Can Vilaró, el capipota i els plats de sempre que no fallen mai

  • Al carrer de Borrell, just davant el Mercat de Sant Antoni, la família Vilaró continua oferint clàssics de la cuina popular catalana a uns preus ajustats

VilaWeb
Joan Safont Plumed
21.01.2023 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Com tants havien fet abans que ells, la família de Sisco Vilaró va baixar a buscar-se la vida a la ciutat des del poble de Massoteres, a la comarca de la Segarra. Va ser el 1962, “l’any de la nevada”, precisa l’encara avui ànima del restaurant Can Vilaró. Els seus pares, Feliciano i Conxita, van fer de masovers en una torre de Cerdanyola del Vallès, van obrir una xurreria al carrer dels Tallers i, cinc anys més tard, van acabar comprant una casa de menjar al carrer de Borrell, pràcticament al xamfrà amb el carrer de Manso, davant el mercat de Sant Antoni, que ja funcionava de feia almenys cinquanta anys.

En Sisco tenia disset anys, i avui recorda que l’home que els va traspassar l’aleshores anomenat Bar Pons, va pronosticar que no seria capaç d’aguantar tant temps com ell. Que un jove com aquell en quatre dies se’n cansaria. Ja fa més de cinquanta anys que és al peu del canó. Cinquanta-cinc. “He intentat ser sempre el puntal de la família. Els meus pares eren a la cuina i jo sempre al menjador”, subratlla, i en recorda els orígens. La cuina era la del poble, la que els seus pares havien après de manera autodidàctica. El pare va revelar-se com un bon cuiner davant els fogons, amb predilecció pels plats de caça. La mare va posar les bases d’algunes de les receptes familiars que avui encara regnen a la carta: el capipota amb cigrons i la resta de la cuina de menuts i freixures. La humil i proteica cuina catalana de sempre.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

La Dolors, la discreta dona d’en Sisco i mare de les propietàries actuals, de darrere la barra estant recorda temps passats en què els amos de les parades de peix del Mercat de Sant Antoni s’hi passaven el dia jugant al dòmino, mentre els dependents eren els que s’encarregaven de les peixateries, i quan la clientela eren bàsicament treballadors del barri. Al llarg d’aquests cinquanta anys, el nom de Can Vilaró ha aconseguit de ser un reclam per als coneixedors del bon menjar de totes les classes socials. Escriptors i periodistes, com ara Quim Monzó i Jordi Basté, són bons amics de la casa i n’han glossat el bon fer sempre que han pogut. Entre setmana, és habitual que s’hi reuneixin diverses colles, especialment la dels reporters esportius, que han arrossegat a la casa presidents, entrenadors i jugadors del Barça. “Fins i tot ha vingut Pep Guardiola”, recorda en Sisco. Coneguts o anònims, “la clientela és una gran família”, resumeix satisfet aquest mestre de cerimònies murri, que coneix tothom i parla amb tothom, i que sembla que amb un gest o una mitja paraula fa anar tota la tramoia del restaurant.

La tercera generació, al capdavant

Tot i que en Sisco es va jubilar bo i coincidint amb els cinquanta anys al capdavant del negoci, i va traspassar el negoci a la tercera generació, formada per l’Anna, l’Alba i l’Aida –totes tres amb un nom de quatre lletres que comença i acaba amb la lletra A– Can Vilaró no ha canviat ni una coma de la seva proposta gastronòmica. “No hem canviat res perquè funciona. La gent ens demana que no canviem res”, explica en Sisco, que treu ferro a la condició de resistents d’una manera de fer i de ser que s’ha anat perdent en el món culinari de la ciutat. “Aquest menjar que fem penso que tornarà, perquè no solament agrada a la gent gran, sinó també al jovent que, quan el descobreix, torna.” Crestes, croquetes, arengades, peus de porc, cervellets arrebossats o lletons, conill a les herbes de la Segarra, trinxat o escudella i carn d’olla formen part tant del primer xivarri de l’esmorzar de forquilla regat amb vi de Gandesa com del dinar que s’allarga en una dolça sobretaula de cigaló fins a mitja tarda.

Amb un local de cent metres, dalt del qual viuen en Sisco i la Dolors, que omple cada dia de dilluns a dissabte, i tan sols tanca el diumenge, han estat diverses les propostes de compra i les idees de trasllat que no han acabat de quallar. Fins i tot els va temptar la desapareguda Caixa Catalunya amb la possibilitat de fer-hi un moderníssim –en aquella època– “autobanc”, que havia de servir per a atendre els clients sense baixar del cotxe. Si bé en molts establiments la manca de relleu ha obligat a abaixar la persiana, a Can Vilaró la continuïtat va ser l’opció d’unes filles que havien estudiat carrera universitària i havien projectat uns plans de vida allunyats de l’hostaleria. “Ara sóc un sac de gemecs i elles són les que s’emporten la fama”, fa broma l’ànima del restaurant, que va patir una covid-19 greu i es va estar cinc mesos a l’hospital. “Ja em vaig veure a l’altre barri”, diu mentre explica que el seu nét Roger, d’onze anys, ja ha dit que vol fer-se càrrec del restaurant algun dia. “Serà el moment en què me’n podré anar”, fa broma l’avi orgullós, que encara somia amb nous projectes.

VilaWeb
VilaWeb

El moment més dolç de cinquanta anys d’història

L’Anna, farmacèutica de formació i professió, va agafar les regnes de Can Vilaró amb les seves germanes el 2017. “Em feia il·lusió de continuar allò que havien engegat els avis i havien portat fins aleshores els pares”, aconseguim que expliqui en aquesta entrevista feta entre els darrers esmorzars i els primers dinars del dia. “M’agradava la idea de tenir un negoci propi i continuar fent cuina catalana de sempre.” Tot i que amb les seves germanes va créixer al restaurant, servint i recollint taules i passant plats de ben menuda, va haver de passar per la cuina per aprendre les bases dels plats que serveixen abans d’ocupar-se de sala i fer les funcions que el seu pare exercia… sense cap voluntat de substituir-lo.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Expliquen que els deu anys d’obres del mercat de Sant Antoni no van afectar-los, gràcies a la clientela fidel, però la nova cara de la baluerna de ferro d’Antoni Rovira i Trias els va portar a reformar l’establiment, amb una actualització de l’espai que no li ha pres la màgia sense artificis que ja tenia d’antuvi. Una altra novetat que van introduir arran de la pandèmia és la pissarra en què es llisten els plats del dia, que va amunt i avall amb funció de carta, i que ha tingut una molt bona acollida. Petits canvis perquè tot continuï igual.

“Vivim el moment més dolç de la nostra història. El boca-orella és impressionant”, diu exultant en Sisco, allunyat dels discursos apocalíptics i de la queixa tan habituals d’un temps ençà en el sector de l’hostaleria. Tot i que el restaurador i showman nord-americà Guy Fieri va filmar-hi un capítol del seu programa de televisió i va parlar del capipota a una audiència de diversos milions d’espectadors, són pocs els turistes que s’entaulen a Can Vilaró. Sobta en un barri que lluita contra la gentrificació que ja s’ha apoderat d’espais com ara el carrer del Parlament, i en la ciutat on els visitants estrangers són la primera indústria. Joves que hi arriben en bicicleta i porten bosses de tela i colles de jubilats prenen posició i possessió de les taules de l’interior i la terrassa. El capipota és el rei, tot i que els cervellets tenen una gran sortida, sobretot entre el jovent, que n’havia menjat de petit i que el recupera d’adult. També els peus de porc, la llengua amb bolets o el bacallà amb samfaina. Plats de sempre, sense artificis, que costen de trobar, i uns preus populars que fan que calgui reserva per a dinar si hom no vol quedar-se sense àpat.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes