Aquests darrers anys, la bombolla dels podcasts en català (programes usualment radiofònics per a consumir en qualsevol moment, de producció professional o d’afeccionats) ha anat creixent més i més. La sotana, Gent de merda, Fans de l’Alcover Moll, La Trucada, Kale Barraka, Oye Polo… I ara TV3 s’hi afegeix amb Jugada mestra, un programa que s’emet cada dijous i es pot consumir tant en vídeo com en àudio a les principals plataformes de contingut sota demanda. Una alenada d’aire fresc per a la televisió catalana, que havia perdut gradualment el públic juvenil i ara mira de recuperar-lo amb programes digitals com MoodZ, per als nascuts en el nou mil·lenni. Jugada mestra, en canvi, s’adreça a un públic una mica més gran: la generació que encara no sent propi el món adult, però a qui ja fa molts anys que li van retirar el carnet del Super3.

Al capdavant del programa hi ha Carles Sànchez Verdú i Charlie Pee, però els acompanyen humoristes com Tomás Fuentes, Adri Romeo i Leticia Fernández. Tots ells, membres d’una fornada d’humoristes bregats com a guionistes d’estrelles de l’humor i que han tret el cap en actuacions de monòlegs, els podcasts i les xarxes. Ens citem amb Sànchez Verdú l’endemà de l’estrena del primer capítol al Teatreneu de Gràcia, on els divendres a la tarda enregistren el programa. “Una hora estranya per a un late night“, reconeix.

Que TV3 faci un podcast és una venjança contra Catalunya Ràdio per la tendència de retransmetre en vídeo els programes de ràdio?
—Estem acostumats que un podcast sigui una extensió de la ràdio, però nosaltres fem un viatge diferent. Som un programa que pots escoltar i mirar, el seu origen és la televisió. És la primera vegada que TV3 fa un podcast i per això cuida una mica més la part visual que no si el fes una ràdio. És un podcast agradable de veure.

A més de ser un podcast, es presenta com un programa d’entrevistes nocturn. Ara feia temps que TV3 no en feia un d’aquestes característiques. Com entomeu el desafiament?
—Hauríem de revisar què és ben bé un late night. Seria un programa que va tard, que no és el nostre cas, perquè com a podcast és atemporal, però és veritat que fem l’ullet a la disposició americana clàssica d’un late night: la taula de fusta, el sofà i en un teatre. Amb el mal moment que passen els teatres, venir al Teatraneu de Gràcia a portar-hi la televisió i el món dels podcasts és una declaració d’intencions. Encara que ho vulguem vestir de molta novetat, això que fem no deixa de ser un producte de comèdia per a consumir quan vulguis. L’única novetat és que és la primera vegada que ho fa TV3.

Per què l’heu anomenat Jugada mestra, una expressió que s’ha associat al processisme?
—Perquè fem comèdia. I perquè és una expressió que definia molt bé l’actitud del nostre humor.

Quin tipus d’humor veurem? No sé si Vicent Sanchis era conscient que el projecte que us encarregava TV3 explotaria l’escatologia com vau fer al programa amb Berto Romero…
—No ho sabia [riu]. Però m’ensumo que li deu semblar bé, perquè, com va definir en Berto, aquest programa és als afores de TV3. Som al polígon, no compta. Podem experimentar, i com que amb en Berto ens coneixem molt, vam tirar per aquí. És la gràcia d’aquest podcast, tots treballem al gremi i vénen amics nostres. Contestant a la pregunta, farem més coses que acudits de pets. Però n’hi haurà. Si el programa es diu Jugada mestra, que és una cosa molt catalana, començar amb pets i caca em sembla la cosa més catalana del món.

La cèlebre relació dels catalans i l’escatologia.
—Som honestos. Som Jugada mestra, un podcast en català, de què vols parlar? Doncs de caca. Els següents programes ho sofisticarem, no patiu. Al programa que hem enregistrat avui parlàvem de la immersió lingüística amb Raquel Hervás, una còmica murciana. Tot evolucionarà. Però era una carta de presentació perquè les expectatives fossin a l’altura adequada. És un podcast, no flipeu, però és un lloc on s’està a gust. En Berto va dir una cosa que em va emocionar: “Venia aquí perquè éreu col·legues, però m’ho passo millor del que m’esperava”.

És fàcil fer un programa així en una televisió pública?
—No tinc clar si és fàcil o difícil, perquè la nostra sensació és de ser uns exploradors que van amb matxet obrint camí per la selva. He de dir que TV3 hi està molt a favor, perquè no hi ha la pressió de fer una audiència concreta, com passa amb un programa normal. Això ens tranquil·litza, a nosaltres, pels continguts, i a ells, per les xifres. Anem experimentant, i ho fem sense risc perquè no hi ha una gran inversió en plató ni res. Cony, és un podcast. I no ens n’amaguem, no passa res. És un repte com a creadors i guionistes que, amb uns mitjans molt sobris, ens en sortim. Ens hem vist en mil batalles; amb Tomás Fuentes ens coneixem des que teníem disset anys o divuit, quan vam començar al Terrat. Teníem un lema que és: “D’una merda en fem un gag”. Doncs mira, justament. Aquest ADN ens corre per les venes. Tenim això, doncs fem això. I si en tenim més, doncs en farem més, com hem fet altres cops amb un vaixell o amb José Corbacho sobre un elefant.

Com valoreu l’opció digital de la CCMA (amb Jugada mestra, MoodZ, La comunitat, Cover i Bricoheroes) per a oxigenar la televisió pública i mirar de recuperar l’audiència juvenil perduda?
—És un encert que ha caigut pel seu propi pes. El consum, les plataformes… La televisió no és la mateixa que l’any passat, ni la de fa cinc anys, ni de bon tros la de fa deu anys. Tots sabem que com a televisió convencional, TV3 és de les més punteres, pel que fa a formats, informatius i entreteniment; i ara comença a cuidar l’àrea digital amb formats que ens prenem molt seriosament. Que tingui menys pressupost no fa que ens ho creiem menys. Ens ho creuríem igual si ho féssim per pantalla i, de fet, no hi ha la porta tancada que més endavant s’emeti en antena. Hem de començar a considerar què és televisió. Hi ha gent que diu que no veu la televisió, però és mentida. Si tens mòbil, has vist aquell vídeo o aquella píndola.

Expliqueu-me què veurem a la resta de programes de la temporada.
—Veureu un equilibri entre els còmics que agraden i cares de la nova fornada de la comèdia en català. Es donen la mà cares ja consolidades, com la de Berto Romero i Juan Carlos Ortega, fins i tot d’altres que no tenen a veure amb l’humor com Judit Neddermann, amb tota la gent que ara irromp a les sales, les xarxes i els podcasts.

Quins col·laboradors tindreu?
—Hi ha un nucli dur amb Charlie Pee, que copresenta el programa amb mi, i Tomás Fuentes, que és guionista i ens dóna un contrapunt. És com Andy Richter, el sidekick de Conan O’Brien [riu]. He de fer veure que en sé, que sóc professor. És el contrapunt als presentadors. Tots tenim un rol basat en la nostra personalitat. A més a més, tenim amics molt propers, com Ignasi Taltavull, que és sotsdirector d’Està passant i fa molta comèdia en monòlegs; Adri Romeo, que també és un altre còmic que fa podcasts molt potents; Irene Minovas… Tota aquesta gent que veieu a tots els cartells de shows estan convidats.

La darrera relació que Charlie Pee va tenir amb TV3 va ser com a guionista de Drama, i es va aixecar molta polseguera…
—No vull parlar per ella, però crec que hi va haver un malentès. La gent a vegades ho critica sense saber que l’èxit era que TVE hagués estrenat una sèrie on es parlava en català en una plataforma castellanoparlant. I quan TV3, amb la pandèmia, ho passava malament va comprar productes de producció externa. Drama no va ser concebuda per emetre’s a TV3, el seu gran triomf va ser fer una ficció bilingüe per a una televisió espanyola i castellanoparlant.

Es va emetre en una plataforma digital (Playz) que li permetia d’obrir-se a uns formats menys habituals i juvenils que els de TVE, com ara mira de fer TV3.
—Bé, juvenil i no tan juvenil. Tinc 37 anys, una edat en què no sóc gaire gran ni gaire jove. Però és una edat divertida. Això ho integrem, podem parlar de streaming i Twitch amb normalitat, i l’espectador s’hi troba reflectit. Esgarrapem públic de vint anys i escaig, però els meus pares també poden entrar-hi i descobriran coses que els queden enrere. I al revés, molta gent jove descobrirà referents com Juan Carlos Ortega.

Quines sensacions teniu presentant un programa així?
—També gaudiria del programa sense presentar-lo, però em venia molt de gust fer aquest projecte. A més, estic molt ben acompanyat, perquè el faig amb amics, parlem el mateix idioma i ens fan gràcia les mateixes coses. Tampoc no tinc cap ànsia de fer més gràcia que ningú, sinó que tinc una mena de cosa de senyor gran, de voler que la gent estigui a gust. Si repasseu els programes, veureu com em preocupa que qui vingui tingui el seu moment i llueixi.

No voleu ser Pablo Motos.
—Això ho has dit tu. Però el seu compte corrent, fent un podcast, no el tindré. També he treballat per Pablo Motos [riu]. Però aquest és el tema: és un programa que és un regal, tot i que fer-lo costa més del que sembla. A més, estic envoltat de companys com Mónica Prieto i Joan Carles Carbí, els Harlem Globetrotters del negoci. És gent que vaig conèixer al Terrat quan era un nen i que ara, vint anys després, els he tornat a trucar i s’han apuntat a la festa per amor a l’art, gairebé.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.