Cara i creu lluny de Barcelona

  • "La immersió fa aigües, la batllessa de la capital s’ofega sola i el tema de la llengua ens desborda. S’acosten temps de brega, per això convé fer pràctiques per entendre millor aquest país tan estrany"

Pau Vidal
26.11.2020 - 21:50
VilaWeb

Dedicat als banyolins, igualadins, vigatans, tortosins i trempolins
(i les respectives -ines) que es queixen que a Barcelona “tothom parla castellà”
mentre ells fan el mateix amb els romanesos que ara regenten l’Spar.

Dimarts que ve llegirem l’última peça de la sèrie “El futur del català” d’aquest mateix mitjà i finalment podrem votar qui ha estat el més propositiu (jo ja tinc el meu podi, però reconec que no és fàcil: hi ha nivell). Mentrestant, atesos els (mals) vents que bufen, una mica de pràctiques de reflexió lingüística d’estar per casa ens aniran bé per entomar aquests fenòmens tan estranys que només passen aquí, com ara que els agressors es facin passar per víctimes o que la qualitat lingüística es consideri mostra de tancament mentre que el desmanegament fa cosmopolita. Us proposo, doncs, un exercici de rumiar una miqueta (els cunyats també; sobretot els cunyats, vaja), basat precisament en una d’aquestes coses insòlites típiques del país. Oimés ara que, a les creixents evidències que apunten cap a la “defecció” lingüística del jovent, hi comença a respondre un corrent d’opinió partidari de l’augment de la natalitat com a mètode per combatre-la (i en l’escaiença del qual avui no entraré). Som-hi?

L’escena és aquesta. Som en un hostal d’una vila mitjana del país. Un pare jove i un fill petitó, que ja s’expressa amb certa fluïdesa però encara no articula del tot bé, baixen a esmorzar. Els atén la cambrera, que parla un català precari. És africana. El noi li respon en un català més ferm, però empeltat d’accent foraster. Per si de cas, després repeteix al nano el que ha dit la cambrera (què hi ha per esmorzar, vaja). En català. El nen els respon a tots dos en castellà.

Molt bé, fins aquí els fets. Per tal que aquest exercici funcioni, ara quan arribeu al final d’aquest paràgraf hauríeu d’apartar els ulls de la pantalla, visualitzar l’escena i mirar d’interpretar-la. Què passa exactament? I, sobretot, per què passa? No necessitareu gaire estona, poder amb un parell o tres de minuts ja fareu, poder us en sobraran. Però val la pena perquè així, quan llegireu les interpretacions que n’he fet jo, ho podreu contrastar: adonar-vos de quin biaix partiu, fixar-vos en elements que us han passat per alt, o quins m’hi han passat a mi, verificar si teniu prejudicis activats… No és res de transcendent, no us daran la llicenciatura en Sociolingüística, però ajuda a entendre millor una realitat que canvia molt més de pressa que les nostres conviccions i a actuar en conseqüència (important: no hi ha cap element sorpresa al final, a l’escena ja no hi passarà res més).

Molt bé, doncs som-hi amb les meves.

—Interpretació negativa: les generacions grans parlen català, les joves castellà. Anem de baixada.

—Interpretació positiva: malgrat que els dos grans són de fora (el jove no ho sabem del cert, podria ser d’aquí, però probablement fill de família castellana), es comuniquen en la llengua del país; i també la fan servir per adreçar-se al nano. Queda clar que el català compleix funció de llengua vehicular. Anem millorant.

—Interpretació paradoxal: l’únic dels tres nascut al país és l’únic que no en parla la llengua.

Com que no en sabem res més, no podem anar més enllà. De fet, ja hi hem anat una mica massa i tot, perquè nosaltres mateixos podríem tirar per una interpretació o altra en funció de diversos elements: l’humor del dia, experiències recents més o menys semblants, si assistim a l’escena acompanyats (i per tant susceptibles de ser influenciats) o no…

Fins i tot la tercera és molt matisable, perquè com a mínim hauria d’incorporar l’adverbi ‘encara’: “L’únic dels tres nascut al país és l’únic que encara no en parla la llengua.” Perquè és veritat que no respon a son pare en la mateixa llengua, cosa que ens fa suposar que la de l’altre progenitor (tot fa pensar que es tracta d’un pare separat) és la castellana; però també podria ser que fos una criatura adoptada de fa poc, provinent d’un país llatinoamericà (amb la qual cosa, de fet, es desmentiria tota la interpretació), i que ni tan sols, per edat, ha començat l’ensenyament obligatori, de manera que potser, podria ser, l’únic contacte amb la llengua catalana sigui el seu pare.

Us deixo rumiant. Per cert, consultar o rellegir articles de l’esmentada sèrie puja nota.

[Pel que fa a la dedicatòria, l’he posada a posta –l’escena té lloc, efectivament, en una de les viles esmentades– com a part de la meva croada antiprejudicis. Si en sou fills, i si no també, observeu una mica al voltant vostre, abans de llançar-vos al menyspreu de la capital (avui me les hec només amb els principatins; un altre dia ja parlarem de valencians i illencs). Segurament us ajudarà a no fer allò que massa sovint feu quan hi baixeu, que és començar en castellà “perquè a Barcelona, ja se sap…”, contribuint així de passada a alimentar el monstre que se’ns cruspeix, que és el de l’autoodi. Ara que hem practicat us hauria de costar menys.]

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any