Galeusca de directors: Anem malament

  • Si la gran majoria de les morts en residències han estat en centres privats és perquè els governs van permetre que de la gent gran se'n fes un negoci

María Obelleiro, Martxelo Otamendi i Vicent Partal
16.10.2020 - 21:50
Actualització: 16.09.2021 - 13:04
VilaWeb

Carta de María Obelleiro, directora de NósDiario

Més llenya al foc!

El virus va arribar per posar de cap per avall les nostres vides quan encara vivíem en la llarga depressió que va seguir l’esclat del 2008. Una crisi originada per haver volgut recórrer a les receptes econòmiques neoliberals que van prendre el timó del món després de la recessió de 1973. La resposta de la major part de governs de llavors és prou coneguda: insistir en les polítiques que havien causat la crisi econòmica, repetir les alternatives que havien menat al fracàs i tornar al model que havia originat l’incendi.

Contra les bombolles immobiliàries o el deute, més maó i liquiditat; contra la caiguda dels salaris, que era la causa de l’endeutament, la devaluació interna; contra la precarietat que afavoreix la desocupació, noves reformes laborals; contra l’exclusió afavorida pel retraïment del sector públic, nous nínxols de negoci per als grups empresarials; contra l’abandonament dels sectors més vulnerables, desmantellament del sistema de benestar; i contra les desigualtats en l’accés a la sanitat… doncs més privatitzacions. I així ens va.

Perquè va aparèixer el nou coronavirus i les costures dels serveis públics es van esbotzar. Van sortir a la llum les vergonyes del model sanitari i de l’estat de benestar. Si la resposta sanitària contra la pandèmia es troba limitada per la manca de mitjans humans i materials és a causa d’unes polítiques públiques sobre el deute que van afavorir el sector privat i que no van situar en primer pla la defensa de la salut. Si la gran majoria de les morts en residències han estat en centres privats és perquè els governs van permetre que de la gent gran se’n fes negoci.

El coronavirus ha agafat els serveis públics sota mínims, a conseqüència de dècades de retallades que van seguir un full de ruta ideològic perfectament planificat. La subordinació als interessos del poder econòmic i els perjudicis doctrinals d’una part dels dirigents polítics ens deixa davant el perill d’intentar de sortir d’aquesta crisi amb les mateixes receptes. Però si us plau, més llenya al foc, no!

 

Carta de Martxelo Otamendi, director de Berria

Un debat jurídic i ètic

A França no s’estan de res: en un termini de quaranta-vuit hores hem sabut que el govern havia decretat el toc de queda a les grans ciutats, i que la policia havia regirat la casa del ministre de Sanitat amb motiu d’unes denúncies per la seva gestió de la covid-19. En aquestes denúncies, acusen el ministre de Sanitat, Olivier Véran, i més alts càrrecs del govern de Macron d’haver actuat tard i sense lògica a l’hora de prendre mesures contra la pandèmia. A França, amb els togats no s’hi juga.

El govern espanyol també ha estat objecte de denúncies de familiars de morts per la pandèmia, però, pel que hem sabut fins ara, no sembla pas que aquestes denúncies reïxin. Que jo sàpiga, no se n’ha presentat cap contra els dos governs d’Hegoalde per la seva gestió –i no dono idees–, però m’agradaria saber, Maria i Vicent, si a les vostres nacions hi ha hagut ningú que hagi dut als tribunals els vostres governs per aquest motiu.

Perquè em sembla un debat jurídic i ètic molt interessant determinar si els ciutadans tenen el dret d’anar als tribunals quan considerin que les decisions del seu govern han estat errònies, bé pel contingut, bé pel caràcter inoportú, encara que no sigui un cas clar d’irresponsabilitat comesa a posta i conscientment pels responsables polítics. No seré jo qui els negui aquest dret; per això dic que el debat té interès, i la conclusió bé mereix un diàleg dilatat i serè. Sempre tenint en compte que les víctimes d’aquestes decisions errònies no tindran ganes de sentir xerradetes intranscendents. Voldran respostes, no discussions de saló.

Quantes vegades hem vist policies entrant a la casa d’un ministre? Sense voler ser ingenu, sembla que a França, si més no en alguns casos, encara tenen en compte la teoria de Montesquieu sobre la divisió de poders. Aquests aires no han arribat fins ara a l’estat que ens té subordinats a tots tres, com comprovaran aviat a Madrid, a l’Audiència espanyola, els dotze independentistes gallecs que hi començaran a ser jutjats.

 

Carta de Vicent Partal, director de VilaWeb

Anem malament

Aquesta setmana uns quants governs europeus han pres mesures dures per mirar de frenar això que en diuen la segona onada del coronavirus –concepte discutit per bona part de la comunitat científica, perquè diuen que les epidèmies no vénen en onades.

Al meu país han coincidit el govern d’Andorra i el de Catalunya a l’hora de tancar bars i restaurants, entre més mesures. I encara que Perpinyà s’hagi escapat pels pèls del toc de queda nocturn decretat des de París, l’amenaça s’acosta també pel nord.

La necessitat de les mesures no la discutesc. Sense vaccí ni guariment a la vista, tan sols la distància física permet un cert control de la situació. Però la duresa amb què colpegen la població cada vegada és més alarmant. Les petites empreses, els autònoms, els comerços han entrat en una espiral de desorientació molt angoixosa, de no saber què podran fer ni quan i de témer en qualsevol moment un nou colp.

I el problema és que els governs, tots, han oblidat mesures que al març van tenir en consideració, com la renda mínima garantida, els préstecs a fons perdut i la retirada de tots els imposts, que podrien compensar la crisi.

I amb això el càstig és molt gran. Especialment perquè ve de lluny i s’afig a vint anys llargs de pressió sobre els ciutadans. Primer foren les conseqüències dels atemptats de Nova York i Washington el 2001. Després, el 2008, va arribar la gran crisi financera. I ara, el 2019, quan encara ens recuperàvem d’aquella, ha arribat la crisi del coronavirus.

El segle XXI, vist en aquesta perspectiva, fa por. Literalment. Perquè les conseqüències d’aquestes tres crisis són clares –fins i tot sense saber el final de l’actual ni fins on arribarà. L’augment de les desigualtats es pot constatar d’una manera consistent i la pèrdua de competitivitat de les petites empreses, els comerços i el teixit social que dóna vida als barris i ciutats és com més va més indiscutible. Anem malament.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any