10.07.2026 - 21:40
Les ciutats com Barcelona o València es troben especialment exposades als efectes del canvi climàtic. Aquests dies ho veiem amb l’onada de calor: l’efecte de l’illa de calor urbana i la manca de preparació dels nostres habitatges converteixen els llocs on vivim en brasers. L’arquitecta Sara Mas ha escrit que la ciutat, que ha estat històricament un espai de refugi, esdevé ara un espai de risc, i en aquesta entrevista explica les raons, les conseqüències i la manera d’adaptar-nos-hi. “Podem evitar que la temperatura pugi més, però una part del mal ja l’hem fet. Ens hem carregat moltes coses”, diu. Ara: tenim marge d’adaptació. Heus ací.
—Per què tenim aquesta calor?
—Aquestes onades de calor són un dels fenòmens de risc que ens porta el canvi climàtic. És inequívoc. Hi ha informes del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides que, d’ençà del 1988, ens diuen que el planeta s’escalfa. Tenim molt de CO₂ a l’atmosfera. L’atmosfera és com una banyera, té un límit, i els embornals naturals ja no funcionen. Ara hi ha un punt d’inflexió: hem d’evitar que el planeta s’escalfi més, i això només es pot fer amb dues menes de mesures. Mitigació i adaptació.
—Comencem per la mitigació.
—La majoria de discursos i, sobretot, de recursos públics s’adrecen a la necessitat de mitigar, que vol dir reduir emissions. La transició energètica, en general, és la part central de la mitigació. El canvi de fonts d’energia, la planificació de xarxes, la cerca de fonts de calor especialment descarbonitzades (és a dir, no fer servir el gas), o en alguns altres casos cercar hidrogen verd. La mitigació pretén de garantir una certa seguretat climàtica amb la reducció del consum, però també que certs sectors continuïn essent competitius amb un canvi de font.
—I l’adaptació?
—El procés serà molt lent i les conseqüències ja les anem vivint. Hem de fer que les nostres ciutats siguin més habitables, que no hi hagi tant de risc. Hi ha una part del canvi climàtic que ja està consumada i ens hi hem d’adaptar. Podem evitar que la temperatura pugi més, però una part del mal ja l’hem fet. Ens hem carregat moltes coses. Ara: sabem que la natura ens pot ajudar a ser més resilients. Hi ha diverses vies d’adaptació.
—Digueu.
—La primera és la prevenció. Hem de protegir la població i l’economia d’aquests nous riscos. Hem de reduir el risc d’inundacions, d’incendis, d’esllavissades… Amb la gota freda al País Valencià ho vam veure, per exemple, en les residències de gent gran que eren en zones inundables molt difícils de desallotjar. Si reduïm alguns usos en zones de risc, ens podem estalviar desgràcies. També és important la preservació dels espais naturals que serveixen per a frenar el risc. No podem continuar urbanitzant les costes quan sabem que l’aigua se les va menjant cada any. Cal una nova relació amb l’aigua: protegir les conques hídriques, el cicle de l’aigua, gestionar millor les pluges torrencials amb sistemes d’emmagatzematge i mecanismes d’infiltració perquè l’aigua retorni als aqüífers abans d’anar-se’n a les clavegueres… Hem de començar a pensar d’una manera diferent.
—A les ciutats vivim la calor d’una manera particular arran de l’efecte illa de calor. El podeu explicar?
—Durant el dia, els materials de la ciutat acumulen calor. L’asfalt, el formigó… Hi ha activitats, com la indústria o la mobilitat, que també generen calor. Moltes vegades, el disseny de la forma urbana de la ciutat no facilita que l’aire circuli i s’endugui aquesta calor. De manera que la calor es queda durant la nit. Per això és tan difícil de dormir, aquests dies. Ara bé: hi ha maneres de canviar-ho. Podem aplicar mesures correctores. Si posem ombra i vegetació, la ciutat s’escalfa menys. Si canviem els materials, també. És bàsic: els colors foscos i la duresa dels materials fan absorbir més calor. Necessitem més permeabilitat, més ombres, més aigua i més verd.
—…
—Hi ha una relació directa entre forma física i condicions climàtiques d’un espai. Ara s’intenten garantir unes condicions de ventilació natural. Durant molts anys es va oblidar la importància de poder obrir dues portes de casa teva i ventilar d’un cantó a l’altre, i ara es torna a incorporar en la planificació. I en les condicions del sòl, si fa no fa igual: abans no es pavimentava tot el pati. Ara la gent sembla que hagi de pavimentar qualsevol racó del pati. Aquestes condicions bàsiques determinen com és la ciutat i en alguns casos hi ha marge per a canviar-les.
—A Barcelona, per exemple, es fan una colla d’obres que canviaran bona part de la superfície de la ciutat. Ho fem prou amb aquesta perspectiva?
—No en totes les obres. És difícil: a l’espai públic és on es poden implantar més millores en aquest sentit, però hi ha condicions de funcionament de la ciutat que són incompatibles. En el cas dels eixos verds es va intentar que hi hagués molta permeabilitat, però com que s’ha hagut de fer un paviment que aguantés el recorregut dels bombers, resulta que la llamborda és més gruixuda que no era abans. Ara hi ha més verd, però no hi ha més permeabilitat.
—És a dir: de vegades es fan pacificacions que no necessàriament redueixen l’efecte illa de calor.
—Sí. No n’hi ha prou de tenir més verd. La reurbanització ha d’incorporar tots els elements. La vegetació fa ombra i redueix la calor durant el dia, però la permeabilitat no sempre és possible, perquè la ciutat té uns requeriments de manteniment, de funcionament, de pas de xarxes… Cada lloc ha de provar d’optimitzar al màxim la implementació d’aquestes polítiques. És la suma d’incorporar aigua, ombra, ventilació amb la connexió d’eixos verds que portin corrents d’aire. Cal fer reformes sistèmiques: no n’hi ha prou amb un carrer verd, hi ha d’haver un sistema d’eixos. I cal oxigenar: millorar l’espai proper però també generar unes xarxes que ens permetin sortir de les ciutats. A mesura que creixen les ciutats, cada vegada és més difícil d’anar als llocs on realment el medi és més favorable.
—Abans, és clar, eren més habituals els carrers i els passeigs de sorra. A les cruïlles d’algunes pacificacions hi ha justament places de sorra, ara. N’hi hauria d’haver més?
—És un aspecte interessant. Moltes vegades no es tracta de fer una mica millor el mateix que hem fet, sinó d’introduir nous criteris. Segurament ho hem de fer diferent. Però això costa molt d’incorporar en la mentalitat dels ajuntaments, perquè sortirà el responsable de manteniment a dir-te que és molt car, fer-ho així, perquè si un carrer és de terra s’ha de mantenir cada mes. Hi ha d’haver canvis de paradigma. Els parterres hauran de ser més salvatges. El verd serà diferent. No tindrem tanta aigua i haurem de ser més selectius en el tipus de vegetació i on la situem.
—Per què tenim tants habitatges que no estan preparats per a l’emergència climàtica?
—Hem construït de pressa i amb unes condicions climàtiques que permetien de planificar sense tenir al cap l’adaptació que ara toca, però no tan sols això: hem construït amb unes formes deficitàries. Si tinc una casa amb un entorn tèrmic adaptable, la puc adaptar, però si a més a més no ventila, tinc un problema. És a dir: la millora energètica dels edificis és possible i necessària, però no suficient. Les polítiques públiques han d’anar molt més enllà. Hem de modificar les condicions bioclimàtiques, i això no afecta la pell de l’edifici i prou. Potser necessitem un balcó, un sistema de protecció solar, un canvi en la font d’energia… Potser si poso una finestra a l’altra banda del pis no necessito l’aire condicionat, perquè hauré pogut ventilar i no se m’haurà escalfat el pis.
—…
—Puc aïllar millor el meu edifici, però no n’hi ha prou. La rehabilitació energètica no implica directament la millora de les condicions bioclimàtiques. S’han de fer unes altres coses o farem curt. Les polítiques públiques es dediquen a disminuir el consum, però potser allò que hem de garantir és que, a més a més, els pisos siguin més habitables. No tan sols que consumeixin menys, sinó que ventilin, que el sol no hi entri, que no s’escalfi el menjador.
—S’han de fer obres, vaja. I això vol dir ajudes, entenc, perquè pràcticament tot el parc d’habitatge, en aquest país, és privat.
—Ja es fan coses, però és complicat. L’Àrea Metropolitana de Barcelona fa polítiques de rehabilitació de polígons en aquesta línia, incloent-hi la mirada funcional dels edificis. La qüestió és que ho has d’incorporar tot, perquè si només canvies la pell de l’habitatge perquè tèrmicament sigui millor però no té ascensor, aquell parc, que ha consumit uns recursos, no serà funcional. No el rehabilitem energèticament i funcionalment. No podem rehabilitar la ciutat només energèticament: l’hem de fer més funcional. La gent hi ha de voler viure.
—Som al mateix nivell de conscienciació que a la resta d’Europa? El president Salvador Illa ha promès 50.000 pisos que no sé si es fan amb aquests criteris.
—No del tot. És cert. Les regulacions que tenen a veure amb això vénen de l’àmbit municipal, i no tots els municipis tenen aquesta mirada. Barcelona, és clar, sí que té instruments que ho tenen en compte, però la majoria dels nostres pobles no tenen les mateixes eines. Del punt de vista de la mitigació, del consum d’energia, sí, perquè ho defineix el codi tècnic d’edificacions. Del punt de vista de l’adaptació, segurament no, perquè la normativa que ho regula depèn en la majoria de casos de l’escala local. Aquestes coses s’han de fer amb mirada de país. Hi ha països que fan aquest canvi de paradigma de manera central, i és un encert. França, per exemple, vincula la retenció de l’aigua per infiltracions amb una llei nacional.
—I mentrestant, què fem, individualment? De vegades us he sentit parlar de la paradoxa de l’aire condicionat.
—L’aire condicionat consumeix electricitat, genera CO₂ i, per tant, escalfa l’atmosfera, perquè treu fora l’aire calent. Per estar fred a casa meva genero dues conseqüències nocives: una, que consumeixo una energia de font no renovable i fomento l’emissió de CO₂; i una altra, escalfo la ciutat. Hem de saber millor com s’ha de fer servir i quan. Depèn dels usos. No és igual una oficina que una casa. Protegir millor casa teva, fer que no hi entri el sol, potser fa que quan arribis a casa no sigui tan calenta, i aleshores potser n’hi ha prou amb un ventilador, que fa servir molta menys electricitat. Calen polítiques i mesures per a evitar que s’escalfi casa nostra abans de fer servir l’aire.
—I doncs, teniu consells personals?
—Que la gent es compri un ventilador de sostre! [Riu]. Les mesures de reducció del consum energètic que tenen a veure amb l’envolupant tèrmica són les millors mesures que pot prendre cadascú a casa seva. Això vol dir portes, finestres i aïllar per fora, amb les subvencions que es donen ara. Passa que això té un cost i que la reflexió sobre el moment de les obres ha d’anar més enllà. Ara, si algú es planteja si cal fer aquesta obra o no, és molt clar: és una inversió de futur.
—Res a afegir?
—És elemental que aquestes polítiques arribin a tothom. Hi aboquem diners però hi ha de poder arribar tothom. És molt difícil accedir als ajuts energètics. L’administració s’ha de treure la son de les orelles perquè els sectors més vulnerables, al final, puguin accedir a millorar les condicions dels seus habitatges. Si no, aboquem diners perquè els propietaris rics que tenen un gestor que sap com funciona el fons puguin fer unes reformes.
