20.04.2019 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Als qui diuen que la sentència del judici del procés d’independència de Catalunya ja és escrita –entre els quals uns quants processats i advocats–, els set magistrats de la taula els han donat un argument d’or: Ha passat una cosa que ni a la ment més imaginativa no se li ocorreria.
Un testimoni va entrar a la sala a declarar, el president del tribunal Marchena li va fer les preguntes usuals i, quan el fiscal va començar a interrogar el nouvingut, un advocat de la defensa es va adonar que aquell testimoni –un dels dos-cents policies que han declarat– ja havia atestat en el mateix judici la setmana passada.
Cap dels set magistrats no es va adonar que ja li havien pres declaració; i no en fa pas dos mesos, quan va començar el judici, sinó fa molt pocs dies. Ni el fiscal no se’n va adonar, encara que era un dels testimonis que ell havia proposat.
Marchena dóna lliçons diàries de dret processal a totes les parts, tant als fiscals com a la defensa. Interromp les preguntes dels advocats de la defensa cada vegada amb més freqüència, els denega l’opció de rebatre les decisions del magistrat (‘no discutirem…’) i una vegada i una altra deixa clar que és ell qui mana. Com és possible, doncs, que un magistrat que vol aparentar ser hàbil no s’adoni que un testimoni repeteix? I en el cas del policia, tantes ganes tenia de dir les mateixes coses dues vegades que no es va adonar –una formació jurídica molt deficient– que no podia ser testimoni dues vegades?
Fa poc temps, a les escoles, a l’hora de qualificar, l’actitud era molt important en la llarga llista dels conceptes que s’avaluaven, després de les notes dels exàmens. Si no hi hagués en joc una cosa tan greu –molts anys de presó per a gent innocent–, això que va passar seria causa de moltes bromes gracioses.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Aquestes són unes eleccions rares. Vistes d’ací, Martxelo. Evidentment, ja d’entrada unes eleccions en què dos dels caps de llista estan a la presó són rares. Encara més si després de 549 dies de segrest van i els deixen fer una conferència de premsa com si no passés res –Jordi Sánchez dijous i Oriol Junqueras divendres. Amb bandera espanyola i retrat del monarca al fons, segurament per a humiliar sense adonar-se que era la mateixa escenografia que les autoritats turques van disposar per al dirigent kurd Selahattin Demirtas. (I això precisament la setmana en què disset diputats del Partit Socialista Europeu, de quinze estats, van reclamar al Consell d’Europa atenció a la violació de drets polítics ‘a Espanya i Turquia’.)
La campanya, com et dic, és rara. Fins dijous no vaig veure ni un sol cartell pel carrer. Els mítings passen desapercebuts i només sembla que passa alguna cosa quan la dreta extrema i l’extrema dreta es dediquen a provocar, que diria que és l’única cosa que saben fer.
Les enquestes afirmen que l’independentisme creixerà, que s’acostarà a la meitat dels escons en joc i que ERC podria guanyar. No obstant això, la percepció del carrer és més matisada i jo no en faria cap aposta. Tant de bo l’independentisme avance, però veig molt independentista disposat a votar el PSOE per evitar que governe Vox –com si el PSOE no fos culpable del 155.
I per fer-ho més estrany encara tot, una filtració intencionada contra Puigdemont l’ha portat al centre de l’escenari, quan era en un discret segon pla, cosa que ha reanimat els qui diuen que hi haurà una espècie de segona volta un mes després a les europees. Sent molta gent dir que votarà tres coses diferents, una a cada elecció. Rar. Tot molt estrany.
Per cert, VilaWeb va aconseguir de reunir en un debat tot el sobiranisme: Asens, Borràs, Dante Fachin i Gómez del Moral, que va substituir Rufián. Es va demostrar que en campanya electoral es pot dialogar de manera assenyada.
