Carol Rovira: “És una pena que no hi hagi varietat dialectal a la televisió, sembla que ens faci por”

Actriu, cantant i músic, Carol Rovira (Camarles, Baix Ebre, 1989) va ser una de les assessores més estimades d’Eufòria i ara s’estrena al capdavant del nou concurs de talents de TV3, Eufòria Dance. Un programa que s’emetrà cada divendres al vespre i que ha de servir per a triar els membres del cos de ball de la nova temporada d’Eufòria. Rovira és espontània i connecta amb el públic. No li fan por els desafiaments, i per això no ha dubtat a aprofitar aquesta oportunitat.

Reivindica les varietats dialectals de la llengua i la diversitat en tots els seus aspectes. A més, té gran part de la responsabilitat que el programa arribés a l’altra punta del món i que hi hagués gent disposada a aprendre català per a seguir-lo: “Molta gent ens escriu per dir-nos que aprèn català per veure Eufòria”, explica. Parlem amb ella sobre com afronta aquesta nova etapa, de tot allò que ens espera amb aquest nou programa i com li ha canviat la vida aquest darrer any.

—D’assessora d’Eufòria a presentadora d’un nou concurs de talents. Com ha anat, això?
—No ho sé ni jo, de cop i volta, m’he trobat amb aquest embolic… [riu]. Tot va començar perquè l’any passat, a Eufòria, la Marta Torné es va posar malalta i la vaig substituir; un altre dia en Miki Núñez va tenir un concert i també vaig assumir el seu rol… D’alguna manera vaig fer pràctiques i m’ho vaig passar molt bé. Crec que se’m va notar. I ara que m’han proposat això, no m’ho he pensat gaire. Com que tenia una bona experiència i d’alguna manera era tornar a treballar amb la mateixa gent, em venia de gust, em feia molta il·lusió retrobar-m’hi. Em van presentar Eufòria Dance com un espectacle brutal, i com que em va la marxa, m’hi he tirat de cap.

—De fet, quan vau substituir els presentadors, a Twitter hi va haver molts piulets que demanaven que continuéssiu com a presentadora d’Eufòria…
—Sí, la veritat és que m’ho vaig passar molt bé i em va sorprendre. Era la primera vegada que ho feia i m’havien avisat la nit abans. Jo anava al teatre i m’ho van dir mig camuflat: “Escolta, demà seràs a baix amb els concursants”, i jo vaig pensar que seria un programa diferent. Però aleshores els vaig trucar i em van dir que la Marta estava malalta i que havia de presentar el programa amb en Miki. Recordo que no em vaig poder concentrar al teatre perquè em van enviar el guió i eren pàgines i pàgines…

—Però ja vau sortir de la zona de confort…
—M’ho prenc com una manera d’aprendre, de posar a prova les eines que tinc com a actriu, que, al cap i a la fi, és la meva professió troncal. I penso que tot va molt lligat. Ens han ficat al cap que ens hem d’especialitzar i és molt més divertit poder fer una mica de tot, anar canviant i no fer sempre el mateix. M’agrada llevar-me i pensar: “Avui què toca?” i posar-me la jaqueta de presentadora i l’endemà fer-ho amb la de coach o d’actriu o de cantant. Del que toqui.

—Aquest estiu vau presentar el vostre primer programa a TV3, però això és molt més gran. Fa vertigen?
—Fa una mica de respecte… Aquesta vegada també em van enviar el guió poc temps abans de gravar i són vint-i-una pàgines que m’he d’aprendre de memòria. Portes orellera i t’ho poden anar xerrant, però jo prefereixo aprendre-m’ho com un monòleg. He de passar moltes hores a casa memoritzant. És una feina i una responsabilitat, però jo intento no trencar-me gaire el cap amb això. No em vull posar més pressió de la que toca. Intento ser jo mateixa. Sóc una persona que es mou per intuïció, espontània i que no es menja l’olla. I em surt com em surt. Per sort no és en directe i això em juga a favor… Però com menys cops tallem i com més fluid sigui el programa, més fàcil serà per a tothom.

—Què ens trobarem a Eufòria Dance?
—L’objectiu del programa és trobar els dotze ballarins del cos de ball de la nova temporada d’Eufòria. Hi ha unes quantes fases. En el primer programa els trenta ballarins es dividiran en tres grups de deu i cada grup farà una coreografia. Aquestes coreografies són medleys interpretats per antics cantants d’Eufòria. És una passada veure la Mariona cantar un popurri amb un grup de professionals ballant. Són tot grans espectacles. És pensat perquè tot siguin números d’una gran final amb el focus centrat en els ballarins. Els concursants se salvaran gràcies a les decisions del jurat o mitjançant el vot del públic. Els que quedin nominats al final hauran de fer una prova, que és la meva preferida, en què hauran d’improvisar amb una cançó sorpresa.

—Eufòria va ser un èxit rotund. Això fa augmentar la pressió perquè Eufòria Dance vagi bé o és una assegurança?
—Jo crec que és impossible que Eufòria Dance vagi malament. És una idea molt ben pensada. El càsting de ballarins d’Eufòria em va fascinar, vaig al·lucinar… Vaig pensar, “però si això és un programa!”, i sembla que no vaig ser l’única. TV3 va proposar de fer aquest format. Crec que el punt de partida és molt atractiu: tornen els concursants d’Eufòria i serà una manera de veure com els ha anat… Molts presentaran senzill i alguns, fins i tot, primícies. Jo crec que és indiscutible que agradarà. M’hauria d’equivocar molt.

—Eufòria us ha canviat la vida d’alguna manera?
—A tots ens ha canviat la vida en un aspecte o un altre. A mi la vida del dia a dia no m’ha canviat. De fet, continuo vivint i treballant d’actriu a Madrid. Sí que és veritat que gràcies a Eufòria la gent m’ha conegut més a mi com a persona, sense guió. Abans tothom em coneixia amb un guió, essent un personatge i de sobte m’han conegut essent la Carol. M’he acostat més a la gent. Però en l’àmbit laboral, de moment, no m’ha canviat. M’agradaria, eh? Sempre ho dic, m’agradaria fer més ficció catalana, però em toca anar a treballar a Madrid. Això no és una pena, perquè no em falta la feina, però sí que m’agradaria treballar més a casa. En aquest aspecte, encara no he vist els fruits d’Eufòria.

—El vostre paper va ser un dels punts clau de l’èxit. Teniu molta part de la responsabilitat que un programa de TV3 se seguís a l’Amèrica Llatina…
—Vaig fer la sèrie Amar es para siempre, d’Antena 3, que va arribar molt a aquests països i després se’n va fer un spin off, Luimelia, amb dos personatges que eren parella: Luisita i Amélia. Va viatjar tant que hi ha tota una mena de fandom, d’exèrcit, que són molt fidels a tot allò que fem nosaltres dues. Tot el que jo havia fet fins aleshores era en castellà, però Eufòria és en català. Molta gent ens escriu per dir-nos que aprèn català per veure Eufòria. Que un programa autonòmic pugui traspassar fronteres és molt bonic.

—Teniu desenes de clubs de fans i incomptables perfils dedicats a seguir el vostre dia a dia… Què us sembla? En algun moment atabala, això?
—En general em sembla bé, però sí que és veritat que, a vegades, m’envien missatges destructius, que es fiquen en la meva vida o que arriben a gent del meu entorn… Hi ha gent que traspassa els límits. Jo crec que tota exposició implica poder-se trobar amb això, però jo diria que el 90% dels missatges que m’arriben són de gent positiva, que em diu coses boniques i que em dóna suport. Intento contestar a tots aquests missatges, quan són negatius, els esborro al moment. Tot i això, sóc una persona poc de xarxes. Només tinc Instagram i la veritat és que hi passo molt poc temps el dia. M’ho prenc com una web que vaig actualitzant, sobretot, amb coses de feina.

—També heu reivindicat la importància de la varietat dialectal a la televisió pública, però encara continua essent una excepció.
—Sí, és una pena que no hi hagi varietat dialectal a la televisió pública, sembla que ens faci por la diversitat i la diferència. Crec que hauria de ser una cosa que no s’hauria ni de subratllar perquè no hi hauria d’haver ni tema. Tenim la sort que cadascú ve d’una part del món diferent i que això ens enriqueix. La cultura al Delta potser té tradicions que són diferents de les de Barcelona i això és maco, però, en canvi, sempre parlem de l’accent. Crec que hauria de ser més present a la televisió pública, que al final és la televisió de tots, no? Des de dins s’hauria de donar veu a tota mena d’accents i a tota mena de persones per tal de reflectir la realitat del país.

—Què cal fer per a una normalització lingüística real?
—Hem de sortir del motlle que estem acostumats a veure sempre. No vull treure feina a ningú, però hem de buscar la diferència. Però això amb tot, amb la ficció també. Quan arriba una història, un guió o una sèrie, sempre t’imagines una família blanca occidental, i per què no pot ser, sense que quedi especificat, que es tracti d’una família musulmana? Sense que això sigui el tema. Estem acostumats al fet que la diferència sigui un tema. De fet, ens eduquen per a ser tots iguals i se subratlla la diferència com un fet negatiu.

—Mentre feu Eufòria Dance han començat els càstings d’Eufòria. Us veurem a la següent temporada? Amb quin paper?
—És la gran pregunta. No ho sé, encara. Tot dependrà de la meva agenda, però m’encantaria i faré tot el possible per a ser-hi. Com a presentadora segur que no, i com a coach no ho sé. També s’ha dit que podria fer de jurat. De coach ja ho he fet i m’ha encantat i ho tornaria a fer. Però també és veritat que és bonic donar l’oportunitat a una altra persona que vingui amb idees noves i amb el cap fresc. Vaig estar molt de temps inventant exercicis i és molta feina i molta trencada de cap. No sé si seria capaç de fer una altra temporada d’Eufòria com a coach. A vegades, és bo no estirar el xiclet i donar l’oportunitat a altres persones perquè també puguin aportar tot el que saben. Segur que hi ha molta gent que ho pot fer millor que jo en una segona edició. Però jo faré tot el possible per ser part d’Eufòria, perquè m’encantaria tornar.