Carles Ribera: “Fa quaranta anys que no parlo en castellà a Catalunya”

L’historiador Carles Ribera (1968) va treballar durant dècades de periodista i va arribar a ser sotsdirector del Punt Avui i director del setmanari la República. També ha passat per la política, quan va anar a les llistes de Junts el 2017 i va ser cap de gabinet del conseller Vila. Ara treballa al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) i té al cap una dotzena de llibres, dels quals ja ha publicat el primer. L’home de la trompeta (la Campana) és una novel·la de ficció en què Ribera s’imagina una illa on van anar a parar els catalans del 1714. L’acció transcorre als anys vuitanta del segle passat. I té en el periodista (i no músic) Louis Armstrong el protagonista principal, i en un crim per resoldre la trama que fa avançar la història. Explicada amb un to d’humor subtil que s’agraeix, l’obra es presentarà a l’Escala el dia 24, després d’haver-se presentat a Barcelona i Girona. VilaWeb va parlar fa pocs dies amb el senyor Ribera de la seva novel·la.

—Frase del llibre: Exília és un racó on les derrotes són més suportables.
—En la realitat, ets víctima, més ben dit, ets subjecte de les derrotes. En la ficció ets el creador de les derrotes i de les victòries. També és veritat que m’incomoda menys refugiar-me en la ficció que en la realitat. I més en la realitat catalana, que la trobo francament incòmoda.

—Què és Exília?
—Exília és una illa situada a la Mediterrània, més o menys entre el cap de Creus, Còrsega i Menorca, la desembocadura del Roine. És una illa imaginària, naturalment. I en la ficció és una illa deshabitada fins al segle XVIII, quan la poblen els catalans que fugen de la guerra de Successió del 1714.

—I veig que a l’illa hi ha comunitats de tot arreu de la Mediterrània, menys espanyols.
—Els espanyols hi són tan benvinguts com qualsevol altra nacionalitat. Però passa que quan arriben a l’illa i veuen que han d’aprendre català, s’estimen més tornar-se’n.

—L’illa és una monarquia parlamentària. El rei s’elegeix per sorteig. Però hi ha tres oficis que no poden ser reis. Quins i per què?
—Aquests tres oficis són els periodistes, els politòlegs i els militars. Tots tenen tendència a complicar les coses, a trobar un problema per a cada solució, diguéssim. Sobre els militars, crec que no cal cap més explicació. Els politòlegs, perquè els tinc una certa animadversió. I els periodistes, perquè els politòlegs no se’m queixin.

—El lema de l’illa és “Pitjor que a Catalunya, impossible”.
—Quan [els catalans] hi arriben al segle XVIII, hi troben una illa deserta, molt inhòspita, i el que hi arriba primer diu: “Bé, quedem-nos aquí, que pitjor que a Catalunya, és impossible.” I s’hi queden amb aquesta actitud.

—L’obra passa durant els anys vuitanta del segle XX. I molts protagonistes són periodistes d’un dels diaris de l’illa. La trama és un crim per resoldre. I veniu a dir que el perill del periodisme en aquests llocs petits és que sempre acabes molestant algú que coneixes.
—Sí, als llocs on la gent et veu pel carrer hi ha aquest risc: sempre acabes trobant-te els protagonistes de les notícies. I saps que allò que escrius pot ser que no agradi a algú, però a diferència d’altres llocs, aquest algú te l’acabaràs trobant. Hi ha gent a qui això li causa una certa autocensura o autocontrol i hi ha gent a qui no. Tothom ho gestiona com pot.

—Hi ha un Carles Ribera que surt a la novel·la, enamorat del jazz. Us dieu Carles Ribera i sou enamorat del jazz?
—És l’únic personatge real, diguéssim. El descric tal com jo em veig.

—És poc simpàtic, es diu.
—Si més no, treballant sempre m’he considerat poc simpàtic. Després no ho sé, però…

—El periodisme aquest dels vuitanta i noranta que apareix al llibre el trobeu a faltar? I en què és diferent del d’ara?
—El periodisme està més bé que mai. En canvi, el negoci del periodisme està pitjor que mai. Per això no ho enyoro. Ara, aquelles redaccions plenes de gent i ambients caòtics, això sí que s’enyora, perquè això suscitava creativitat. Ara les redaccions són més asèptiques: els últims anys que vaig treballar, treballava des de casa, i era el director del setmanari. Ens vèiem una vegada cada quinze dies.

—El personatge de la redacció que ho sap tot és basat en un cas real?
—És basat en un personatge real, sí, bastant deformat. A totes les redaccions hi havia, abans de Google, el paio que ho sabia tot. Els “tuques”, que en dèiem. Tu que hi entens, com anava la guerra d’Indo-xina? I l’alcalde de Pardines, el 1974, qui era?

—Com l’heu escrit, aquest llibre?
—El vaig escriure en seixanta sessions d’un parell d’hores, és a dir, cent vint hores. Quan puc agafar un dia o dos, vaig a l’Escala, em tanco allà i faig dues hores al matí i dues a la tarda. Durant els meus primers cinquanta-cinc anys de vida no vaig ser capaç d’escriure cap novel·la. I ara, obro l’ordinador i  ja em surt.

—Us agradaria que la Catalunya real fos Exília? Català, llengua oficial, comunitats d’arreu del món que l’aprenen, una monarquia parlamentària molt controlada, etc.?
—Ja no sé, què m’agrada. Ara Catalunya és com l’infern de Dante: perdeu tota esperança.  És un moment psicològic i personal, també. Hi ha moments més optimistes i més pessimistes. Els meus avis m’explicaven que quan es va acabar la guerra civil semblava que Catalunya s’havia acabat i tot estava perdut. I mira: es va recuperar. Passa que en un àmbit com la llengua cada vegada és més complicat. I  jo sóc dels que creuen que no hi ha nació sense llengua. Els espanyols són els que ho saben millor. Poden haver donat més llibertats aquí i allà, però saben que si acabes això no hi ha país. Estem en un moment bastant dramàtic, no només per culpa d’Espanya, bàsicament per culpa nostra. També sóc bastant autocrític amb això. No me’n sé avenir que la gent deixi de parlar la seva llengua…

—…quan els parlen en castellà.
—Jo fa quaranta anys que no pronuncio ni una paraula en castellà a Catalunya.

—Tal qual?
—Sí, des dels disset o divuit anys, Potser he escrit cinquanta correus electrònics en castellà en tota la meva carrera. I als turistes procuro de parlar-los algun altre idioma. Un dia, sí, vaig entrevistar José Bono, i aquesta entrevista la vaig fer en castellà, però a un estranger. Jo vaig treballar al Raval, tu també, allà al carrer de les Tàpies. Allà tothom parla català, els menors de vint anys, perquè han estat escolaritzats. I ells potser no se t’adreçaran, però responen en català sense cap problema. Trobo que és racista no parlar en català a la gent.

—Fer això és considerar que aquest no és dels meus, ni el català és seu idioma.
—O que, pobreta, té alguna disminució que li impedeix de parlar. No fotem. Jo els tracto com si fossin dels meus. És que són dels meus. Al llibre hi ha dues actituds que queden malament: els espanyols que no volen aprendre català, i els catalans que parlen catanyol, que són una gent poruga, i que no s’atreveix a portar la contrària: són els dos que surten més malparats.

—Voldríeu dir alguna cosa que no hagi preguntat?
—La idea és que aquest llibre tingui una continuïtat. He fet la sinopsi d’una dotzena de llibres. Ja en tinc un d’acabat. Louis Armstrong és el protagonista de tota la sèrie.