Els presos i els exiliats s’escriuen. Fa un any que no es veuen i es comuniquen entre ells amb cartes, aquestes lletres que s’han convertit en pilar fonamental del nostre país. Ens han servit per a comunicar-nos amb els presos i exiliats i han ajudat a suportar la repressió en més bones condicions. Gràcies a les cartes, no han aconseguit de silenciar els presos i els exiliats han tingut ales. Avui publiquem aquestes dinou cartes que s’escriuen mútuament i que van més enllà: serveixen perquè parlin entre ells de records, de vivències, d’anècdotes…, però també per a explicar-se com estan i debatre sobre la manera com s’ha d’encarar el futur.

Podeu llegir l’especial de VilaWeb Paper clicant la imatge

Són lletres d’un gran valor polític i alhora d’una gran potència humana. Amb cadascuna els podrem conèixer una mica millor. I hi podem descobrir situacions desconegudes. Sabrem, per exemple, que Tamara Carrasco i Oriol Junqueras han estat veïns tota la vida tot i que ara ni l’una ni l’altre no poden tornar a casa, a Sant Vicenç dels Horts; tot per haver defensat la llibertat. O bé que la Carme Forcadell ha decidit de donar un sentit als seus dies de presó, ajudant les preses que conviuen amb ella a apoderar-se. ‘M’he unit a les preses per guanyar petites batalles’, diu l’ex-presidenta del parlament en una carta a Lluís Puig.

En aquestes lletres també hi ha política. Política amb majúscules, per a mirar al present, però sobretot per a encarar al futur. Marta Rovira fa una crida als partits perquè s’escoltin, com tantes vegades van fer ella i Jordi Turull durant els dos anys que va durar Junts pel Sí. Una idea que Turull comparteix amb Anna Gabriel, quan li diu: ‘Cal que l’exili i la presó anem a l’una.

Ponsatí reclama als seus companys: ‘Cal que deixem de posar el punt de mira en allò que ens passa a nosaltres com a persones, i el posem en el país, en la república que volem construir i que hem de construir.’ Una idea compartida per Adrià Carrasco, que explica a Romeva com hauria de ser aquell país que hem de construir perquè tot això que viuen hagi valgut la pena. I, alhora, Romeva fa una crida ciutadana a no plorar els presos i exiliats, sinó a reivindicar-los.

Enmig de les paraules, també descobrim tendresa i estima. El president Puigdemont diu a Jordi Cuixart: ‘Et trobo a faltar, però et noto present i a prop’. I Lluís Puig confessa a Dolors Bassa que s’ha quedat un bocí d’ella per a ell tot sol. Puig recorda aquelles hores que va compartir amb Bassa i Forn a Brussel·les per decidir si tornaven o restaven a Bèlgica. Són unes hores que també recorda Joaquim Forn a la seva carta.

Així mateix, aquestes lletres són una avinentesa perquè alguns es comuniquin per primera vegada, com és el cas de Dolors Bassa amb Valtònyc i Adrià Carrasco amb Raül Romeva. Tots amb una idea clara: les seves causes es trobaran al final al Tribunal de Drets Humans.

A l’abril, VilaWeb va decidir d’unir-se a la força de les cartes. Vam entendre que no podia ser que tinguéssim el govern legítim a l’exili o a la presó i que aquesta injustícia no es plasmés cada dia al diari. Volíem contribuir a evitar que es normalitzés aquesta situació injusta. I, vam pensar que la millor manera de fer-ho era comptar amb les persones que els coneixien de debò, que hi tenien una relació directa. És així com va començar el projecte ‘Cartes per la llibertat’. Amb un objectiu clar: recordar qui són els presos i exiliats i explicar-ne la trajectòria cívica. Amb aquest centenar de lletres, hem pogut conèixer-los com a persones i saber-ne coses, més enllà dels grans titulars.

Les cartes ens han permès d’humanitzar els polítics que a vegades havíem mirat amb recel o distància. Moltes ens han colpit, com la que va escriure Meritxell Borràs a Dolors Bassa, en què li explicava com n’era, de dur, tenir la seva companya i amiga de cel·la una altra vegada empresonada. Unes altres han estat emocionants, com la carta que va escriure la filla de Jordi Sànchez al seu pare un any després de l’empresonament. Era amor convertit en paraules. Com ho era igualment la carta de Sílvia Bel al seu estimat amic Toni Comín. Però també hi ha hagut cartes reivindicatives, com la d’Albano-Dante Fachin donant la mà a Jordi Turull, qui fins aquell moment havia estat contrincant polític: ‘Mentre ens separi el mur de l’autoritarisme i el desvergonyiment, jo sóc al teu costat’, deia Fachin. Fins i tot, unes certes lletres han esdevingut gests polítics. La carta d’Ibarretxe a Puigdemont va ser notícia a molts diaris. Era el seu primer suport públic. I algunes han servit per a fer una mica de teràpia col·lectiva. Salvador Cardús deia: ‘No puc deixar de sentir-me culpable del teu empresonament’, i aquell dia molts ens sentíem identificats amb les seves paraules. Però les cartes no han anat tan sols en una direcció. També n’hem tingudes dels presos i exiliats. Ponsatí tenia la necessitat d’escriure a Dolors Bassa, i Bassa ens va fer arribar l’última carta que havia escrit a la cel·la d’Alcalá Meco abans de ser traslladada a Catalunya. Raül Romeva ha contestat a cadascuna de les cartes que li hem fet arribar i ho ha volgut fer públicament. I Jordi Cuixart va voler escriure a Carme Forcadell i Dolors Bassa per recordar-los que no les oblidem.

De primer, les lletres anaven adreçades als setze polítics catalans a l’exili o a la presó, però de seguida vam haver d’afegir-hi, per desgràcia, més represaliats. Amb la detenció de Tamara Carrasco i la desaparició d’Adrià Carrasco, els vam unir al projecte. I, finalment, amb l’exili del raper Valtònyc, vam decidir que tampoc no podíem callar davant aquesta nova injustícia. D’ací van sorgir més cartes úniques. Quan Tamara Carrasco encara era detinguda, Mireia Boya ja li va escriure: ‘Des d’ahir que no em trec el teu nom del cap.’ Després hem sabut que aquella carta va ser molt important per a totes dues. I quan encara no sabíem ni quina cara feia l’Adri, Tamara Carrasco li va voler escriure: ‘Et prometo que arribarà un dia que ens podrem abraçar amb total llibertat.’ Avui, aquest dia sembla més a prop.

En total, hem publicat 158 cartes, més aquestes dinou que teniu a les mans. I per arribar fins ací hem d’agrair l’ajut de molta gent.

Hem de donar les gràcies a tots dinou presos i exiliats per haver-hi volgut participar, per haver-se obert, per haver-nos emocionat, per haver parlat clar de política i del país. I també per haver fet seu aquest projecte.

Cal explicar que tot plegat ha estat possible gràcies a l’Associació pels Drets Civils, mitjançant la qual vam fer-lo arribar a les presons i a l’exili. I precisament ells van ser els encarregats de fer el sorteig que ha acabat decidint a qui tocava d’escriure cadascú. Per això, VilaWeb agraeix la col·laboració inestimable dels familiars dels presos i exiliats. Durant tot aquest temps, han estat els nostres còmplices, sempre proposant idees i demostrant una gran estima pel projecte. Són unes famílies fantàstiques. Els hem de donar les gràcies per la seva implicació, especialment a Alba Puig. Sense ella, això no hauria estat possible.

També cal donar les gràcies a aquest centenar de persones que es va atrevir a afegir-s’hi i a escriure les lletres. No era fàcil, i encara menys de manera pública. Per això, milions de gràcies als qui van dir que sí, però també als qui ho van provar, encara que finalment no s’hi veiessin amb cor.

Pensem que és el moment de posar punt final a la iniciativa i ens agrada fer-ho amb aquestes dinou cartes. Res no ens faria més il·lusió que no haver-ne de bastir cap més, perquè això voldria dir que els presos i exiliats són lliures. Però, al moment de cloure aquest projecte, ens comprometem a fer-ne tants com calgui fins que ells puguin tornar a casa.