Coneixeu cap català que no tingui opinió respecte de la independència? Jo tampoc. Virtualment hi ha pensat tothom i hi ha dos grups: els qui estan a favor i els qui estan en contra. Igual que en totes les qüestions que creen divisió, com ara el matrimoni homosexual als noranta, el tercer grup dels ‘indecisos’ és una petita minoria.

En aquestes qüestions la gent no sol canviar de parer. Els convençuts ja no es poden convèncer, les opinions es fossilitzen i els qui ja en tenen una de formada interpreten la informació nova de manera que la reforci (i.e. biaix de confirmació). La investigació mostra que la gent s’aferra irracionalment a les seves creences una vegada han pres una decisió. De fet, hi ha algunes proves que suggereixen que mostrar informació que contradiu les opinions en realitat fa creure-hi encara més fermament.

Assumim doncs, amb vista al futur previsible, que els catalans no canviaran d’idea respecte de la independència. La meitat en favor hi continuarà en favor; la meitat en contra també hi continuarà en contra. Què creieu que passarà?

Si heu suposat ‘un estancament infinit’, probablement erreu. Fins i tot sense canvis d’actitud, les majories socials canviaran. Com? Per tres raons:

  1. La gent es mor.
  2. La gent migra.
  3. La gent neix.

En unes altres paraules, mentre els polítics s’escridassen provant insatisfactòriament de convèncer l’opinió contrària perquè assumeixi el seu punt de vista, una força molt més poderosa que no pas els polítics es mou al rerefons: la demografia. Els canvis de mentalitat no són el motor de molts dels canvis socials radicals; més aviat és que la població canvia. Per tornar a l’exemple anterior del matrimoni homosexual, la raó per la qual ha estat legalitzat en molts dels països occidentals aquests darrers anys no és perquè els qui s’hi havien oposat fermament canviessin de parer, sinó perquè van fer-se vells i es van morir. El mateix fenomen explica en gran manera més canvis socials com ara l’auge del feminisme i l’ecologisme o la reducció del racisme i l’antisemitisme.

Els interessats en el futur de Catalunya haurien de tenir present la demografia. Els índexs de naixement i migració han canviat radicalment aquestes dècades i els efectes romandran durant generacions. No hi ha manera de ser concloent sobre el futur perquè les forces econòmiques i socials de l’esdevenidor –de moment desconegudes–tindran impacte en la mortalitat, la fertilitat i la migració, però per a predir-lo podem fer servir la informació ara disponible.

Aquest article aspira a fer justament això: quantificar l’efecte dels canvis demogràfics a Catalunya respecte del suport a la independència.

Context: els factors demogràfics que afecten el suport a la independència

La raó per la qual el canvi demogràfic portarà un canvi social a Catalunya és perquè les característiques demogràfiques són estretament relacionades amb el suport de la independència, respecte del qual hi ha dos factors especialment rellevants: l’edat i el lloc de naixement.

Aquest gràfic mostra l’associació entre el lloc de naixement i el suport a la independència. Els catalans nascuts a Catalunya són en gran part favorables a la independència. Els nascuts a fora hi són majoritàriament contraris.

I aquest mostra l’associació entre edat i independentisme. Els catalans joves són majoritàriament independentistes, mentre que els més grans són majoritàriament unionistes.

Submergim-nos, doncs, en els detalls.

El present: una radiografia

Hi ha una tendència demogràfica destacable que es produeix ara mateix a Catalunya: el percentatge de catalans que han nascut a Espanya minva. Hom pot tan sols especular si aquesta tendència ha tingut a veure amb el ràpid creixement de l’independentisme aquests darrers anys, però les dades són clares. Aquests últims vint anys el percentatge de catalans nascuts a l’estat espanyol ha baixat d’un 27,2% a un 16,6%.

Per què ha disminuït el percentatge de catalans nascuts a l’estat espanyol? No és perquè deixin Catalunya per tornar a Espanya, sinó perquè la població de Catalunya nascuda a l’estat espanyol és molt més vella que no pas la mitjana catalana. El gràfic següent mostra la distribució d’edat dels catalans segons el lloc de naixement:

Fixeu-vos que al gràfic de la dreta les dades s’agrupen a la part superior, mentre que als altres s’agrupen més avall. La majoria de catalans que van néixer a Espanya són gent gran. Mentre que l’edat mitjana dels nascuts a Catalunya és de 38 anys i la dels nascuts a la resta del món és de 37, la dels nascuts a Espanya és de 64. Tres quartes parts dels nascuts a l’estat espanyol tenen més de 55 anys.

Dit d’una altra manera, la disminució del percentatge de catalans nascuts a Espanya es deu majoritàriament a la mortalitat, no pas a l’emigració.

Per què és important, això? Perquè els vells, aquí i pertot, es continuaran morint abans que els joves. I llevat que els patrons migratoris del futur siguin idèntics als del passat –cosa que quasi segur que no passarà– aquestes morts deixaran una empremta en les preferències polítiques col·lectives.

Què passarà anys a venir?

Amb la composició demogràfica actual, Catalunya és dividida aproximadament per la meitat respecte de la independència. Mirem què és probable que passi d’aquí a pocs anys.

Aquest gràfic mostra què passarà a la població actual de Catalunya amb el temps. Com que la majoria de catalans nascuts a l’estat espanyol són grans, el percentatge respecte de la població total de Catalunya disminuirà al llarg del temps.

Si examinem només la mortalitat, deixant de moment de banda la migració i la fertilitat, la població de Catalunya segons el lloc de naixement és d’aquesta manera amb vista a les dècades vinents:

Fixeu-vos en la diferència entre la línia grisa (resta del món) i la verda (Espanya). Tot i que actualment el percentatge de catalans nascuts a l’estat espanyol i el dels nascuts a l’estranger són similars, vora el 17-18%, divergiran bruscament d’aquí a no gaire. La raó és perquè els nascuts a la resta del món són relativament joves en comparació amb els nascuts a Espanya.

El resultat d’aquestes diferències al llarg dels anys és aquesta: encara que ningú no canviï de parer, el percentatge de catalans independentistes creixerà constantment les dècades vinents. Com que molts unionistes són gent gran, el suport de la unió amb Espanya també baixarà constantment a mesura que es vagin morint. Ara mostrarem el percentatge estimat de catalans en favor de la independència i en contra, assumint que mantenen la mateixa opinió i que només la mortalitat afecta l’estructura de la població, deixant de banda la migració i la fertilitat.

És raonable d’assumir que no hi haurà ni naixements ni migracions, anys a venir? És clar que no. Tal com la gent deixa d’existir, també pot ser creada. El naixement n’és una manera. L’altra, si més no per al nostre propòsit, és la migració.

Tot i que és impossible de predir com evolucionaran en el futur, és equivocat de menystenir-los. Així que, per a aquest exercici, assumirem algunes coses: que el nombre actual de naixements per any a Catalunya (del 2017, de fet, el més recent de què tenim dades) i el de migracions, de tot origen i destinació, també es mantindran constants (prenem la mitjana del període entre el 2005 i el 2017).

Una vegada fetes aquestes assumpcions, la població de Catalunya tindrà aquest aspecte amb vista als anys vinents:

Quin efecte tindrà quant en el suport de la independència? Aquest gràfic mostra una estimació de l’independentisme, assumint que no hi haurà canvis en les opinions, que les ràtios de migració seran les mateixes que les d’aquests darrers deu anys i que les de naixement seran idèntiques a les del 2017. Els efectes del canvi demogràfic es veuran fins i tot a curt termini:

En unes altres paraules, encara que ningú no canviés d’opinió, la divisió del 50-50 no es mantindria.

Ara, encara hi cal un ajustament més. El gràfic anterior mostra resultat probable d’un referèndum d’independència, assumint que tots els catalans adults poguessin votar. Això seria ideal, d’una perspectiva democràtica, però és poc probable que sigui el cas. Específicament, la majoria de catalans nascuts a fora de l’estat espanyol no són ciutadans espanyols –tot i algunes excepcions–, i assumint que un referèndum seria segons la legislació espanyola, no hi tindrien dret de vot.

Per tant, per al nostre darrer gràfic, mirem què passaria en un hipotètic referèndum que només tingués en compte qui probablement hi podrà votar, és a dir, els nascuts a Catalunya i a Espanya. Aquest n’és el resultat:

Què mostra el gràfic anterior? Que la sola força de la demografia durà el suport de la independència al 60% al 2039, encara que ningú no hi canviï d’opinió.

Conclusió

El temps corre contra els qui s’oposen a la independència de Catalunya. Els catalans nascuts a Espanya, un bastió unionista, són majoritàriament gent gran i són reemplaçats per catalans més joves nascuts a Catalunya, majoritàriament en favor, i per catalans també més joves nascuts a l’estranger que, majoritàriament, no poden votar. A banda l’opinió sobre la independència, aquests són els fets.

En aquest article argumento que les ments rarament canvien, i crec realment que és el cas en la majoria de qüestions polítiques. És per això que el canvi demogràfic és important per a entendre el futur de Catalunya. Amb les opinions fossilitzades en totes dues bandes, és improbable que hi hagi gaire ‘conversions’ a curt termini.

Dit això, ‘improbable’ no vol dir ‘impossible’. Les ments de vegades canvien en algunes qüestions. Potser el govern espanyol proposarà un arranjament polític acceptable per a la majoria dels catalans, cosa que fins ara no ha passat. Potser els catalans creixeran cansats de cercar la independència i es resignaran amb alguna versió modificada de l’autonomia actual. O potser algun esdeveniment estrany ho canviarà tot.

Però llevat que passi això, la probabilitat més alta és que el moviment independentista continuarà creixent en seguidors i el govern espanyol, potser no l’actual (perquè la seva posició oficial sobre l’autodeterminació de Catalunya és ‘no és no, mai és mai’), serà forçat a reconèixer la realitat política i treballar per una solució política. Una solució gairebé de segur que implicarà un referèndum sobre la independència i, si no és que les ments canvien radicalment els anys vinents, aquest referèndum el guanyarà l’independentisme.

Nota tècnica

Aquest article conté moltes projeccions que, com totes, gairebé de segur que són imprecises. Tot i que la ciència actual és força precisa (esperança de vida, etc.), deduir la migració i la fertilitat és, en gran part, una conjectura. Per a ser transparents, hem fet públics tot el codi i les dades d’aquest article.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb