Aquesta és una pel·lícula on tots els seus personatges principals són femenins. Una mica com ‘3 Women’, de Robert Altman. La primera història és del segle XX, la segona del XIX, i la tercera, del XXI. Són tres segles viscuts en un racó de món a través de dones. A més, les tres històries les vivim a través d’una professora i lingüista, de visita al racó de món. Hi fa un estudi de llengües estrangeres. N’hi troba quaranta. Els personatges masculins, sempre secundaris, també hi són. Per exemple, els capellans de Ruanda que han vingut a a fer missa pels pobles de l’Anoia.  Perquè el racó de món és la comarca de l’Anoia. Coses com aquestes, es veuen a la pel·lícula.

El personatge del segle XX és Natividad Yarza (1872-1960). Aquesta va ser la primera alcaldessa que hi ha hagut mai a Catalunya. Fou a Bellprat, l’Anoia, durant la República. El 1934 es va presentar i guanyar per ERC. Dos anys després, en començar la guerra, amb seixanta-tres anys, Natividad es va allistar a l’exèrcit per a defensar la república. Un cop acabada la guerra, l’àvia de 66 anys es va exiliar a França. Anys després els familiars van rebre una carta en la qual els explicava que retornava de l’exili. La família la va anar a rebre a l’estació de França, i només van trobar-hi les maletes. Ella no va aparèixer i els familiars no en van saber més. És després que s’ha sabut que Natividad va sobreviure a Tolosa de Llenguadoc fins que es va morir l’any 1960 gràcies a l’ajut d’una mena de padrina americana.

La segona història és del segle XIX, i té com a protagonista ‘la besàvia’. Una besnéta explica la història: ‘El primer dia, i el final del seu matrimoni resumeixen prou bé l’infern que devia ser la convivència dels meus besavis. El dia que es van casar el meu besavi va voler anar a un espectacle de revista. Com que ella no hi va voler anar, ell se n’hi va anar sol i ella es va quedar a casa plorant. El meu besavi va tenir una embòlia, i va quedar paralitzat durant dos mesos fins que es va morir. Mentre agonitzava, de tant en tant, ella s’acostava al llit pel darrere i li deia: ‘Figueras, que ja vénen els corbs’. El nom d’ella no és a la làpida del cementiri perquè cap dels dos no volia que els enterressin junts. Com que finalment els van enterrar, no hi consta’.

Per últim, el tercer personatge és una noia jove, inicis del segle XXI. També de l’Anoia. Una coneguda seva explica: ‘De seguida notes que de sempre ha estat ficada en totes les activitats del municipi i que per a qui ser regidora és una mena de destí natural. Però el seu partit, el PSC, va perdre les següents eleccions municipals i al cap d’un temps es veu que renuncià a la regidoria. Vaig trobar-la a Internet, sembla que ara viu a Xangai, una més d’aquells joves preparadíssims que no troben lloc a casa nostra’.

En aquesta pel·lícula la professora i lingüista que amb seixanta anys fa un viatge en cotxe per tots i cadascun dels pobles de l’Anoia pateix de prosopagnòsia. No recorda cares. Només històries. Això dóna molt joc al film. La professora i lingüista ho explica així: ‘Jo he tingut conflictes amb alumnes -un em va denunciar al cap d’estudis, perquè vaig dir que no el coneixia i es veu que era un repetidor. Molta gent ho diu, que no recorda cares. Però no crec que hagin confós els seus fills amb altres nanos, com si que m’ha passat a mi’. En aquest viatge en cotxe l’acompanya una amiga sibarita i llepafils a la vegada.

Aquesta pel·lícula és imaginada, però basada en un llibre existent. El llibre es diu ‘Escoles a la Frontera‘ (Eumo Editorial) i l’ha escrit el lingüista Carme Junyent. Per això el llibre està trufat de coneixement lingüístic. Així, Junyent enumera els pobles de l’Anoia que tenen nom d’origen amazic, com Mediona i Orpí, o deixa anar frases com aquesta: ‘Tots donaríem per fet que sketch ve de l’anglès. En canvi el seu origen és l’italià schizzo, que passa a l’alemany skizze i al neerlandès schets, i finalment a l’anglès sketch, des d’on passa a les llengües romàniques -l’italià inclòs, i hi conviu amb schizzo‘.

Aquest llibre acaba de sortir. Ahir me’l vaig comprar, i ahir me’l vaig llegir. L’autora visita i despulla les escoles i instituts de l’Anoia. Hi veiem les aigües que fa la normalització lingüística, passant pel transport escolar,  els mestres d’escoles rurals, o les històries de la seva infantesa. Carme Junyent és nascuda a l’Anoia. A Masquefa. Tots els personatge i les històries d’aquest article surten del seu llibre. Junyent dóna pistes de quina mena d’obra ha volgut fer: ‘He anat topant amb els llibres que, d’una manera o d’una altra, s’assemblen al llibre que jo volia fer. ‘La família del meu pare’, de Lolita Bosch. ‘Bilbao-New York-Bilbao’, Kirmen Uribe: ‘Asturias para Vera’, de Ricardo Menéndez Salmón, i sobretot els llibres de Xuan Bello (2010)’.

Diu Junyent que a la llibreria Aqualata llibres han posat ‘Escoles a la Frontera’ a la secció de viatges. A la Central de Barcelona, on vaig anar jo, era a la secció de pedagogia. Per mi és un guió d’una pel·lícula. Jo el posaria a la lleixa de cinema. Llegint-lo, he vist la pel·lícula, protagonitzada per dones. Però això és més cosa meva que no pas de l’autor. D’homes, també en surten al seu llibre. Sóc més aviat jo que m’he fet l’obra a mida. Al cap i a la fi, la història, un cop escrita, ja no és de l’autor, sinó del lector. De l’agraït i feliç lector.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb