Carn o peix?

  • "De la mateixa manera que en el judici de Judd i Maurice el xovinisme local tingué un paper decisiu, en el del Tribunal Suprem fou determinant la catalanitat dels acusats"

Joan Ramon Resina
29.11.2020 - 21:50
VilaWeb

El 18 de desembre de 1818 a la ciutat de Nova York es va fer un judici que sacsejà l’opinió pública, dividí la societat, alimentà la premsa satírica durant molts anys i originà la modificació d’una llei. El motiu era la taxació d’un producte llavors molt important per al comerç de la ciutat: l’oli de peix. L’objecte immediat de la disputa eren setanta-cinc dòlars, que James Maurice, inspector facultat per l’estat de Nova York per a controlar aquest gènere, reclamava a Samuel Judd, un petit comerciant.

El valor en litigi no justificava les despeses que el judici acabà generant ni l’expectació que va suscitar. Però el cor del plet, la pregunta que havia de respondre el jurat després d’escoltar els testimonis del demandant i de la defensa, la qüestió que havia de resoldre a favor o en contra, era si l’oli de balena podia englobar-se dins l’oli de peix, terme emprat a l’estatut sense més precisions. El volum del tràfic d’oli de balena a l’època feia que el valor de la taxació sobrepugés de llarg l’exigua quantitat reclamada per Maurice, cosa que repercutia en el preu de venda i afectava negativament el comerç. La decisió de Judd de rebel·lar-se contra la imposició de la taxa a un oli d’origen animal, com assegurava que ho era el de balena, expressava un sentiment general entre els comerciants. D’una altra banda, les inspeccions interessaven als propietaris de la indústria del cuir, compradors a l’engròs d’aquesta mena d’olis. Per això el judici prengué volada i esdevingué una lluita entre col·lectius.

Sota quina categoria s’havia d’incloure la substància en qüestió? La resposta a aquesta pregunta depenia d’una de prèvia: si la balena era un peix, com afirmaven l’inspector, els adobers i l’opinió popular, o un mamífer, com asseguraven l’autoritat zoològica més eminent d’aquells anys, el doctor Samuel Latham Mitchill, els baleners més experimentats i els comerciants d’aquests productes. El judici omplí el jutjat municipal de Manhattan i implicà tangencialment el Liceu d’Història Natural de la ciutat, on es conservava un esquelet de balena, i l’American Museum, on s’exhibia la mandíbula d’una balena de gran talla. L’afer tingué repercussions nacionals i fins algun ressò a Europa. Les seves múltiples derivacions, des de les taxonòmiques fins a la confrontació entre interessos econòmics, passant per la guerra sempre latent entre ciència i sentit comú, foren magistralment exposades per l’historiador D. Graham Burnett en un llibre grat de llegir però impossible de resumir. El judici, com passa sovint, el guanyà l’advocat més cínic. William Sampson convertí l’autoritat de Mitchill en lletra morta i acabà decantant l’opinió del jurat apel·lant al xovinisme local. Adonant-se que tots els testimonis experts en oli de balena eren originaris de Nova Anglaterra, regió balenera com sap qui hagi llegit Moby-Dick, Sampson mobilitzà l’orgull knickerbocker, el residual sentiment neerlandès dels novaiorquesos, contra els ianquis de l’est, qui, a més d’envair el comerç de la ciutat, pretenien dictar-los l’estrafolària idea que les balenes no són peixos.

Canvi d’any i de país. Som al febrer del 2019 i al Tribunal Suprem de Madrid es jutja el cas especial 20907/2017 contra dotze catalans acusat de rebel·lió, sedició i malversació. Gran expectació amb presència d’observadors internacionals. La causa, que el primer dia omple la sala del tribunal i envia l’excedent d’espectadors a una d’adjacent, es televisa i arrossega l’opinió pública a favor i en contra dels acusats. Es jutgen persones concretes, però a la sala hi ha una balena: l’independentisme. I el procés, basculant sobre la interpretació dels fets a partir de testimonis que no coincideixen en allò que diuen que han vist, girarà entorn de l’emplaçament de l’independentisme en la taxonomia política. És colpisme, com vénen a dir l’acusació popular i la fiscalia, o és una convicció legítima fundada en el dret d’autodeterminació, que, en el cas objecte d’examen, s’exercí mitjançant l’instrument democràtic per excel·lència: les urnes?

Els politòlegs, que han estudiat els moviments d’alliberació nacional i el concepte de nació mateix, els drets civils i el d’autodeterminació, l’estat democràtic, és a dir, basat en el consentiment dels governats, la teoria del contracte social i més coses que pertanyen al moviment català com l’esquelet, la forma de l’orella, les extremitats anteriors i el viviparisme pertanyen a la balena, no foren cridats en aquest judici. La taxonomia científica no interessava; sí en canvi l’opinió que la balena que alguns consideren emparentada amb les formes de vida de l’element democràtic, en realitat és un peix. No debades viu i es mou en l’ambient procel·lós de la política espanyola. I de la mateixa manera que Sampson necessitava testimonis que neguessin cap diferència essencial entre l’oli de peix i l’esperma de balena, els fiscals cridaren la Guàrdia Civil perquè donés fe de la violència dels votants del Primer d’Octubre. El jutge Manuel Marchena col·laborà a transformar un referèndum pacífic en una agressió contra policies atemorits, bo i impedint a la defensa d’acarar els testimonis amb l’evidència visual que desfeia el seu relat i donant prou indicis de tenir la decisió presa molt abans d’escoltar les parts. Clarament Marchena participava de l’opinió general en medis espanyols, per als quals la definició de rebel·lió o, finalment, de sedició, incloïa la “bestiola”. Per aquests medis, com pel tribunal, la balena és peix a tots els efectes.

La definició no era acadèmica i estrictament parlant tampoc no era jurídica. La diferència que es pretenia esborrar era la línia divisòria entre els interessos de l’acusació, ço és, de l’estat espanyol, i els de Catalunya. El judici disfressava de procediment penal una incompatibilitat categorial amb interessos materials i polítics en joc. És per aquesta raó que no es féu a la jurisdicció natural, com corresponia, sinó al tribunal on es dirimeixen les qüestions d’estat, cosa que privava els encausats del dret d’apel·lació.

De la mateixa manera que en el judici de Judd i Maurice el xovinisme local tingué un paper decisiu, en el del Tribunal Suprem fou determinant la catalanitat dels acusats. Del moment que el referèndum l’havien fet catalans en tant que catalans, el delicte era provat. Exactament com si la culpa de Judd es trobés en el fet de declarar que la balena és un cetaci. I si en aquell cas el jurat trigà un quart a decidir la naturalesa ictiològica de l’animal que la gent culta coneixia com a mamífer, el Tribunal Suprem, malgrat allargar-se en la sentència, la sabia força abans d’obrir el judici. L’única deliberació, sense efecte pràctic, fou si el peix era osteïcti, és a dir, amb espinada òssia, o condricti, amb espinada cartilaginosa. Traduït: si els acusats eren culpables de rebel·lió o sols de sedició. En qualsevol cas, les penes superaven els cent anys.

L’alegria dels adobers novaiorquesos durà poc, perquè la cambra a Albany va reformular la llei pocs mesos després del judici, tot precisant que la inspecció sols era obligatòria per a l’oli de fetge de peix i excloent-ne, doncs, l’oli de balena, sense entrar en la qüestió de la classificació zoològica de l’espècie. Malgrat la nova llei, el jutge no va revertir la sentència i Judd hagué de pagar els setanta-cinc dòlars i les costes del judici. Aclaparat per la pírrica victòria, car havia guanyat setanta-cinc dòlars i perdut el negoci d’inspeccionar milers de barrils d’oli de balena, Maurice va liquidar els seus negocis i se n’anà de Nova York.

Acabi com acabi la batalla judicial a Brussel·les, els presos hauran pagat pel referèndum amb anys de presó i vides profundament alterades, encara que Espanya acabi reformant i potser esborrant el delicte de sedició del codi penal per a adaptar-se a la taxonomia moderna. Una confirmació indirecta que el cas català és una balena l’acaba de fornir el Parlament Europeu en refusant d’incloure el dret d’autodeterminació en l’informe sobre els drets fonamentals a la UE entre el 2018 i el 2019, o sigui, els anys en què la repressió contra el dret dels catalans de decidir la seva naturalesa política marca un màxim històric. És evident que sense el cas català la UE no hauria tingut cap inconvenient a incorporar a l’informe aquest dret, que forma part de la carta de drets universals de les Nacions Unides i del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, així com sense l’interès dels adobers no hi hauria hagut cap inconvenient a incloure la balena en els mamífers. L’especificitat de l’omissió és allò que millor revela la incomoditat que causa la balena no sols al Tribunal Suprem espanyol, sinó plantada al bell mig de la cambra europea.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any