Josep Fontana (1931-2018) és un dels grans historiadors europeus del segle XX, deixeble de Pierre Vilar, Jaume Vicens Vives, Ferran Soldevila, Edward P. Thompson i Eric J. Hobsbawn. És un gran referent dels estudis històrics i mestre imprescindible de la majoria d’historiadors i estudiosos catalans i hispànics. Va ser sempre un historiador compromès, en contacte amb el carrer i la militància política, i es va afiliar al PSUC durant la dictadura. Tota la vida va combinar l’estudi, la investigació i l’acció.

A banda els seus fonamentals treballs d’investigació i recerca, en infinitat de conferències i articles de premsa va combatre el discurs oficial de la història escrita pels poderosos i els seus aliats en la política i l’acadèmia. Un bon recull dels seus articles més crítics i combatius el va publicar el 2018 l’editorial valenciana Tres i Quatre poc després d’haver-se mort: La crisi com a triomf del capitalisme. Anàlisi del passat i perspectives marxistes, presentat per Antoni Furió.

En aquell conjunt de texts, Fontana es rebel·lava contra el discurs oficial dels polítics i els intel·lectuals orgànics que lloen la superioritat del capitalisme ‘com a estadi suprem del desenvolupament humà, en conjunció amb la democràcia, els valors occidentals i el creixement econòmic’. Ell s’hi enfrontava, lúcid, serè i molt ben documentat. Sempre amb una reserva d’optimisme i una passió latent, reposada, en l’ésser humà i la seva capacitat de revoltar-se. Com escriu Antoni Furió en el pròleg, ‘desmuntar aquest discurs, mostrar-ne i combatre’n el caràcter ideològic i fal·laç, ja justificava la feina de l’historiador. (…) Ell ha subratllat sempre la naturalesa “històrica”, temporal, del capitalisme, enfront dels qui el voldrien inevitable i etern’.

La reinvenció del socialisme, una necessitat urgent

En general, en aquells escrits, Fontana hi denunciava el gran retrocés en drets socials i polítics actual, la submissió dels governs i polítics democràtics a la voluntat del capitalisme i les seves retallades i imposicions. Ell no veia viable una reforma del sistema per mitjà del sistema, perquè la socialdemocràcia havia fracassat o s’havia venut, i apel·lava a la necessitat d’engegar uns altres processos revolucionaris.

Hi ha una capacitat de protesta que sorgeix pertot però el sistema no té dificultats a enfrontar-se separadament a cada línia de protesta, deia. Segons ell, cal unificar la protesta, cal una unió fonamentada contra un mateix enemic comú, basada en ‘la proposta de crear un sistema diferent del “capitalisme realment existent”, això és, un “socialisme que garanteixi els drets de tothom contra la multiplicitat dels abusos actuals”‘.

I acabava concloent: «Si comencem recuperant els valors positius de la socialdemocràcia, haurà de ser amb el propòsit d’ocupar-nos immediatament de superar-la, d’insistir en la recerca d’un nou socialisme que pugui aspirar, no únicament a atendre les reivindicacions actuals dels treballadors europees, dels pagesos d’Àfrica i dels indígenes de les Amèriques, sinó a harmonitzar a llarg termini les aspiracions de tots en una societat més equitativa i més lliure. D’una manera o altra, la reinvenció del socialisme és una necessitat urgent.»

Com el capitalisme i la democràcia ens han portat al gran engany

El llibre de Tres i Quatre va ser una aportació magnífica per a preparar-nos pel que ara ens ha arribat. L’últim comunicat. Un missatge intel·ligent, molt crític amb el capital al poder i les organitzacions polítiques actuals, que expressa una denúncia sòbria, inapel·lable, sense perdre mai l’esperança. És el seu llegat pòstum, Capitalisme i democràcia. (1756-1848). Com va començar aquest engany (Edicions 62 i Crítica), que, per ordre expressa de l’autor, en una última voluntat plena de significat, s’havia de publicar una vegada mort.

Si és cert que tota història és contemporània perquè cada època construeix la seva visió del passat, en aquest darrer treball definitiu, Josep Fontana ha escrit la seva brillant anàlisi –i síntesi– històrica per a entendre aquest present que tant el preocupava, com molt bé fa evident. Torna als orígens de l’engany capitalista i ens l’explica d’una nova manera perquè puguem descobrir què passa avui i apuntar com hi podria haver unes altres formes d’organitzar-se, de trobar alternatives i actuar per canviar les coses. Fontana explora al passat per combatre la idea determinista que ha imposat el capitalisme i la democràcia com l’únic sistema possible i viable. És un engany, afirma ell ‘la idea que tot ha passat de la sola manera en què podia passar, i que, com deia la senyora Thatcher, “no hi ha alternativa”‘.

En quin món vivim? Quin és l’origen de tot?

L’autor ho diu ben clar d’entrada: «En un món en què la majoria dels estats són democràcies parlamentàries basades en constitucions que garanteixen els drets i les llibertats de tots els ciutadans, però on els governs elegits es cuiden sobretot d’afavorir els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics.» Resultat: el sistema democràtic enganya i és còmplice d’una societat cada dia més desigual.

Fontana es remunta a l’origen, quan tot semblava apuntar cap a una societat més igualitària, perquè els camperols i menestrals impulsaven el creixement. En conseqüència, el poder de la vella societat de terratinents i burgesos, que controlava els governs i les regles dels mercats, van actuar per apropiar-se dels beneficis creixents que ells no havien generat. Ni somniat. La Revolució Francesa va ser un intent notori d’impedir-ho, però no ho va poder frenar. La tensió va durar quaranta anys, fins que la revolució burgesa va crear la il·lusió de la participació democràtica, que consistia a consolidar els propietaris i enganyar els oprimits per continuar-se enriquint a costa del seu treball. I així fins avui. Amb variacions més cosmètiques que no efectives.

Ara, si revisem la història amb Josep Fontana, veurem també com la història oficial ens ha amagat una altra via: una democràcia que no es fonamentava en el poder dels propietaris, sinó en el dels consells i sindicats. De fet, explica ell, entre el 1945 i el 1989 va semblar possible que un altre model democràtic igualitari pogués consolidar-se. Però el capitalisme va guanyar la batalla. I fins avui, que per molts és l’únic sistema únic possible, l’únic símbol del progrés, malgrat l’evidència: cada dia en condemna més a la misèria i l’explotació.

Però hi ha més teòrics –i Fontana cita William I. Robinson– que creuen que cal recuperar la vella idea de democràcia igualitària, amb un ‘projecte popular transnacional’, no dissenyat pels partits sinó per les organitzacions de lluita de base, que equivaldria a la ‘revolució socialista mundial’ somniada per Lenin el 1917.

Amb aquest propòsit d’entrada, Fontana fa un intel·ligent exercici de crítica històrica, exposant-nos la trama oculta de la història que els acadèmics oficials menystenen en els seus relats definitius de consolidació del capitalisme omnipotent. En resum, invoquen la defensa de la llibertat i la conquesta de la democràcia mentre silencien que la realitat va consistir en l’expropiació de terres i la usurpació del treball i els petits beneficis dels de baix.

És una meravella de relat històric centrat en les causes que han pervertit les aspiracions de justícia i d’igualtat, del segle XVIII fins a l’actualitat. Un recorregut per fils argumentals de la història significativament oblidats. Una descoberta de noves causes de moltes de les claus que ens han portat fins on som avui que eren amagades.

I malgrat el pas de dos segles, a efectes pràctics, ara no som gaire lluny de l’origen de l’engany. La crisi del 2008 ha portat retallades, precarietat, feblesa sindical i un gran augment de les desigualtats existents. Alhora, per fonamentar més el retrocés, ha augmentat exponencialment la repressió. Segons que cita l’autor, als EUA hi ha dos milions tres-cents mil presos, una quarta part de la població presidiària mundial. La majoria són pobres i afroamericans. I, paral·lelament, tota una indústria cultural inculca l’engany que tot va cada dia millor i el món progressa, quan la realitat és terrible.

Si al principi els burgesos es van apoderar de les terres dels camperols del primer món, ja fa temps que el capitalisme mundial ho practica al tercer món.

Per això existeix l’activisme contra el landgrabbing, el fenomen de l’apropiació en massa –robatori, de fet– de terres a l’Àfrica o a Llatinoamèrica. O les lluites camperoles, les guerrilles i els assassinats de dirigents ecologistes i indígenes dels països del sud com ara Hondures (Berta Cáceres), on del 2009 ençà hi ha hagut 123 morts violentes d’activistes camperols a les mans de tropes ensinistrades i finançades als EUA. O al Brasil, Guatemala i Colòmbia on, segons l’ONU, el 2017 van ser assassinats cent cinc activistes.

O la intoxicació mediàtica i populista contra els fenòmens migratoris i tot allò que no encaixa en el marc del món feliç que, de fa segles, ens ven el capitalisme .

Tot això, que podria ser d’una complexitat extrema, Fontana ho sintetitza al punt essencial imprescindible per a fer comprendre el gran engany. I ho relata amb amenitat i sinceritat. Amb una exposició senzilla –que no simple–, nítida, lúcida. Elabora una anàlisi crítica a contracorrent, carregada de saviesa històrica i política, impulsada per la voluntat de no defallir, de mantenir l’esperança i disposar-se a l’acció unitària contra el capitalisme i la seva perversió del sistema democràtic.

Josep Fontana es basa sempre en raons i evidències tan comprensibles i lluminoses que, en llegir-lo, t’adones, amb vergonya, de la manera com ens ha estafat tothom. En primer lloc, en constatar, una vegada més, l’analfabetisme històric de la nostra societat i la constant manipulació de la història amb què ens bombarden de tots costats. No solament el poder i els seus sequaços, banquers i emprenedors diversos, sinó, també, molts historiadors i intel·lectuals venuts als partits i mitjans de comunicació i les subvencions que s’hi donen, destinades a aïllar crítics i dissidents per multiplicar el discurs del poder amb les seves mutacions i actualitzacions periòdiques en clau local. Aquest detall, crec jo, implícit en el llibre, també és una gran lliçó ètica d’aquest missatge pòstum.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb