Cartes creuades: Cap on anirà l’abstenció

VilaWeb
Martxelo Otamendi i Vicent Partal
18.11.2017 - 22:00
Actualització: 18.11.2017 - 23:21

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Les llistes –divendres–, els actes de campanya, la jornada electoral… A molts se’ls farà llarg el tram fins a la nit del 21 de desembre, perquè s’han fet moltes eleccions i votacions a Catalunya en un període de temps curt. ‘Aquesta sí que és important’, hem sentit cada vegada que heu anat a les urnes. Molts ciutadans agrairien poder accelerar i estalviar-se aquests dies a la moviola de la història, i poder saber avui mateix quina serà la composició del parlament.

Els partidaris de la llista única han estat molt actius aquestes setmanes, però no han aconseguit el seu objectiu. Era difícil, perquè els partits, cadascú per la seva banda, tenien molt clar que no es ficarien en una aventura semblant. És cert que podia ser una manera interessant i lloable de respondre com a poble a l’atac perpetrat pel govern espanyol i les estructures de l’estat. Tan cert com això és que resulta molt difícil de gestionar diàriament un grup parlamentari constituït així, és a dir, interpretar degudament el ‘mandat popular’.

La nit electoral, els partits independentistes haurien de fer la seva valoració havent aconseguit dos objectius pràctics: tenir la majoria per escons, i recollir els vots de més del 50% dels votants. El primer objectiu sembla més fàcil que no pas el segon, perquè es preveu una participació alta, vistes les coses que han passat fins ara: brutalitats comeses contra els independentistes, i les mobilitzacions dels sectors unionistes (esporàdiques i multitudinàries).

Un dubte que cal aclarir i que pot resultar decisiu. Entre els ciutadans que han acudit a les manifestacions unionistes, si deixem de banda els que voten sempre i els que, des de fora de Catalunya, van sortir expressament a manifestar-se, queda algú que fins ara s’abstingués? Quin percentatge representen? Perquè la gran pregunta és: amb una participació alta com la que s’espera, qui creixerà més, rascant de l’abstenció, els independentistes o els unionistes? Crec que els unionistes tindran més fàcil de pescar en aquest calador.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

S’ha desencadenat una campanya mediàtica i política tremenda contra l’independentisme, amb l’argument que s’ha enganyat la població i els electors prometent que Catalunya estava preparada per ser independent i assumint que no ha servit de res la proclamació de la independència.

L’argument és fal·laç des de la primera lletra. La República ha estat proclamada i la llei de transitorietat, votada. És veritat que el govern va optar per rendir l’administració per evitar la violència, però això no vol dir que s’haja acabat tot. Al contrari. Tothom admet que la possibilitat que l’independentisme guanye les eleccions és més gran avui que el 27-S. I no cal tenir gaire imaginació per a saber què significaria que el parlament sorgit de les eleccions simplement continuàs amb les feines que ja han començat. En el marc de la República.

Corren molt, per tant, els qui creuen que l’aplicació del 155 ha demostrat que el procés es va acabar. Moltíssim. Però, en qualsevol cas, si hem de parlar de qui enganya qui, la discussió serà molt interessant.

Perquè acusar d’enganyar els votants un govern que va complir amb allò que havia promès és ben difícil de raonar. El govern es va comprometre a proclamar la independència i ho va fer. Es va comprometre a dur a terme el referèndum i ho va fer. En què va enganyar qui? Enganyar és no preveure que Rajoy violaria el marc constitucional espanyol, no per aplicar el 155 sinó per fer el que li donava la gana, amb el permís del PSOE i de la Unió Europea? Ningú no va preveure que s’arribaria a aquest extrem.

Però ja que hi som: no haurien de ser uns altres, en tot cas, els qui donessen explicacions pels seus enganys? Dos de molt concrets, com a exemple. Ens van dir, us van dir a vosaltres, que en absència de violència qualsevol projecte polític es podia dur a terme. Era mentida. I ens van dir que Europa era un espai de llibertat i convivència. I això també era mentida. Qui enganya, doncs? Qui hauria de donar explicacions?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any