Acaba d’etzibar un discurs a un governant democràtic, elegit a les urnes (no pas com vostè), un discurs que, essencialment, consisteix a recordar la necessitat de respectar el principi de supremacia de la llei, sense el qual la societat civilitzada no és possible.

Amb quina autoritat ho diu a un president que, com ell mateix ha assenyalat en una entrevista posterior, no ha transgredit mai la llei? Contestem aquesta enutjosa pregunta.

La seva autoritat personal en la matèria que, en qualitat de republicà, aquest bloc no reconeix, és inexistent. El seu poder ve directament de la designació d’un militar sediciós, un delinqüent perjur que es va rebel·lar contra el seu govern. I vostè no ha tingut el coratge ni la força de referendar-lo mitjançant una consulta ciutadana, un referèndum en què es decideixi si es vol mantenir la monarquia o si es prefereix la república, l’últim règim legítim que hi va haver a Espanya, atès que el seu no ho és.

Vostè no té cap autoritat, però es fa ressò de la del govern espanyol, aquest sí elegit per sufragi universal. És aquest govern, el que l’ha enviat a Catalunya a recitar el cató elemental de l’estat de dret: el respecte a la llei, que obliga tothom, inclosos els governants.

En termes abstractes, això és cert. En termes concrets, ara i aquí, a Espanya, no sols no és cert, sinó que és una mofa. El govern que exigeix a Mas de complir la llei, la canvia al seu gust, unilateralment, sense consens, gràcies al seu corró parlamentari, quan li convé, de manera que la llei ja no és una norma de raó universal, general i abstracta per al bé comú, sinó un dictat dels capricis del govern del PP que, com sap perfectament, és el més corrupte, arbitrari i incompetent de la segona restauració. Ho aclareix un sol exemple: el mateix dia que el president d’aquest govern, un home sense crèdit ni autoritat, sospitós d’haver cobrat sobresous de procedència dubtosa durant anys, denuncia que els sobiranistes catalans intenten de ‘canviar les regles del joc’ desobeint la llei, els seus acòlits presentaven un projecte de llei de reforma del sistema electoral espanyol per a canviar les regles de joc tres mesos abans d’unes eleccions. I ningú a Espanya, cap mitjà de comunicació ni cap publicista, no ha denunciat aquesta arbitrarietat, aquesta llei de l’embut.

Certament, els governants diuen que, si als catalanistes no els agrada la llei, poden canviar-la, però legalment, com han fet ells. No considero pas que vostè sigui cap llumenera, però m’imagino que no li deu passar per alt la impúdica hipocresia d’aquest raonament, perquè els catalans no seran mai majoria com a catalans a Espanya i, per tant, no podran materialment canviar la llei i quedaran condemnats a viure sota la que la majoria els imposa. Sempre. D’això, per si no ho sap, se’n diu ‘tirania de la majoria’ i és tan odiosa com la de la minoria.

No, senyor, la qüestió ja no és de respectar la llei. La qüestió és de legitimitat, o sigui, molt més profunda i antiga. Per no abusar de la seva paciència, li ho exposaré en tres senzills passos imitant la tríada dialèctica hegeliana, que serveix per a explicar l’evolució de la realitat, però també la involució.

Primer hi va haver una guerra civil i quaranta anys de dictadura que van forjar una realitat espanyola en què es barrejaven els somnis de fanfàrries imperials amb els parracs d’un país tercermundista, governat pels militars i els capellans, com sempre. Feixisme, nacionalcatolicisme, centralisme, ignorància, repressió i robatori sistemàtic. Era la tesi.

Després va arribar la transició, la negació de la tesi, l’antítesi. Espanya es convertia en una democràcia homologable a la de la resta d’europees. Es negava la dictadura. L’estat es descentralitzava i tornava llibertats als territoris, es promulgava una constitució que consagrava la separació de l’església i l’estat i es propugnava un estat social i democràtic de dret. I s’acaronava la il·lusió que era possible una continuïtat normal de l’estat, per damunt dels avatars històrics.

Finalment, va arribar la negació de l’antítesi, la negació de la negació, la síntesi. Amb el triomf aclaparador del PP el 2011 va tornar l’esperit de la dictadura, el govern dels capellans (o dels seus sectaris de l’Opus Dei), el nacionalcatolicisme. Es va conservar la closca de la constitució, però fou buidada de contingut amb l’ajuda del principal partit de l’oposició, còmplice de la involució. I així es va procedir a recentralitzar el país, atacant el règim autonòmic i burlant les expectatives catalanes, de manera que el seu estatut no té contingut. De nou amb l’ajuda del PSOE i la col·laboració diligent de totes les institucions de l’estat. La que més s’ha usat ha estat un Tribunal Constitucional mancat de tot prestigi i autoritat moral perquè és curull de magistrats al servei del govern o sectaris de l’Opus Dei, encapçalat per un president que és militant i cotitzant del PP.

Així es troba actualment Espanya, senyor. Un govern de neofranquistes i nacionalcatòlics, entestats a imposar les seves conviccions com a llei de la col·lectivitat, rosegat per la corrupció, basat en un partit que algun jutge considera una associació de delinqüents. Un govern que ha desfermat una involució sense precedents, una escletxa social profunda (llegeixi les estatístiques de pobresa, les de desocupació, les de productivitat, les veritables, no les que fabriquen aquesta colla de mentiders) i una esquerda territorial molt més profunda, que ell mateix reconeix d’una gravetat extrema i de la qual és l’únic responsable per incompetència, autoritarisme i corrupció.

Creu que aquest govern té autoritat per a parlar de la llei? En té, vostè?

No s’estranyi que els catalans vulguin deslliurar-se d’aquesta tirania personificada en estúpids provocadors com aquell qui volia ‘espanyolitzar els nens catalans’. Molts més, si poguéssim, faríem això mateix. No volen, no volem, tornar a viure el franquisme.

I vostè, tant si li plau com si no, el representa.

[Carta oberta publicada originalment al bloc de Ramon Cotarelo]