Sovint, malgrat l’evident distància ideològica que ens separa, he tingut interès a seguir les dissertacions televisives d’Antón Costas, catedràtic de política econòmica de la Universitat de Barcelona i ex-president del Cercle d’Economia. Fins i tot he esmerçat temps a llegir-li alguns dels articles que ha publicat als mitjans. Sempre l’havia considerat una persona intel·ligent que, amb una visió radicalment contrària a la que jo acostumo a sostenir, donava elements que podien ser dignes de reflexió.

Tanmateix, dilluns em va arribar a les mans l’article que va publicar a El Periódico titulat ‘Derrota per incompareixença’, en què exposava el seu punt de vista sobre els motius i les conseqüències de la victòria aclaparadora de la candidatura Eines de País (afavorida per l’Assemblea Nacional Catalana i el Cercle Català de Negocis) a les eleccions de la Cambra de Comerç. I llegint-lo, qualsevol percepció intel·lectualment positiva del Sr. Costas es va fer miques, perquè, deixant de banda que en discrepo totalment, vaig percebre que manipulava i jugava brut. Molt brut.

Òbviament, no poso en dubte la seva intel·ligència acadèmica, prou demostrada. Però sí que poso clarament en dubte la seva bona fe i la seva intel·ligència política, cultural i social a l’hora d’analitzar i avaluar la realitat. O més concretament, la realitat que no li agrada.

L’article no mereixeria gaire atenció, ni resposta, si no fos perquè hi aboca –a parer meu– allò que pot esdevenir el nou paradigma de l’unionisme més recalcitrant. Tal com ho van ser, temps enrere, la teoria del ‘suflé’, la del ‘trencament social’ i la més recent i dolorosa de la ‘violència’.

Sembla evident que en els sectors unionistes i borbònics va creixent la percepció que tenen la batalla definitivament perduda; que el règim del 78 se n’ha anat en orris fa temps; que totes les institucions van pel pedregar i que no podran resistir la força de la gent, és a dir, la força de la veritable democràcia.

I precisament perquè la democràcia, el ‘joc democràtic’, els va clarament en contra, miren d’apropiar-se, en exclusiva, la ‘idea de la democràcia’, tal com ja van fer amb la del ‘constitucionalisme’, i defensar sense miraments que tot allò que els perjudica o els va en contra és intrínsecament antidemocràtic. Aquesta és la tesi i el nou paradigma del Sr. Costas i dels seus correligionaris. Per això es permet de concloure, en l’article, que Eines de País ha guanyat les eleccions a la Cambra de Comerç perquè els ‘demòcrates’ no hi han comparegut (sic).

Per a arribar a aquesta conclusió, que qualsevol persona amb un mínim vernís intel·lectual hauria de considerar una mera bestiesa, el catedràtic Sr. Costas es troba obligat a amanir-la amb tot de comentaris i reflexions que farien riure si no fos perquè és un reconegut catedràtic d’economia. Algunes altres consideracions, en canvi, són literalment perilloses si les contrastem amb els valors de la democràcia plena i la necessitat de protegir-los i defensar-los.

El Sr. Costas es lamenta que amb uns ‘escassos votants’ de l’ANC n’hi hagi hagut prou per a guanyar les candidatures rivals. Com a analista (i bon catedràtic) hauria valgut més que expliqués que la participació va quintuplicar ben bé la dels últims vint anys. I potser encara hauria estat millor que hagués fet una crítica oberta de l’establishment que ha dominat fins ara la institució, per haver-se girat sistemàticament d’esquena a la massa crítica de l’empresariat català; o per haver-li importat un rave la seva legitimitat democràtica (vuit anys sense eleccions i sempre amb votacions ridícules que no arribaven mai al 2% de participació); o per haver tingut un cens tan i tan desfasat i irreal que no es pot agafar per enlloc. També hauria estat magnífic que, com a reputat catedràtic, ens hagués il·lustrat sobre per què del plenari d’una de les anomenades ‘institucions intermèdies’ (d’acord amb el seu lèxic) només se’n poden elegir democràticament dues terceres parts… De tot això, no en diu res. Tan sols fa referència als ‘escassos votants de l’ANC’. Molt lamentable.

D’una altra banda, lamentar que el ‘vot electrònic’ hagi obert a autònoms i microempreses la possibilitat de votar i que això hagi afavorit Eines de País, en comptes de celebrar que sigui un progrés democràtic i un salt endavant per a garantir més participació, entenc que situa perfectament el Sr. Costas.

Dir que la manca de motivació de l’empresariat per a ‘comprometre’s en l’acció col·lectiva’ (i anar a votar) provés del cansament, avorriment i desinterès que els ha causat el procés és tractar els lectors d’imbècils, perquè precisament hi ha hagut més participació que mai i ha estat l’ANC, capdavantera del procés, una de les principals impulsores, si no la principal, de la candidatura guanyadora.

Que el Sr. Costas acusi l’ANC de voler penetrar en les institucions per transformar-les en ‘instruments d’agitació política’ o que es manifesti en desacord amb la idea que ‘l’activisme de la societat civil sempre és beneficiós per a la democràcia’ són qüestions de percepció, tarannà i ideologia en les quals no entraré. Cadascú és com és i el perfil del Sr. Costas és el que públicament defensa.

Tanmateix, dir que la penetració a la cambra és una ‘línia nova de fractura a la societat catalana’ perquè enfronta ‘petites empreses’ amb ‘mitjanes i grans’ és, literalment, mentir. Mentir, per aconseguir –com han fet altres, tantes vegades, en el passat– una tensió artificial que afavoreixi interessos espuris.

Si, com a acadèmic o analista, hagués tingut un mínim interès a saber què és, què significa i què defensa la candidatura Eines de País no hauria fet mai aquesta asseveració. Perquè una cosa és defensar aferrissadament les petites empreses, que no han tingut mai la representació adient a la cambra, i una altra és la convicció absoluta –proclamada per la candidatura esmentada– que el país necessita un teixit empresarial sòlid amb empreses mitjanes –amb perspectives de creixement fermes– i empreses grans. I que entre unes i altres facin de Catalunya un país econòmicament i socialment capdavanter.

Que hi hagi algunes ‘grans empreses’ que no han tingut mai gens d’interès a mirar l’activitat empresarial en clau de país, que han vetllat i vetllen únicament pels interessos particulars i que volen persistir a acceptar amb complicitat, docilitat i servilisme allò que el govern i la corona espanyols els reclamen o exigeixen és una altra qüestió. Però d’això no en té cap culpa Eines de País.

D’una altra banda resulta si més no grotesc de constatar la denúncia que fa el Sr. Costas sobre la suposada intimidació dels partits nacionalistes, practicada, segons que diu, per part de l’ANC, de l’any 2012 ençà. No sé què entén per intimidació, el Sr. Costas. Però sí que sé que només pot intimidar el qui té poder per a fer-ho. Parlar d’aquesta suposada capacitat de l’ANC i silenciar absolutament, en el món empresarial i acadèmic, la intervenció del govern i la corona espanyols per a foragitar empreses de Catalunya i fer mal a l’economia del país posa de manifest, aquí també, la mala fe i la manipulació del Sr. Costas. O és que l’amenaça de retirar fons pertanyents a l’estat de les entitats bancàries situades a Catalunya va ser innòcua per als empresaris i l’economia de Catalunya? Això sí que van ser intimidacions en tota regla. O alguna cosa més i tot.

Però si una cosa em sembla realment perillosa del missatge del Sr. Costas és que dugui sense escrúpols la seva discrepància política fins al punt d’acusar de ‘no demòcrata’ qualsevol qui no pensi com ell. Perquè, deixant de banda que aquesta idea no respecta la legítima diferència, ni tan sols l’essència de la democràcia, planta per se la llavor d’un nou paradigma que es resumeix a dir que tota acció política que va contra els meus interessos és antidemocràtica; i els qui voten contra els meus interessos no són demòcrates.

D’aquí a denunciar les organitzacions i associacions que no combreguin amb el seu tarannà com a ‘no demòcrates’ i, tot seguit, emprendre una croada perquè siguin declarades il·legals hi va només un pas. Probablement, més curt que no ens pensem.

És això que crec que ens pot caure al damunt. Que no se’n sorprengui ningú.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.