collboni colau valls

Manuel Valls ha incorporat en la nostra manera d’entendre el món polític un nou concepte: fer les coses a canvi de res. Ell va donar els seus vots a Ada Colau per impedir que a Barcelona hi hagués un alcalde independentista. I ella els va acceptar. Lògic, no?, diuen alguns militants enfervorits dels comuns. Si era a canvi de res, si era un regal altruista, per què havia de rebutjar-lo? En el món públic, fora de la intimitat de la família i dels amics, hi ha ningú que regali res sense esperar res a canvi? Vosaltres us ho empasseu?

El concepte és interessant: donar per donar. Que bonic que seria. Però en realitat és una versió actualitzada dels tòpics cristians o d’una mostra més d’aquesta banalització que ens encalça a tots i en tots els ordres de la vida? És com aquells que surten a la televisió i ens volen fer empassar que és natural una conducta anòmala. Ada Colau i el grup que lidera van obtenir menys vots que la candidatura d’Ernest Maragall i ERC. A partir d’aquí, els partits polítics convencionals, ‘la casta’, ens tenen acostumats a pactes i contubernis de tota condició. Però alguns babaus no ens esperàvem que els comuns entressin de manera tan poc delicada en el mateix joc per obtenir l’alcaldia de Barcelona, per assolir el poder, el poder, el poder… I fer-ho amb un donatiu ‘a canvi de res’ d’un personatge tan funest com Manuel Valls. I fer-ho, també, o més i tot, amb la col·laboració de Collboni i els socialistes. 

Ben mirat, Colau també va fer un regal immens al PSC els dies posteriors a les eleccions. No sé si va ser a canvi de res o com a permuta d’alguna cosa que sabrem els quatre anys vinents. La seva insistència a dir que es posessin d’acord Maragall i Collboni per fer un pacte progressista es va convertir en un emblanquiment de les polítiques socialistes que a mi em va semblar infame. El regal de Colau no sé si era a canvi de res, però que Colau oblidés intencionadament que el partit de Collboni ha fortificat l’estat actual de les coses (corrupció, desigualtat, falta de llibertat, rescats bancaris i un llarg etcètera) em sembla pitjor que acceptar l’obsequi presumptament desinteressat de Valls.

La jugada de Colau és lletja; ara que ja han passat uns quants dies ho podem dir sense subterfugis, encara que els fidels de Colau em posin immediatament al cantó que a ells els interessa. Perquè els socialistes no són més d’esquerres que els d’ERC. Que Esquerra ha fet polítiques conservadores des que és al costat de convergents i  postconvergents és veritat (la llei Aragonès sembla que va en aquesta maleïda direcció i haurem de fer-hi front); que col·locar Ernest Maragall (un trànsfuga dels socialistes) com a cap de llista per Barcelona és una jugada obtusa sembla que ho veiem només uns quants; però oblidar que el PSOE és el partit dels GAL, del retoc de la constitució per a afavorir els bancs, dels desnonaments, de l’aval que ha donat a la desigualtat del capitalisme és una hipocresia indigna d’allò que prediquen els comuns.

D’una altra banda, si Colau volia un pacte de tres bandes i els altres dos s’excloïen mútuament, per què triava Collboni en comptes de Maragall, que havia obtingut més vots i, per tant, tenia més suport popular? La resposta la sabem tots: els comuns (amb aquest pes que hi té la vella i rància ICV) volien el poder, el poder, el poder… Perquè diuen que ells i només ells faran polítiques socials; perquè diuen que ells i només ells poden acabar allò que van començar fa quatre anys; perquè diuen que ells i només ells poden evitar que el conflicte amb Espanya… (perdoneu, sobre això no entenc ben bé què volen dir i, per tant, no acabaré la frase).

Colau va dir a la campanya que no seria alcaldessa amb el suport de Collboni i Valls. Però no ha mantingut la paraula. Ara ella és alcaldessa i forçarà Maragall i els republicans de l’ajuntament de la capital catalana a decidir entre fer oposició o tenir un paper secundari tot i haver obtingut més vots que ella. Com a jugada política seria digna d’aplaudiments eterns si no fos que tot això no ho ha fet a canvi de res. Ben al contrari, ho ha fet a canvi d’una cosa sovint etèria, que la dreta (on incloc els socialistes, és clar) mai no ha arribat ni a concebre. Em refereixo a la coherència ètica de l’esquerra.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.