Cartes creuades: sobre Arnaldo i Muriel

  • Cada diumenge els directors de Berria i VilaWeb intercanvien cartes als respectius diaris

VilaWeb
Martxelo Otamendi Vicent Partal
20.02.2016 - 22:00

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

La mort ens arriba de sobte, tal com ha passat amb Muriel Casals, que ha mort aquesta setmana, com a conseqüència d’unes lesions greus ocasionades per un accident ximple.
No vaig tenir l’honor de conèixer personalment Casals, i ho dic així perquè hauria estat un honor conèixer una persona d’aquesta envergadura. Però tots els qui me n’han parlat d’ella han emprat bones paraules i lloances a l’hora de descriure el perfil d’aquesta gran dona.
Ha tingut una llarga i compromesa trajectòria política, i sempre ha estat al costat del seu estimat poble quan realment l’ha necessitat. Fins a l’últim moment, fins al seu últim alè, s’ha esforçat a aconseguir aquest estat tan somiat per molts catalans.  I, com ha passat amb altres persones, la mort ens l’ha arrabassat, sense cap avís per endavant, just quan estava més a prop que mai de complir aquest somni.
Casals és el símbol de tota una generació. Gran part d’aquesta generació la composen totes aquestes dones que es van arriscar en contra del franquisme, que van perseguir i van aconseguir l’emancipació intel·lectual i econòmica, en una època en la qual eren una excepció; i que es van comprometre amb Catalunya, d’una manera o altra. Igual que Casals, milers de dones catalanes van emprendre aquell camí que fins llavors havia estat únicament dels homes.
En els últims metres del camí, una roda ha posat fi a la fructífera vida de Casals. Però la roda de Casals no s’aturarà mai, ni tampoc la bicicleta que fan girar les rodes. Casals ha pedalat amb afany al llarg de tota la seva vida, i aquesta energia acumulada durant tants anys de pedaleig és el combustible natural idoni, i políticament alternatiu, per conduir Catalunya cap a la independència.
Perquè hi ha un gran grup, molta gent, que com Muriel Casals està disposada a pedalar sense descans cap a la llibertat.


 

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Ha costat sis anys però finalment Joan Tardà i David Fernàndez, han pogut accedir a la presó de Logronyo per parlar amb Arnaldo Otegi. Ho supose, vaja, perquè la visita està prevista per avui diumenge i s’ha d’estar produint en el moment en què molts de vostès ens llegeixen.

Els dos polítics catalans fa anys que han sol·licitat una vegada i una altra a les institucions penitenciàries espanyoles poder parlar amb Otegi, un pres polític la representativitat del qual ningú pot negar.

La veritat és que no sé què deu haver canviat ara, finalment, perquè, quan Otegi jA veu la porta mig oberta deixen que els dos polítics catalans i Jesús Egiguren finalment el puguen visitar a la presó. En qualsevol cas més val tard que mai.

Però tot i així el gest té els seus costos. En un programa televisiu dijous passat Tardà va dir que anava a Logronyo a abraçar a Arnaldo Otegi per agrair el seu treball a favor de la de la pau a Euskalherria. I de seguida es va veure obligat a defensar Otegi dels atacs desaforats d’un tertulià pesadament espanyolista.

Ho va fer en la forma vehement que acostuma. I la veritat és que, descomptant el fet que va ser una escena molt desagradable, l’enfrontament mediàtic va tenir la virtut de tornar a posar en relleu una altra vegada que hi ha algunes coses que catalans i bascos podem veure d’una manera que un espanyol i sobretot un espanyolista són incapaços ni tan sols d’intuir.

En aquest sentit no puc deixar de comentar i de comparar la imatge de Joan Carles I declarant a la televisió francesa, com si res, que l’últim dia que va parlar amb Franco aquest el va agafar de la mà i li va demanar que preservarà la ‘unitat d’Espanya’. Res més que la ‘unitat d’Espanya’, aquest era el seu únic desig. Novament resulta curiós que bascos i catalans hàgem vist en aquesta escena una impugnació del règim del 1979 i les seues conseqüències mentre que per a la majoria dels espanyols la cosa només ha semblat una anècdota, entranyable fins i tot,

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any