Carrer de la Colònia

El futur bulevard Federico García Lorca de València no serà un carrer qualsevol, sinó que, producte del soterrament de les vies del tren a l’entrada de la ciutat pel sud i de la urbanització del Parc Central (projectes tots dos que, d’altra banda, i com és la norma, acumulen dècades de retard), serà el més important que s’haurà obert al cap i casal en moltes dècades; cap enrere en el temps, però també probablement cap avant. No és gens agosarat afirmar que definirà una nova València. És normal, per tant, que siga un projecte que genere polèmica política, perquè s’hi plasmarà una visió o una altra –antagòniques– de la ciutat. Fins ara, la disputa s’havia centrat en una esquerra que l’havia dissenyat com a eix lliure de trànsit rodat i la dreta actual al govern, que vol tornar a incorporar-hi l’asfalt.

Ara bé, no se n’havia discutit el nom: Federico García Lorca. I quina relació va tindre aquest genial poeta andalús amb València per a donar nom a una via tan simbòlica? Doncs, més enllà de visitar-la un parell de vegades, cap. Paradoxalment, València donarà a García Lorca pràcticament la via urbana més important de totes les que té (i no en són poques). Es podria argumentar que fins i tot superarà en simbolisme l’avinguda García Lorca de la seua Granada natal, allà on, d’altra banda, deuen estar les restes mortals que, quasi un segle després, encara no s’han trobat. Però ja se sap que, a Espanya, la propaganda i la façana buida van sempre per davant de la justícia, si és que aquesta justícia hi apareix mai.

No se n’havia discutit el nom fins ara. El Levante-EMV ha impulsat aquest juliol una certa campanyeta sobre la qüestió en les seues pàgines, sobretot de l’edició digital. L’argumentació és raonable: per què no dir-ne passeig o bulevard Jaume I, en honor del fundador del regne de València, de qui enguany celebrem el 750è aniversari de la mort? Sí, efectivament: València no té un carrer digne per a la figura més important de la seua història. Com tantes d’altres que no en tenen cap, ni de digne ni d’indigne. Ara com ara, el carrer de Jaume I és un carrer fosc del centre històric, que ha esdevingut una via molt menor. I encara sort.

La polèmica iniciada pel Levante-EMV és, clarament, d’una banda, una serp d’estiu, per a generar visites i lectors en temps de sequera mediàtica total, i, d’una altra banda, una cortina de fum evidentíssima per a desviar el debat substantiu de la mobilitat urbana. Ara bé, confesse que no em puc estar de dir-hi la meua, perquè aquesta serp, involuntàriament, apunta la llengua bífida cap a un blanc que m’obsessiona de fa anys i que no havia vist mai problematitzar-se: la construcció nacional espanyola mitjançant l’hodonímia –és a dir, els noms de les vies urbanes–, que en el cas valencià és (encara més) escandalosa. Benvinguda sia, aquesta serp d’estiu.

Tornem a plantejar la pregunta: quina relació té García Lorca amb València per a donar nom a una via tan rellevant com aquesta? Hi ha qui dirà –de fet, ja ho ha dit– que és un gran nom de la literatura universal i no podem ser tan provincians i tindre una mirada tan curta i de campanar tan de poble. Com sempre, però, qui formula aquestes objeccions simplement no concep que hi haja cap altre campanar que no siga el seu: un campanar pulcrament i immaculadament castellà. Imaginem, per exemple, que el passeig es digués Dylan Thomas. O T.S. Eliot. O Giuseppe Ungaretti. O Fernando Pessoa. O Emily Dickinson. O milers de noms alternatius més. Tots són poetes de renom, plomes indiscutibles de la literatura universal, igual o més –si és que aquestes gradacions fan sentit– que García Lorca. Cap d’aquests, però, no té –ni probablement tindrà mai– un carrer a València. Ni de digne ni d’indigne, ni un bulevard ni un atzucac. Per una raó molt simple: García Lorca és espanyol i va escriure en castellà, mentre que els altres no compleixen cap dels dos requisits imprescindibles per a optar a ser albirats del campanar universal estant. Tots tenen, si fa no fa, la mateixa vinculació amb València. Podríem dir-ne passeig de Sylvia Plath, si volem, ja que va passar la lluna de mel a Benidorm; on, a propòsit, ja la maltractava un altre grandíssim nom de la poesia universal: Ted Hughes.

Eixa és la clau de volta i eixe és l’adreçador pel qual ens volen fer passar amb l’excusa de la universalitat: la nacionalització espanyola. És a dir, que la guia de carrers de València siga indistingible de la de Valencia del Cid. Colonialisme en estat químicament pur, es mire com es mire. Els mateixos que ridiculitzaran –que ja han ridiculitzat– aquest raonament no és que trobarien igual d’absurd o de ridícul un hipotètic passeig Marina Tsvetàieva com a artèria noble de la nova València, és que ni tan sols són capaços de concebre que això puga existir. Així d’alt és el seu campanar universal.

De fet, ara que hem esmentat el Cid i el nom oficial del cap i casal durant el franquisme, podem parlar-ne una miqueta. El mite castellà per excel·lència té una altra avinguda noble i important en la nostra ciutat (amb el carrer de Burgos com a afluent, per si li agafa morriña), com també una senyora estàtua en la plaça d’Espanya. La plaça Redona va nàixer amb el nom de plaça del Cid, a començament del segle XIX, quan es varen començar a posar noms polítics als carrers, a imitació dels revolucionaris francesos. Després de morts, va perdre la batalla contra el nom popular, això sí. No cal dir que el Cid va tindre una via urbana en honor seu abans que Jaume I, que va haver d’esperar encara mig segle més. I és lògic: quan varen entrar els borbons a València el 1707 i ens varen annexionar a Castella, una de les primeres coses que varen fer va ser eliminar la festivitat tradicional del Nou d’Octubre, en honor de la conquesta de València per Jaume I i la creació del regne. Es va recuperar per al cinquè centenari, el 1738, però aquesta vegada s’hi representava el Cid.

Si mirem els carrers dels primers eixamples de València durant el segle XIX, trobarem tota la plantilla de mites del nacionalisme espanyol de base castellana de l’època: Pelai, Hernán Cortés, Pizarro, Bailèn, Cuba, Filipines, Puerto Rico (totes juntes en el dolor d’Espanya del 98). La castellanització arriba a l’extrem que els cabdills comuneros de Castella varen tindre carrers a València (encara en tenen) abans que els agermanats, i Isabel la Catòlica abans que Ferran el Catòlic. Amb aquest carrer, de fet, simbolitzava el menysteniment de València Martí Domínguez en el seu famós discurs de denúncia després de la riuada del 1957: quan callen els homes, parlen les pedres. Les pedres dels carrers de València, siga com siga, parlen castellà quasi totes. Ja sabem que “tanto monta monta tanto”; però un castellà “monta tanto” o més encara.

Tota aquesta plantilla nacionalitzadora de matriu i base castellana, gairebé sense relació amb València –o, directament, sense gens de relació amb València–, no s’ha posat en crisi mai. Ni tan sols durant els vuit anys d’alcaldia de Compromís. Ni que siga tímidament. Al cap i casal, de fet, varen haver de tindre una certa influència els valencianistes de la Renaixença i després del Rat Penat perquè apareguessen noms de valencians (que no de valencianistes) a les plaques dels carrers. A Alacant, com que aquesta influència encara no hi ha arribat, es manté inalterable la planta castellana original: Alfons el Savi, Salamanca, Navas de Tolosa, Castaños, Bailèn, etc.

Perquè ho hem de dir i recordar sempre: cal ser valencianista per a ser simplement valencià. Busqueu, per exemple, el carrer de Joan Fuster a València. Està al costat, a propòsit, del carrer de Virginia Woolf (per què no l’autora d’Orlando per al bulevard García Lorca?). O del carrer de la Poesia. O del Cine. O de la Fotografia. Tots eren carrers que portaven noms franquistes encara en la segona dècada del segle XXI i el govern de Compromís els va eliminar i els va canviar per uns altres de triats arreu. I, dins de la cistelleta, una boleta de Fuster i encara gràcies. Busqueu també, per exemple, la plaça dedicada a Vicent Andrés Estellés. Etcètera. Sincerament? Val més que no en tinguen cap. Em sembla més insultant tal com està ara.

El 1902, Faustí Barberà va pronunciar a Lo Rat Penat el discurs “De regionalisme i valentinicultura”, que s’assenyala com un tret d’eixida del valencianisme polític. La citació que n’extrauré és llarga, però trobe que paga la pena [l’adapte a la normativa actual per facilitar-ne la lectura]: “Ací, a on les llibertats valencianes i la mateixa València estan mancats d’un record públic, i al turista no li oferim monuments demostratius de l’expedient que ens abona com a ciutat culta i obrera del saber universal; ací, a on el nom del gran Lluís Vives el tenim tancat en un racó de carrer i a moltíssims paisans il·lustres ni tan sols els ha tocat l’asil d’un racó de carrer; ací, a on hem aplegat a veure en lloc públic escuts de València amb més de quatre barres roges perquè els pintors no sabien si n’havien de posar quatre, cinc o una dotzena; ací, a on hem hagut de deplorar els erros més garrafals i ridículs, que mai podria somniar la decadència literària i històrica més lamentable; ací, a on hem vist traduir al castellà els noms de carrers i pobles, posant-los mocosuena mocosuene; i a on hem vist i veiem suprimir o canviar alguna lletra dels llinatges i també mudar-los de síl·laba l’accent prosòdic per a donar-los un so acastellanat; ací, a on hem vist i veiem totes les ridiculeses que pot imaginar-se el desconeixement més absolut de si mateix, a on hem aplegat –sembla increïble!– a fer que la falsa cultura faça gala de la pròpia ignorància en història local i regional, no ha de fer falta eixa acció despertadora de Lo Rat Penat?”

Qui diu 1902 diu 2026. El passeig de García Lorca és la mateixa plantilla colonitzadora de sempre, només que aquesta passa més desapercebuda perquè respon a la vora esquerra de la nacionalització espanyola castellanista. I per això mateix trobe que és més important que algú alce la veu de la denúncia. Evidentment, no és aquesta la intenció de la serp d’estiu del Levante-EMV, però, ja que ha aparegut, que pegue algun mosset, encara que siga de pardalet.