Cartes creuades: Pedro Sánchez és desagraït i deslleial

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Ben poc dura l’alegria en casa pobra i, com hem vist aquesta setmana, més poc dura encara a la de molts bascos i catalans. No et negaré, Vicent, que fa dos anys em vaig disgustar una mica en veure que no es formava cap majoria al voltant del socialista Sánchez al Congrés, i que vaig arribar-me a il·lusionar, sempre en la justa mesura, quan es van complir totes les condicions per a fer reeixir la moció de censura i enviar en Rajoy a casa. Com que ningú no volia ser-ne l’únic defensor, no va tocar-los més remei, a catalans i bascos, que votar en favor de Sánchez, ni que fos amb amb una agulla d’estendre al nas.

I ja que es trobava en una posició tan feble, es podia preveure que, a l’hora de formar govern, seria especialment curós de no nomenar ministres que atiessin el rebuig de catalans i bascos. Però no: per a vosaltres, Borrell; per a nosaltres, Grande-Marlaska. Millor, impossible per a un govern de salvació nacional.

S’ha de ser desagraït per a actuar d’una manera tan deslleial amb Podem, ERC, PDeCat, Compromís i EH Bildu, els partits que l’han ajudat a eixir del cràter polític on es trobava fa una setmana. Com és que abans de la votació no va dir als catalans que hi hauria Borrell a Afers Estrangers, ni als bascos que hi hauria Grande Marlaska a Interior? Diries que Sánchez es mou per esdevenir la pitjor versió de Rubalcaba.

Ha fet servir els partits que l’han abonat de cadafal per als mítings de la campanya electoral d’ací a dos anys. Però faria bé de no oblidar que en voldrà i necessitarà el vot, en aquesta campanya que acaba d’emprendre, cada vegada que presenti lleis progressistes al Congrés.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La formació del govern Sánchez ha causat una decepció profunda. No és que ningú esperàs un canvi realment substancial, sinó que ningú no esperava tampoc un executiu tan hostil a la forces que el van votar, precisament L’independentisme català, sobretot, viu amb un enuig poc dissimulat el nomenament d’alguns dels ministres principals.

És el cas, obvi, de Josep Borrell a Exteriors. Ha estat el dirigent socialista més identificat amb l’extrema dreta espanyolista. El seu lamentable discurs en la manifestació de Societat Civil Catalana de la tardor passada és molt difícil d’oblidar. No tan sols per la seva posició política, sinó especialment per la seua manera de burlar-se del físic i de les idees d’Oriol Junqueras, burla que va superar de molt els límits que permet la discrepància política.

Borrell encapçala, de fet, un bloc ‘d’ordre’, al capdavant dels ministeris responsables precisament de l’ordre públic, que és aterridor. No cal que t’explique, a tu, Martxelo, el significat de col·locar un personatge com Grande-Marlaska al capdavant d’Interior. També és significatiu que fins i tot algú que passava per moderat i obert com Margarita Robles fes insinuacions completament fora de lloc durant la presa de possessió en qualitat de ministra de Defensa. Que la vice-presidenta siga qui va negociar el 155 acaba de configurar un panorama tenebrós per als mesos vinents.

Tot amb tot, els més optimistes opinen que això ja va bé. Que així es cremarà ràpidament tota esperança en el PSOE i que arribarem a l’hivern, quan tornarà a haver-hi oportunitats clares per a la república, amb el PP i el PSOE descartats i sense recanvis possibles. Això és veritat, però també ho és que ja veurem com costa aguantar aquests mesos que falten, amb un govern espanyol com el que s’acaba de formar.