Ens havíem llevat amb un grapat d’alertes al mòbil. Detencions, setge a les institucions, estat d’excepció. I la gent ha respost. Sempre respon, la gent. I a mi no deixa de sorprendre’m. Que ho faci i que ho faci amb somriures i cançons. Convocats, el primer dia, per Twitter, que és per on es retransmeten avui les revolucions, i per Whatsapp. I convocats, després, pels portaveus d’ANC i Òmnium enfilats damunt el 4×4 de la Guàrdia Civil. Quina imatge més potent. Tothom al carrer, mobilització permanent.

Dimecres al matí, arribant al punt de trobada que era Gran Via amb la rambla de Catalunya, em va passar per darrere un home que deia: ‘Tota aquesta gent, no té res a fer? No deuen tenir feina. Jo els agafaria totes aquestes banderes i…’ Es va allunyar i no vaig sentir el final de la bajanada. Unes quantes passes més enllà, un home deia al seu company, talment com si respongués al d’abans: ‘Bé, si no estem disposats ni a perdre un parell de dies…’ Doncs, això.

Un amic m’explica que la cap els ha donat permís per a plegar de la feina i anar a les mobilitzacions, que és al carrer on toca ser ara. I les concentracions van fent-se més i més multitudinàries, amb gent armada amb clavells, estelades i domassos («les ciutats seran rius plens de gent»). Gent amb un auricular penjant de l’orella, per no perdre’s l’última hora. Un noi en un anglès macarrònic provava ahir d’explicar a la noia que tenia al costat què passava, i li deia que ja no era que la gent es manifestés per la independència, sinó que tot allò era, senzillament, per a poder votar. La interlocutora assentia amb el cap, però no tinc clar que entengués res.

I tot són cançons, consignes i somriures («floriran flors i cants i alegries»). Gent de tota mena. La revolució de la gent normal, ja ho hem anat veient en totes les mobilitzacions en massa d’aquests últims anys. Aquesta transversalitat que fa que –m’arrisco a recórrer al tòpic per a posar l’exemple– senyors amb la camisa per dins i senyores amb collaret de perles facin seva i cridin la consigna llibertària ‘els carrers seran sempre nostres’. Alguns buscaven confrontació i disturbis, i s’han trobat gent normal («gent de mar, de rius i de muntanyes») portant clavells a la Guàrdia Civil i cantant els clàssics de la revolta. Hi ha molts càntics aquests dies, que cantar és catàrtic i agermana. I tots a una entonen ‘L’estaca’, i la ‘Grandôla Vila Morena’, i ‘Els segadors’. Tot i que des de dimecres, jornada d’inflexió en el compte enrere cap a l’1-O en què ja res no tornarà a ser com abans (‘Aquí / comença / la nostra independència!’, a l’uníson) també hi ha cants més emprenyats. Del ‘Fora, fora, fora, la bandera espanyola’ al ‘Això és un cop d’estat’ o ‘premsa espanyola, manipuladora’. Això sí, sense perdre el somriure ni les ganes de riure (de viure), que l’humor ens salvarà. Començant per ‘On són les paperetes’ i el ‘Passi-ho bé’ de l’escorcoll al Vallenc i acabant per ‘Los catalanes hacen cosas’ i ‘No mossega, és una urna’ que se sentien ahir davant el TSJC.

Volíeu caldo? Doncs, vaga de facto a l’estil segle XXI. Què és, si no, la mobilització permanent convocada dimecres a mitjanit? Què és, si no, abaixar la persiana del teu negoci per anar a la concentració i passar-hi les hores que calgui fins que algú altre t’agafi el relleu? Què és, si no, que els estibadors diguin que no proveiran els vaixells ‘de la repressió’ on hi ha policies espanyols? Què és, si no, que se t’acumulin els plats bruts a la pica perquè no has pogut passar per casa en tot el dia, de concentració en concentració, i quan arribes a la nit només tens esma per a sortir al balcó a repicar les cassoles amb els peus inflats? («Floriran crits i cors i paraules»)

No us mireu diferent, ara, els veïns que us heu trobat picant olles i cassons contra el cop d’estat? Els repics d’atuells també agermanen, com els càntics. Com les empaperades que proliferen per carrers i places des que la Guàrdia Civil va començar a escorcollar impremtes i requisar cartells. I com el lema que més uneix i pel qual encara a aquesta hora hi ha homes i dones detinguts a les casernes: ‘Vo-ta-rem!’.

Mentrestant, el govern català ja ha fet pública la llista de col·legis electorals de l’1 d’octubre. Sí, determinats a votar. «Braços lliures i boques i mans.»

Pujant al vespre pel passeig Lluís Companys, veig un senyor gran que s’asseu a la gespa, cansat, i penso que hauria d’aguantar-me el mal de ronyons, jo. Però no, vaig de retirada. D’un vehicle aparcat sona a tot drap ‘La gallineta’. Doncs, visca la revolució.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]