciar que la justícia espanyola és cada vegada menys homologable a la d’altres democràcies veïnes com la d’Alemanya, el Regne Unit, Bèlgica o Suïssa. Mentre nosaltres estem privats de llibertat i ens demanen llargues penes de presó, les justícies dels països on ara residiu tu, en Carles, en Toni, la Meritxell, la Clara, la Marta, l’Adri, l’Anna i en Josep us mantenen lliures i sense mesures cautelars. El contrast fa feredat.

Saps què, Lluís? Faig tant com puc perquè la presó no sigui un temps perdut. No sé quan en sortiré, d’aquí, però, quan ho faci, vull poder mirar enrere i comprovar que aquesta part de la meva vida ha tingut un sentit. Estic envoltada de gent que té valors molt diferents dels meus i probablement, en unes altres condicions, difícilment les nostres vides s’haurien encreuat. Però aquí són les meves companyes i intento ajudar-les tant com puc. Ens hem unit per guanyar petites batalles que, encara que des de fora puguin semblar insignificants, aquí dins són grans victòries. Per exemple, hem aconseguit que la direcció del centre penitenciari ens permeti de pintar un paisatge ben colorit en una paret de formigó grisa i insípida. També hem aconseguit llavors per fer créixer plantes en un tros de terra que, fins ara, era erma. La cosa més important de tot plegat, però, és la lluita que he emprès per fer valer els drets de les dones que hi estem, privades de llibertat. Si el masclisme és vigent a l’exterior, fàcilment et pots imaginar com ho és aquí dins.

Finalment, estimat amic, volia dir-te que espero i desitjo que, des de Bèlgica, continuïs treballant amb la mateixa passió de sempre per tal de promoure la cultura catalana arreu del món. Perquè és amb dedicació i constància de persones com tu que la cultura d’aquest país ha superat moments de gran dificultat i ha pogut arribar fins als nostres dies. Lluís, fem que la internacionalització del ‘cas català’ vagi acompanyada de la internacionalització de la cultura catalana. Ensenyem al món els tresors culturals que s’amaguen en aquest petit gran país i que ens configuren com a nació. Presumim de cultura arreu del món!

Abans d’acomiadar-me, Lluís, et vull dir una darrera cosa: si persistim, guanyarem. Com va dir Martin Luther King Jr, ‘guanyarem perquè l’arc de l’univers moral és molt llarg, però al final es decanta cap a la justícia’.

Fins molt aviat, Lluís.

Una abraçada ben forta!

Carme Forcadell i Lluís, presidenta del Parlament de Catalunya