tarda colau comuns

Ens coneixem des de meitat dels anys setanta del segle passat. Tu al PSUC i jo al PSAN. Tu a Cornellà i jo a Sant Boi. Davant per davant, amb el Llobregat entremig. Em tocava venir sovint a Cornellà, perquè he de reconèixer que, en aquella època, era la capital política del Baix Llobregat. Quasi tot passava a Cornellà. Ja llavors ens unien moltes coses, perquè tots sabíem que tu eres l’independentista del PSUC.

Fent un salt en el temps, per anar al gra i aprofitar l’espai d’un article periodístic, ens situem a primer del 2010. Tu ja eres diputat a Madrid per ERC i jo formava part del primer nucli d’allò que un parell d’anys després va acabar essent l’ANC. Buscàvem independentistes històrics ben situats en tots els partits catalanistes per ampliar fins a 40 el grup inicial i assegurar que els partits estaven al corrent de què fèiem, però sense anar-los a demanar permís per a res. Volíem esperits lliures, deslligats dels aparells dels partits, per a tenir una certa seguretat que, si arribava el moment d’un xoc d’interessos entre el partit i el moviment, estaríeu al costat del moviment popular. Ja saps qui vau ser els dos d’Esquerra: tu i l’Oriol Junqueras, llavors eurodiputat independent per ERC.

L’Esquerra d’aquell moment formava part del segon tripartit, amb un altre ‘cornut’ de president. Ja saps que la rivalitat entre els dos costats del riu ens portava a dir-vos així, als de Cornellà, amb qui hi havia una rivalitat històrica i, per tant, una relació d’amor-odi que ha anat diluint-se amb els anys. Era una Esquerra que ja feia uns anys que havia canviat d’imatge, per prioritzar el segell Esquerra i deixar l’objectiu d’independència per més endavant, quan es donessin les condicions objectives que ho fessin possible. No t’agradava gaire aquesta renúncia, però l’havies assumida, com a bon militant format en l’ortodòxia del centralisme democràtic del PSUC.

Et va agradar la proposta que et vaig fer, de constituir un moviment ampli que ens ajudés a crear les condicions necessàries per a canviar el rumb de la nostra història. Ja em vas avisar que hi podries col·laborar poc, essent a Madrid la major part de la setmana, però et vàrem donar el teu nom en clau per a identificar-te. Vas passar a ser el mxi27 (crec recordar) i et vas incorporar al grup dels 40 que va acabar redactant la proposta de declaració fundacional i el full de ruta general que va permetre de posar en marxa el procés de creació de l’ANC, a partir d’aquell acte al Palau de Congressos de Montjuïc, el 30 d’abril de 2011.

Han passat poc més de vuit anys i moltes coses. No sé si haurem canviat el destí del nostre país, però sí que hem accelerat la nostra història. Hem avançat més que en els anteriors seixanta anys (per posar una xifra rodona als anys que fa que som vius tu i jo). Hem vist néixer, créixer i morir partits i organitzacions polítiques que volien –almenys ho deien– que el poble català arribés a exercir el dret d’autodeterminació. Alguns dels desapareguts també han estat partits partidaris de la independència nacional. La travessa del desert ha estat dura i les batalles internes una constant (creure que l’estat espanyol no sabria combatre el nostre procés, després de tants anys mostrant-los el camí, era més que ingenuïtat!).

No sé si ho recordes, però un dels primers ‘papers’ que va circular entre aquell grup de 40 persones era una anàlisi del mapa polític català del moment i l’objectiu comú de forçar-los a prendre posició sobre el camí cap a la independència, sobre el full de ruta que fèiem. En aquests deu anys d’ANC (jo hi compto els quasi tres anys de feina prèvia a la seva fundació oficial), m’ha tocat de fer uns quants papers, no sempre agraïts, tot sigui dit. En els tres anys (2012-2015) que em va tocar de coordinar la comissió d’incidència política, al secretariat nacional, i en els tres anys anteriors en què vaig fer una feina equivalent, vaig poder tractar les direccions dels partits. En aquests sis anys vaig veure com una Esquerra agònica passava a ser la principal referència electoral de l’independentisme. Hem viscut des de la transformació sobiranista de la Convergència de la mà del president Mas fins a la fragmentació d’aquest espai. La CUP va passar de ser una força de base municipalista, amb voluntat de créixer sòlidament, pas a pas, a ser el contrapès independentista al Parlament de Catalunya i acabar patint una crisi d’identitat i de creixement de la qual ja veurem com se’n surt. Sis anys de sorgiment de noves formacions i de caigudes més o menys estrepitoses. Sis anys (i els que han vingut després) en què el mapa polític català ha canviat radicalment. Canvi que ha afectat els partits sobiranistes / independentistes i també els altres. Cada cop més sovint, penso que encara queda molta feina per a fer en aquest camp. Ja fa temps que els vam definir com la baula feble del procés i res no ha canviat per modificar aquesta definició. Ans al contrari.

Envellir i mantenir-se obert als canvis no és fàcil. Tampoc estic segur que jo ho porti millor que tu. Potser és ben cert que és més fàcil veure la palla a l’ull de l’altra que la biga en el propi, però hi ha moments, frases, posicionaments d’altri que et fan dir que no pot ser, que costa molt de creure. I l’altre dia en vas dir una d’aquelles que no poden ser, Joan. Tu no pots dir el que vas dir sobre l’ANC. Potser us heu canviat els papers amb el teu deixeble Rufián. Sempre t’ha agradat dir les coses pel broc gros, perquè les entengui tothom. M’agrada que un polític ho faci, assumint el seu paper de pedagog, per incrementar la consciència política de la gent.

Però l’altre dia vas dir a l’ANC que no fes pressió als partits, que els deixés fer. No et sembla que aquesta música s’assembla molt a la de fa deu anys, quan ja t’estava bé que aquell moviment incipient pressionés els partits, també el teu, perquè no renunciessin a la independència? Llavors vam aconseguir de posar la independència en el centre del debat polític i, de retruc, vam començar a trasbalsar el mapa polític del país. Els partits es van haver de posar les piles i ho van fer Convergència, ERC i la CUP. Semblava que anàvem bé, però has comptat mai quantes vegades, des de les eleccions de 2012, els partits no han estat a l’altura? Ja t’ho dic jo: exactament vint-i-una (fins al 27 d’octubre de 2017). Quan vulguis, les repassem.

Estàs convençut que els vots que us donem, a uns i altres, mostren el suport real a cada partit? Tenim cap alternativa a votar-vos? Com valores els canvis de vot que fem contínuament? Creus que serem tan rucs de quedar-nos a casa i que els del 155 ens guanyin i ens facin fora de les institucions per incompareixença? Sort en tenim que l’ANC us marca de prop. Sort en teniu que no us tregui totes les vergonyes… que moltes són visibles i algunes d’amagades. Us continuarem votant mentre no hi hagi alternatives fiables, com podia haver estat la Crida si, vosaltres des de fora i el PDECat des de dins, no us haguéssiu encarregat d’etiquetar-la, frenar-la i controlar-la. Sou gats vells que defenseu la vostra barraqueta i sabeu com fer-ho. M’ho esperava dels aparells i dels il·luminats, però de tu no, Joan. No sóc ningú per a donar-te consells, però sí per a dir-te que m’has fallat, que no m’esperava que el ‘principi de realitat’ que tant fas servir als teus actes et portés a dir que l’ANC ja ha fet el seu paper i que ara és l’hora dels partits. N’estàs segur, realment? Ja no et veus el melic, Joan? En quina realitat vius? Que ja no et relaciones amb gent de fora el partit? Que ja has arribat a l’estadi de creure que allò que et diuen els teus, els qui t’afalaguen, és la realitat? O et penses que, a la regió barcelonina, guanyeu vots al PSC o als comuns i que els que guanyeu no surten, majoritàriament, de l’espai post-convergent? Tu, en altres moments tan crític amb les elits dominants dels aparells dels partits, t’has tornat com ells? O és aquell vell somni psuquero de partit hegemònic, per no dir únic, que et porta a confondre desitjos i realitat i creus que perquè ERC sembla la millor situada per a arribar a ser el partit més votat del país (cosa que no acaba de passar del tot per molt que les enquestes –moltes fabricades i interessades– ho anunciïn contínuament), li hem de deixar portar el pes del procés? No, Joan, no. Heu comès massa errors, alguns d’imperdonables (recordes la conferència del 2 de desembre de 2014?, per no esmentar-ne de més recents i que incrementarien la llista dels vint-i-un errors), i no sabeu explicar-nos què us fa veure exactament aquest principi de realitat i, sobretot, què ens proposeu per arribar a la instauració de la República Catalana com més aviat millor. Que hem de crear les condicions favorables i que hem de ser més, molts més, que ho vulguem, ja ho sabem. Créixer sempre és bo, sobretot quan pretens de fer un nou estat al servei dels seus ciutadans, de tots. Però no invertiu els papers, si us plau. L’ANC us ha de continuar pressionant i exigint-vos que digueu quines són aquestes condicions i com hem d’eixamplar la base, i vosaltres –si voleu ser el partit que lideri el procés– heu de saber respondre amb claredat, superant la fase de cartes als fidels i als descreguts i proposant una estratègia i un full de ruta creïble. Mentre no ho feu, l’ANC ha de mobilitzar-nos i, si cal, exigir-vos que estigueu per la feina de debò.

Quan hi ha un escull en el camí, cal saber superar-lo o apartar-lo. Encara és a les vostres mans, però el temps s’acaba.

Pere Pugès i Dorca, co-fundador de l’ANC i membre d’Exigents.cat

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb