Honorable amic Raül Romeva.

He començat a escriure’t moltes vegades. M’agrada escriure. Escric foteses als amics quan una estona lliure m’agafa a prop d’un ordinador. I no he sabut mai com continuar les cartes que t’he començat perquè no fos només un gest, un gest buit.

La vida continua atrafegada fora de la presó, però tot i que no hem compartit temps ni conversa, em permetràs que et faci receptor de pensaments personals. He reflexionat molt, aquests dies. He reflexionat sobre la incommensurable grandesa de la llibertat i el meu contacte no planificat amb els espais que en priven.

Un dels meus records d’infantesa a l’era de la casa de pagès on vaig créixer era la trobada de tres besties i la mare en un ritual que es va repetir moltes vegades, ara sé que massa vegades. Totes quatre portaven menjar i la mare el col·locava com un trencaclosques impossible i l’embolicava amb un tros de roba vella que havia rentat a consciència. Recordo les puntades regulars, de cadència perfecta, especialment treballades en els punts on aquell paquet de forma irregular concentrava els angles. Després, quan el paquet ja estava curosament segellat amb fil, decidien a qui tocava aquella setmana de portar-lo a la Model.

Recordo les reixes manuals d’aquells temps, on encara havia d’anar amb els meus mestres de l’Hospital Clínic per raó de malalties que quasi hem oblidat.

Anys després, amb la Generalitat recuperada i les transferències penitenciàries efectuades, a la meva comarca, prop d’on visc, hi ha dues presons, i al meu municipi, un centre obert vinculat a una d’aquestes presons. Vam haver d’explicar molt per què calien, per què les societats priven de llibertat les persones. Potser aquesta era la raó per la qual visitava totes les famílies de Mollet que tenien algú pres quan vaig ser-ne alcaldessa. Potser per això algunes famílies encara vénen a trucar a la porta de casa.

Potser, només potser, per tot això, mai, quan he projectat garjoles, no ho he fet fredament. Sempre he pensat que els qui les ocuparien serien familiars d’algú i que les reixes els allunyarien dels qui estimen. Al despatx de la Conselleria d’Interior, vaig rebre moltes famílies que els semblava impossible viure el malson de tenir un fill o una filla a les garjoles de les comissaries que anàvem construint. No és amb un tracte de favor com es fa justícia, és amb un tracte amb cura a tothom com garantim de no demanar un tracte especial als coneguts.

No era la meva intenció. No ho hauria triat, però no podia defugir la responsabilitat de millorar aquest món ple de reixes, que molts voldrien que fos d’un altre món, però és d’aquest. En les altes piles d’expedients judicials recordo com m’impactaven les lletres escrites amb retolador ‘Causa con preso’.

He dormit a les presons, les he projectades, construïdes i governades. No em són alienes i no us hi vull. No ho dic de cap posició sentimental i melodramàtica. Ho dic perquè sé que la privació de llibertat no és una decisió benèvola. No pot ser cap decisió capriciosa.

La sensació que arrossego fa mesos és que no vaig insistir prou a parlar amb vosaltres, amb els qui teniu la responsabilitat de dirigir-nos i l’oportunitat de triar el camí. Uns altres us miràvem d’una certa distància amb preocupació creixent. Vaig parlar amb alguns dels qui ara són companys d’aquesta presó preventiva impietosa. Els demanava que aprenguéssim de la història, que llegíssim el primer discurs del MHP Companys quan va retornar del penal del Puerto de Santa Maria i va dirigir-se al parlament el mes de febrer del 1936. La meva coneixença amb alguns ve de lluny (Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa), amb alguns altres, de fa molt poc (Oriol Junqueras Carme Forcadell), i encara, amb alguns altres de vosaltres, no recordo haver-hi parlat però no importa gens (tu mateix, Joaquim Forn, Jordi Cuixart). Amb tots voldria iniciar, reiniciar, repetir converses en què ara em sembla no haver insistit prou, no haver-vos convençut de la meva mirada de les coses. Et demano que els saludis a tots cordialment, solidàriament, de part meva.

Us penso de lluny. Volgudament de lluny perquè aquests anys m’he distanciat d’una política institucional que massa vegades ha adoptat la funció de protesta que pertany al carrer i unes entitats de carrer que massa vegades han volgut fer de govern i parlament.

I tot i les discrepàncies, tot i que voldria tornar a viure i reescriure les hores greus de la tardor, us vull lliures, fora de les presons.

Aquell maleït pont de Tot Sants, el dia dels difunts, escrivia: ‘Creguin-me, sé què és la violència. Conec les conseqüències de les llambordes usades com a projectils, sé què és l’ús de les armes de foc, la pirotècnia com a projectil per a produir ferides a la policia, la terrible conseqüència del metall esmolat. Jo mateixa he parlat de la meva preocupació per a mantenir la pau social i alhora, amb tota la fermesa de la qual sóc capaç, afirmo que el civisme i el pacifisme ha estat la cosa més emocionant del que hem viscut aquests anys.’

Però també recordo, condicionada per la pesant responsabilitat de mantenir quasi deu mil persones a les presons catalanes, que un dia vaig comentar a la Carme Forcadell que per ser conseqüent amb les frases pronunciades de dalt d’un escenari gironí, calia obrir les portes de les presons, ja que els presos ho són en virtut de decisions de tribunals i en aplicació de llei espanyoles.

Quan faig aquesta consideració, els amics em diuen: ‘no comparis, ells són innocents!’ Llavors els explico que allò que més recordo de les presons són els extraordinaris professionals que hi treballen; després, l’olor (les presons fan una olor molt especial); i la tercera cosa, els clams d’innocència que hi he sentit quan les visitava.

Ja ho veus, no et puc escriure una carta de cortesia, només de cortesia. La meva biografia em condiciona. Em dóna un bagatge diferent d’altres persones que han escrit des d’aquest espai al qual em conviden.

Per això, les cartes fins ara han quedat inconcluses. Per això, necessito que sortiu i que iniciem i reiniciem les converses de qüestions tan importants.

La diferència tampoc pot ser que sigueu càrrecs electes, perquè per delictes econòmics i urbanístics, uns altres han travessat les portes que ara es clouen mecànicament i que són el quart element que no oblido; la fressa de les reixes quan es tanquen.

La diferència, l’escrivia el dia de Tots Sants: us acusen d’un delicte inflat, a la meva manera d’entendre inexistent. Una rebel·lió que no va existir. No puc dir que sou innocents, ho ha de dir un tribunal, sí que sé que no us vàreu ‘alçar violentament’. Sé que el magistrat que instrueix la causa s’atorga un paper de poder inqüestionable de l’estat i jo vull qüestionar-li la seva versió, li discuteixo la premissa, li discuteixo les afirmacions i tota la instrucció.

Vull que la fiscalia rectifiqui la tipologia delictiva quan en faci la classificació provisional, vull que deroguin la presó incondicional i que pugueu preparar la vostra defensa amb els vostres advocats a casa, envoltats de les vostres famílies. Vull una defensa cohesionada que desmunti l’acusació del delicte més polític del codi penal.

Aquest hivern les mimoses han florit més que mai i la primavera ha omplert els marges dels camins i carreteres d’argelagues i ginesta. I jo pensava amb vosaltres. Pensava en tu. Voldria ser testimoni de la vostra defensa. Vull que sigueu lliures per a poder dir-vos que desobeir reiteradament allò que ordenem als nostres conciutadans que compleixin té quelcom de profunda contradicció, però abans vull haver-vos abraçat, abans us vull fora d’aquestes presons que conec perquè les vaig fer construir.

Com pots veure, la llibertat s’aprèn a estimar desesperadament quan és absent. Així vaig aprendre a estimar-la de ben jove. Si comparteixes aquesta afirmació, entendràs que governar espais de privació de llibertat no et fa ser defensora de la foscor, ans el contrari, esdevens la més gran defensora dels raigs de sol, del vent a la cara, dels espais oberts, dels horitzons llunyans, de la llibertat com l’autèntica pàtria dels humans.

Mentre tu continues anant i venint pels patis sempre curts de la presó, el nostre cor resta encongit i la tristesa amara les converses amb els qui ens aturen a l’altre costat de les altes i tecnificades muralles de la presó. És tristesa i pena el que sento quan parlem de vosaltres a les places i els carrers. Moltes de les persones amb qui he parlat avui a la feina i al mercat em deien que els dies acumulats els pesen, que els costa fer plans alegres aquest estiu. I jo que sempre m’he preferit rebel a resignada, no vull que sentin pena pels líders polítics. Vull acords o desacords, vull confluència o divergència, vull aferrissades discrepàncies i paradoxals coincidències; vull projectes de futur, ambicions de demà, vehemència i calma, tenacitat i intel·ligència.

Vull abraçar-te. Una abraçada carnal, no virtual.

Montserrat Tura
Mollet del Vallès, 12 de juliol de 2018

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb