20.12.2015 - 02:00
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Des de dijous la Unió Europea compta amb quatre governs d’orientació independentista, partidaris de crear nous estats al seu interior. Els governs ‘regionals’ d’Escòcia, Flandes, Catalunya i Còrsega estan en mans de partits que propugnen la independència a curt termini o que tenen com a projecte final la independència i la formació de repúbliques pròpies.
Els quatre casos, a més, són fenòmens polítics recents. A Escòcia l’SNP mana des del 2007. A Flandes la NV-A controla el govern flamenc només des l’any passat. L’independentisme català té com a màxim tres anys i a Còrsega la victòria del front de sobiranistes i independentistes és de la setmana passada. Està clar que les reivindicacions nacionals en aquests països vénen de lluny i que el nacionalisme polític no és un invent recent en cap dels quatre. Però l’expressió concreta que han adoptat i la manera en que han arribat al poder, això si que ho és.
Evidentment són quatre casos diferents entre ells, fins i tot ideològicament divergents. Però la sola existència, simultània, dels quatre casos indica que una cosa molt profunda s’està movent, també. Potser com a reacció a la crisi tan intensa que viu la Unió Europea.
Una reacció que podria ser més clara encara si obrim el focus. Perquè encara que no enarboren ara mateix el compromís de la independència és evident que en els vostres dos governs o en els altres dos governs del meu país els sobiranistes tenen ja una presència destacada. Com ho és el pes dels moviments sobiranistes o independentistes en altres territoris de la Unió, des del nord d’Irlanda o Gal·les al el Tirol del Sud o Galícia.
El fenomen, per això, és molt interessant i supose, a més, que el cas cors ho és particulamente a Euskalherria. Supose.
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
‘Els estats i els governs democràtics no negocien res amb els terroristes; els detenen’, Quantes vegades haurem escoltat aquestes paraules als líders dels principals partits polítics d’Espanya quan han estat instats a parlar amb ETA sobre un final ordenat i consensuat?
Una de dues: o el Govern de Colòmbia no és democràtic, o les FARC no són un grup terrorista. És motiu d’alegria veure com avança el procés de pau colombià, encara que no sense dificultats. També en aquest cas ha resultat essencial l’ajuda i l’impuls d’agents internacionals, i no només el d’organitzacions no governamentals. Igual que en altres casos, certs estats han impulsat el procés des del seu inici: Noruega, Cuba, Veneçuela … Alguns han ofert el lloc, i altres, l’experiència i el prestigi internacional.
El procés ha passat i està passant per molts i grans daltabaixos. Ambdues parts s’han atacat, hi ha hagut bastants morts durant el procés de negociació, encara no hi ha una treva absoluta … Però la voluntat i la necessitat de les dues parts principals per posar fi d’una vegada per totes al conflicte està per sobre de totes les dificultats.
Aquesta setmana a l’Havana s’ha acordat què fer amb les víctimes, amb els terroristes de la guerrilla que han comès delictes i amb els terroristes de l’estat, i s’ha consensuat, així mateix, la gestió dels delictes comesos. De moment es tracta d’un acord sobre el paper, però resultarà interessant seguir de prop com ho fan.
