Una onada populista i autoritària avança per aquests mons de déu alarmant al seu pas. Donald Trump fa dos anys que aguanta a la Casa Blanca, tot i la recuperació demòcrata de la cambra dels representants aquesta setmana. Enguany, hem vist la revalidació de Vladímir Putin a Rússia, la victòria de Matteo Salvini a Itàlia i, fa quatre dies, la de Jair Bolsonaro al Brasil. Homes blancs que encarnen la intolerància, el masclisme, l’homofòbia, el racisme, i a cara descoberta, que ja no els cal el maquillatge ni cap careta. Ens esgarrifem, i un dels perills és acabar abaixant el llistó dels anhels, perquè gairebé qualsevol alternativa ens semblaria millor. Sigui com sigui, no hi ha cap més opció que no defallir. I una manera que tenim els humans de resistir és sostenint-nos en les cançons.

Pocs dies abans del triomf del nostàlgic Bolsonaro, el músic Caetano Veloso, aquell qui es va haver d’exiliar durant la dictadura que tant enyora el nou president del Brasil, va escriure un article a The New York Times avisant dels temps foscos que s’albiraven. Però empunyava l’esperança, perquè no es perdés, i resolia: ‘Molts han dit que pensen a anar-se’n a viure a l’estranger si guanya el militar retirat. Jo no he volgut mai viure en cap país que no fos el Brasil, i ara tampoc no ho vull. Ja em van obligar a viure a l’exili una vegada. No passarà mai més, això. Vull que la meva música, la meva presència, siguin una resistència permanent contra qualsevol tret antidemocràtic que pugui sorgir del probable govern de Bolsonaro.’

Que la música sigui resistència permanent.

Bolsonaro va guanyar, i Caetano Veloso ja ha començat la resistència que anunciava. Per això ha compatit una llista de Spotify que ha titulat ‘Política‘, en què recull vint-i-quatre cançons per a aquests temps foscos que veia venir. Cançons compostes durant la seva sòlida i lluitadora carrera, moltes a l’exili forçat, cançons protesta que acompanyen i empenyen. Perquè encara calen. La majoria seves i amb Gilberto Gil, però també de Chico Buarque, Os Mutantes, Carlinhos Brown i Gal Costa. ‘Tot és perillós / Tot és diví, meravellós’, canta la brasilera a ‘Divino maravilhoso’. ‘Cal estar atents i ser forts / No tenim temps per a la mort.’

Atents i forts, que tot és perillós, però també meravellós.

Que la resistència necessita cançons, i que per guanyar la batalla calen cançons, també ho té clar el guitarrista nord-americà Marc Ribot, que amb aquesta idea va parir a final d’estiu el disc Songs of resistance. El títol no enganya. ‘Les cançons d’aquest recull són les que voldria haver sentit o cantat a les manifestacions i els actes benèfics als quals he assistit des de l’elecció de Donald Trump’, explica el músic, que ha passat pel seu sedàs himnes del moviment pels drets civils, cançons de la resistència antifeixista, a més de compondre melodies originals inspirades en temps de lluites precedents. ‘A vegades és difícil saber què fer, i suposo que cometrem errors i, amb sort, n’aprendrem alguna cosa. Però ho vaig saber des del moment que Trump va ser elegit: no penso interpretar l’escena del centre de Furtwängler davant cap aspirant a dictador amb tupè carabassa. De cap manera.’ Clar i emprenyat.

Entre les versions, ‘We are soldiers in the army’, amb Fay Victor; la gran ‘Rata de dos patas’ de Paquita la del Barrio, aquí dedicada a Trump amb la veu d’Ohene Cornelius acompanyant la de la mexicana; i un clàssic dels clàssics de les cançons de resistència: el popular ‘Bella ciao’, amb Tom Waits fent de partisà gairebé des de la ultratomba.

Una versió (entre tantíssimes) ben diferent de ‘Bella ciao’ és la de Marina Rossell, que sovint no ens cal anar tan lluny, ni per trobar bons músics ni per tenir raons per a la lluita. Va ser fa dos anys, amb els Manel fent-li cors, al disc titulat justament Cançons de la resistència. Un altre àlbum recopilatori d’himnes per a resistir, en què recuperava el ‘Morir a Ravensbrück’ amb lletra de Montserrat Roig, i cantava el ‘Paisatge de l’Ebre’ de Teresa Rebull, una delicadíssima ‘Lili Marleen’, el cru ‘Cant dels deportats’ que encara avui cal entonar, i no s’oblidava d’una de les cançons més belles feta himne de la Revolució dels Clavells portuguesa, ‘Grândola, Vila Morena’.

Que és el poble qui governa.

(I penso en tots els músics i projectes, d’aquí i d’arreu, que han dut on fos els seus cants per aferrar l’esperança i la tendresa. Que, dels cants espirituals al rap, de Woodstock al Barnasants, de propostes musicals per a la resistència n’hi ha per a omplir mails oberts fins l’any que ve.)
Mentre l’onada ens passa per sobre i aquí els uns i els altres es coordinen, s’agrupen, es conjuren i planten batalla, les cançons acomboien i esperonen. ‘Resistir és vèncer’, deien les parets. I el dia que retrunyin les aigües, continuarem cantant.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb