Estimat Jordi,

Quan tu i en Jordi Sànchez vau ser citats a declarar, tots sabíem que l’estat havia decidit d’engegar la maquinària repressora amb un nivell i una voracitat mai vistos a casa nostra d’ençà la mort del dictador. Per bé que no en sabíem els detalls, sabíem del cert que aquella pulsió no tenia límits i que ens tocaria a nosaltres de posar-hi la responsabilitat que no hi posaven els dirigents espanyols, perquè l’embogiment els ho impedia. Allà on ells posen violència i repressió, nosaltres hi havíem de posar pau i esperança. Tu has assumit sempre aquesta responsabilitat, amb la consciència i la convicció que només hi ha recorregut si agafem aquest camí i si ens donem la mà per sobreposar-nos a les dificultats, les allaus i les trampes que hi anirem trobant. I, a mesura que passin els anys, més gent prendrà consciència de l’enorme valor de l’esforç per a prevenir que un conflicte polític desencadenés una confrontació tal com la volia l’estat. Dissortadament, la decadència del règim del 78 ha fet que aquests esforços hagin servit per a justificar el teu empresonament i el de la resta de companys, i que els responsables de la violència i la repressió tinguin seient al Consell d’Estat i rebin condecoracions i elogis dels qui paradoxalment haurien de garantir-vos un judici just.

Però, de la mateixa manera que érem conscients de l’estratègia de la venjança desfermada per un estat descontrolat i fanatitzat, on des del rei fins als mitjans de comunicació, passant per la justícia, han perdut tota noció de neutralitat, també estàvem convençuts de la resiliència de la gent i la fortalesa de les raons compartides amb milions de persones agermanades per moltes causes també compartides. I, essent una de les primeres dianes de la repressió, tu vas entendre de seguida el lideratge que et corresponia d’exercir com a persona i com a president d’Òmnium. Gràcies a aquest lideratge, gràcies a la manera com has decidit de mantenir la posició enmig de les dificultats que representa estar empresonat, avui mantenim esperança i confiança.

No t’ha agradat mai de mirar-te les coses de la barrera estant, ni de ficar-te en la bardissa per viure de l”anar passant’. T’he de dir que et trobo a faltar, però que també et noto present i a prop. Trobo a faltar l’intercanvi fluid d’opinions i anàlisis, el debat sobre les preocupacions i les oportunitats. Trobo a faltar la relació personal que havíem establert, l’agilitat i la facilitat amb què ens podíem posar d’acord o exposar lleialment les discrepàncies… Però també et reconec a prop en els missatges que fas arribar perquè la teva veu arribi lluny i lliure, i la teva autoritat moral per a reclamar sobretot que no ens desviem ni de l’objectiu final ni de la manera que tenim d’arribar-hi. Si l’estat vol posar fi a la nostra llibertat de decidir el futur de Catalunya, nosaltres no ens la deixarem prendre. El judici no tan solament ha de posar al descobert el muntatge que han construït, sinó que serà una ocasió per a denunciar al món unes pràctiques totalment inacceptables a la Unió Europea, on es compleixen els requisits de les millors democràcies europees.

Sé que per dins d’un mateix les coses no són tan planes com semblen a fora. En l’ordre personal, la injustícia de la situació es multiplica i afecta éssers que ens estimem i que han de suportar les conseqüències de la repressió i la venjança. Recordo la il·lusió amb què em vas explicar el naixement del teu fill. És una il·lusió que dura tota la vida, que ningú no et podrà prendre mai. I, malgrat la tristesa i el dolor de la situació, ens ensenyes amb el teu exemple que no hi ha lloc per a l’odi ni el ressentiment, sinó més fermesa si cal en la defensa de les llibertats fonamentals; que l’experiència personal que podem adquirir l’hem de posar al servei de les generacions futures en forma de dignitat i de defensa insubornable de la democràcia. Sobre aquest patrimoni es poden construir les millors persones.

Estimat Jordi, vam començar plegats i continuem plegats perquè ho acabarem plegats. Els processos d’aquesta transcendència demanen una perseverança no apta per a impacients de primera hora. Tampoc per als cínics que un any després treuen el cap per provar d’explicar una història des de la comoditat de la seva inacció perpètua. Cal paciència, perseverança i persistència, si ens volem tornar a abraçar com a ciutadans lliures: fora de la presó i retornats de l’exili, però sobretot en un país lliure, de dones i homes protegits per la llibertat.

Una abraçada amb esperança.

Carles Puigdemont i Casamajó, 130è president de la Generalitat de Catalunya