21.03.2020 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Quan el president d’Espanya, Pedro Sánchez, va dir que centralitzaria tot el poder institucional, vaig pensar que era la imatge real d’un estat que, quan el pressiones, reacciona sempre igual: ‘S’ha acabat la broma (de les autonomies), Espanya és un estat i aquí només hi mano jo.’
Però, si mana, ja ho veurem després, en el dia a dia. Els sistemes de sanitat i les policies dels nostres dos països, per exemple, obraran segons els criteris dels seus responsables naturals. Però Sánchez volia semblar un home d’estat, que és la cosa que cercava, i així ja ho ha aconseguit. ‘Aquí mano jo.’
I ha tret al carrer la Unitat Militar d’Emergències de l’exèrcit espanyol. També als carrers del País Basc i de Catalunya. Per què, per què ara? Oficialment per fer tasques de desinfecció. Però de debò cal una unitat militar especial per a netejar els trens i aeroports amb una barreja d’aigua i alcohol?
Mentre tinguem (per obligació) el passaport d’Espanya, és a dir, mentre no tinguem estats propis, no em sembla pas malament que els militars d’Espanya ens ajudin, però no veig per què han de fer treballs corrents a què milers d’empleats locals estarien disposats amb un contracte digne. La situació seria molt diferent si hi hagués hagut inundacions, un terratrèmol o cap altra catàstrofe i si no haguéssim tingut prou eines, vehicles especials, hospitals de campanya… Però no som en aquesta situació.
És també significatiu que els presidents Quim Torra i Iñigo Urkullu siguin els únics que s’han manifestat en contra d’aquesta intervenció desmesurada. La presidenta de Navarra, Chivite, ha fet com hom n’esperava: restar callada.
Cuideu-vos, treballadors i lectors de VilaWeb, perquè tots serem necessaris per a poder continuar endavant quan tot això s’haurà acabat.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
No ho sé, Martxelo, si, amb totes les coses que hem viscut, ja podies esperar res com això que vivim ara arran de la crisi del coronavirus. Jo no, la veritat. A voltes he pensat que seria molt difícil de viure coses més trepidants que algunes de les que havia viscut ja –la nit en què va caure el mur de Berlín o el dia dels atemptats de Nova York i Washington, el dia que el parlament català va proclamar la independència. M’equivocava.
Supose que tu has de tenir també la teua llista particular. I t’imagine tan sorprès i desconcertat com jo. No se’n veu el final, d’això, ni a on porta o com patirà la nostra gent –la gent de tot el món, de fet– per aquesta pandèmia que ens ha enxampat literalment amb la guàrdia baixa. No sabem tampoc quin món n’emergirà. Em fa por que l’autoritarisme se n’aprofite i s’impose una regressió de les llibertats.
Aquesta setmana, ací a VilaWeb, hem fet consells de redacció virtuals. Hem fet servir una eina que permet la connexió d’una vintena de persones en un vídeo simultani, cadascú a casa. És molt útil i soluciona el problema que ens ha aparegut en haver optat que tothom s’estiga a casa. Però aquesta vesprada, mentre mirava a la pantalla del meu ordinador la meua redacció dispersa, no he pogut evitar de preguntar-me en quin món vivim.
Evidentment, nosaltres i el nostre treball som ara mateix l’últim dels problemes, la veritat. La gent es posa malalta i es mor a milers i ja no vull ni mirar les projeccions i els pronòstics que em fan arribar. Només espere que la contenció funcione, que tothom s’estiga a casa i que els sanitaris no col·lapsen contra aquesta allau que els ha arribat. I que vosaltres, els meus estimats amics de Berria i la gent del vostre país, estigueu bé. Cuideu-vos, per favor.
