Històric de l’independentisme, Carles Sastre Benlliure (l’Hospitalet de Llobregat, 1955) és el secretari general de la Intersindical-CSC, convocant de la vaga general del 8 de novembre passat. En aquesta entrevista, explica els entrebancs que Foment i els sindicats majoritaris van posar a la convocatòria. ‘Vivien en una situació de monopoli i s’adonen que el van perdent’, diu. També hi parlem de la situació política i les eleccions del 21 de desembre. És optimista i ho repeteix diverses vegades, però també una mica crític. Sastre demana que, en cas de victòria independentista, es revisi la política institucional, que no s’oblidi el territori i es continuï fent camí per a implementar la República.

Com valoreu, a la Intersindical-CSC, la vaga general del 8 de novembre?
—És una vaga important, malgrat que Foment, per primera vegada, la va impugnar i en va dificultar molt la preparació. El dia abans, a quarts de nou del vespre, encara no sabíem si la vaga era legal. Va ser una gestió difícil per al sindicat, però també per a les empreses que havien de pactar serveis mínims, etc. Veníem també de la vaga del 3 d’octubre i aquesta freqüència gairebé mensual és atípica. Tanmateix, entenem que la vaga va reeixir i n’estem francament contents. Les repercussions tant socials com polítiques van ser importats.

Foment us acusava de promulgar una vaga política.
—Les vagues generals, per definició, tenen un component polític. Recordo que se n’han arribat a fer en plena campanya electoral. Quin és l’argument bàsic per a la vaga del 8 de novembre? Entenem que és el decret 15/2017 aprovat pel govern espanyol. Aquest decret regula les deslocalitzacions exprés de les seus de les empreses. Un decret de naturalesa política que pretén instaurar un règim d’alarma social a Catalunya amb l’anomenada fugida d’empreses, algunes de les quals, forçades per les pressions polítiques del pont aeri. No ens poden acusar de traslladar a l’àmbit de treball una problemàtica que no és d’empresa. Qui realment fa política és Foment.

Les manifestacions i les vagues són la resposta que calia donar a la repressió de l’estat espanyol?
—No és la resposta adequada, però en forma part. La situació política és complexa i com a sindicat no som responsables d’aquest context. Cal abordar-lo des de molts àmbits: institucional, carrer… La intervenció de l’estat i certes actituds del govern espanyol afecten els centres de treball i aquí, com a sindicat, és on hem de respondre.

Creieu que som en un moment de mobilització permanent?
—L’impacte de convocatòria d’eleccions ha trencat esquemes. Els partits han quedat una mica desorientats i s’han obert debats, sobre si som una República o ens hem de presentar a les eleccions, que han aprofundit en el desconcert. Tot plegat, amb la repressió i els empresonaments, no ha ajudat que hi hagi una mobilització sostinguda. Ara cal guanyar el 21 de desembre i recuperar-se. Dit això, també s’ha d’analitzar la situació de l’altre costat.

Què voleu dir?
—La situació de l’estat espanyol no és per a tirar coets.

Expliqueu-vos.
—L’estat està tècnicament en fallida, en suspensió de pagaments. Ja no hi ha fons de les pensions i el deute no para de pujar. El Banc Central Europeu reduirà a la meitat la compra de deute estatal el gener, això vol dir que els tipus d’interès aniran pujant i la prima de risc és allà… Gestionar tot això és extremadament complex. A més, hi ha la incertesa sobre el pressupost del 2018. De moment, el PP no té suport suficient per a aprovar-lo. L’estat està en una posició feble i és una informació que hem de tenir. Un estat en fallida, difícilment, des d’un de vista repressiu, podrà controlar la situació a Catalunya.

El sindicat té pensades més mobilitzacions?
—De moment, estem a l’expectativa de com van la campanya electoral i les eleccions.

El portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, ha amenaçat que la Moncloa perseguirà totes les actituds ‘menyspreables’ dels vaguistes durant el 8 de novembre. En teniu constància?
—Nosaltres som un sindicat i hem organitzat una vaga en termes estrictament laborals. Per tant, entenem que no hem cridat a tallar carreteres ni blocar trens. Dit això, ens consta que s’han obert diligències en casos concrets a partir de fotografies, etc. Ara mateix no tenim constància de cap resolució sobre aquests fets. Fins on arribaran, no ho sabem.

L’amenaça anava dirigida als CDR, per simplificar.
—Diria que sí.

Tornem a parlar de Foment, com valoreu el seu paper en la situació política actual?
—Des d’una anàlisi de classe, hi ha una situació curiosa, perquè hi ha hagut un trencament dins de la burgesia catalana. La patronal es va dispersant. Foment ha expedientat la Cecot pels seus posicionaments polítics (propers al sobiranisme). La Cecot, conjuntament amb Pimec, formen part de la Taula per la Democràcia. És un altre tarannà. El 8 de novembre, la Cecot i la Pimec ens van expressar el desacord amb la vaga, però no van fer el pas d’impugnar-la, com Foment. Des del meu punt de vista, Foment no és una estructura professional, sinó política. No representen el teixit empresarial de Catalunya. Representen els interessos d’un sector molt concret d’aquest teixit.

Quins?
—El gran capital, les grans empreses, la gran burgesia… Per fer-ho gràfic: el Círculo Ecuestre. És un sector que no és productiu. És especulatiu. Les grans famílies de sempre que s’han convertit en una mena de funcionariat amb connexió directa amb Madrid. Una classe que mira el BOE per saber on i com s’ha de fer el negoci. Crec que hi ha un posicionament molt clar de Foment segons què digui Madrid, el pont aeri i l’Ibex-35. Després hi ha la petita i mitjana empresa, que segueixen una altra línia.

I què me’n dieu, del seu president, Joaquim Gay de Montellà?
—Personalment no el conec. Recordo que hi ha una fotografia famosa d’ell sortint de l’edifici de Foment per unir-se a una manifestació unionista. Se’l veu tot ell engalanat. Amb el barret, la bandereta espanyola… Aquest senyor té un posicionament molt clar. Fa política. I política en contra dels interessos econòmics de Catalunya. S’ha oblidat de la seva funció de representar l’empresariat i fa política fent seguidisme de Madrid. És un ambaixador del poder de Madrid. S’ha erigit en un dels portaveus del catastrofisme econòmic i contra l’independentisme. Suposo que ell, personalment, aspira a deixar de ser ambaixador i que l’ascendeixin a un lloc de més responsabilitat a l’altra banda de la frontera.

A la Intersindical-CSC us vau sentir menyspreats pels sindicats majoritaris abans del 8 de novembre?
—Menyspreats, no. Però recordo gent concreta dels sindicats majoritaris posant èmfasi en el fet que el 8 de novembre era una vaga il·legal.

Gent concreta?
—Sí, representants de la UGT i Comissions Obreres que van fer campanya en comitès d’empresa dient que el 8 de novembre era una vaga il·legal. Si tu fas això, és que vols evitar la vaga o boicotar-la perquè fracassi. Parlo de situacions prèvies a la resolució del TSJC. Jo no ho visc com un menyspreu. Estaven realment preocupats perquè la vaga podia ser un èxit.

Preocupació, per què?
—La vaga del 3 d’octubre demostra que es pot aturar el país sense UGT i CCOO, i el 8 de novembre, no té la mateixa magnitud, però aprofundeix en la mateixa línia. Això queda remarcat en una frase de Javier Pacheco (secretari general de CCOO Catalunya): ‘Aquí les vagues generals les convoquem nosaltres.’ Vivien en una situació de monopoli i s’adonen que el van perdent. De fet, els grans sindicats formen part del règim del 78, i han vist que les coses comencen a grinyolar. No tenen por, encara, però sí que estan preocupats. Han perdut el monopoli del carrer i internament tenen dissensions.

Abans del 8 de novembre, els portaveus de CC OO i UGT posaven molt d’èmfasi en el fet que la vaga general l’havia convocada un ‘sindicat molt minoritari’.
—Nosaltres som una pedra. La gràcia de la pedra no és la mida, sinó on és. Nosaltres som una pedra a la sabata. Som petits, sí, però molestem. En canvi, una pedra al mig del no-res, per molt gran que sigui, no fa res. Ara mateix, l’argumentari dels grans sindicats i el de Foment és el mateix. Som petits, ho reitero. Tanmateix, la llei no especifica que calgui ser més gran o menys per a convocar una vaga general. Si no els agrada la llei, que la canviïn.

Tampoc no cal que els doneu idees…
—El meló de la vaga no l’obrirà ningú. Encara anem amb una normativa preconstitucional del 1977. Ningú no ha tingut els nassos d’obrir el meló perquè en pot sortir qualsevol cosa. La força de la vaga és el seguiment i no pas la convocatòria. En aquest sentit, els sindicats han de llegir la realitat i interpretar els canvis socials que hi tenen lloc. Comissions i UGT fan servir uns esquemes encarcarats i no volen llegir els canvis socials, polítics i econòmics que viu Catalunya.

Necessita reformular-se, el sindicalisme?
—Totalment. El carrer ara és patrimoni de molts actors i cal teixir-hi complicitats. En aquesta situació de canvi permanent, un sindicat petit té molt marge de maniobra, però les grans estructures sindicals funcionen per inèrcia i els costa molt adaptar-se.

Com a històric del moviment independentista, esperàveu tornar a veure independentistes a la presó?
—Si m’ho haguéssiu preguntat fa deu anys, us hauria dit que no. Ara, tal com han evolucionat les coses, no descarto res.

Què penseu quan Sànchez, Cuixart i mig govern entren a presó?
—Penso que entren a la presó d’una manera absolutament injusta. L’acusació no es fonamenta en termes tècnics ni jurídics, són arguments purament polítics. Hem de pensar que és la lògica de la venjança i presa d’ostatges. Els delictes imputats no s’aguanten per enlloc, no és una opinió meva, diversos experts en dret penal també ho diuen. Han muntat una estratègia repressiva que vol fer-nos interioritzar la por, tal com va passar al País Basc anys enrere.

Expliqueu-vos.
—Estem a mercè d’un tercer i els seus criteris totalment subjectius. Poden fer una resolució totalment injusta, com ara en el cas Egunkaria. Saben que tu acabaràs tenint raó, però durant el procediment t’han tancat el diari i t’han eliminat. La condemna no és la sentència. La condemna és la motxilla de pedres que et posen fins que arribes a Estrasburg. Ara bé, crec que aquesta estratègia a Catalunya no els funcionarà.

Per què?
—Aquí el nivell de consciència, autoorganització i mobilització és altíssim.

Us va sorprendre la violència contra l’1-O?
—No, gens. Els qui hem viscut al ventre de la bèstia ho sabem, això.

En cas de majoria independentista, què cal fer després del 21-D?
—Crec que fins ara hem pecat, amb tota la bona fe del món, d’artifici jurídic. Cal que ens plantegem la situació en termes de poder polític. En aquest sentit, hem de revisar la política institucional i seguir amb el procediment de la proclamació de la República. Què cal fer exactament? No ho sé. Tanmateix, crec que s’ha de treballar més l’àmbit local. Regar més el territori i entrar en una situació real de mobilització permanent.

La Intersindical demana el vot per a algú?
—Tots els qui no siguin el bloc del 155.

Vau entendre que el govern no resistís des de les institucions després de la proclamació de la independència?
—Em costa d’entendre. Crec que el govern hauria d’haver aguantat la posició i mobilitzar el carrer, que és el que demanava la gent. Vam perdre una gran oportunitat, perquè el poble estava disposat a donar la cara per a defensar la República.

Ho considereu una errada estratègica?
—És difícil de dir. En el context actual, de repressió i empresonaments, la presència de Puigdemont i part del govern a Brussel·les ha estat clau per a la internacionalització del conflicte. Ara bé, els moments posteriors a la proclamació es podrien haver gestionat millor. Es podria haver fet algun gest amb el poble en comptes de donar peu al debat de si estàvem preparats o no per a la independència. Això et juga en contra, però tampoc no vull ser catastrofista, queda molt partit.

Puigdemont, i posteriorment Rovira, han defensat que la República no es va implementar per l’amenaça de violència per part de l’estat espanyol.
—A mi em van ensenyar que l’art de la guerra és l’art de l’engany. Que algú amenacés, és possible. Però a l’Europa actual, amb tota la crítica que li puguem fer, hi ha situacions que costarien molt de justificar, sobretot si es barreja violència extrema i exèrcit. Que es va fer l’amenaça? Segurament. Però juguem a pòquer i pot ser un bluf.

I pot no ser-ho.
—Si la nostra reacció és sempre d’acord amb una amenaça, això és una espasa de Dàmocles. Sempre la tindrem a sobre. El relat de l’amenaça et fa ostatge de l’altre. Si fan una amenaça que la facin, després ja es veurà, però no crec que passi res. Hem anat una mica amb el lliri a la mà.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]