La calor extrema perjudica seriosament la salut: què hem de tenir en compte?

Les onades de calor són cada vegada més freqüents, més intenses i més primerenques. Amb aquestes temperatures extremes, el nostre organisme activa uns quants mecanismes per mantenir estable la temperatura corporal i protegir les funcions vitals. Però aquest esforç fisiològic pot tenir conseqüències importants sobre el cor, els ronyons, els pulmons i el sistema immunitari, sobretot en les persones més vulnerables. Entendre què passa dins el cos quan la calor s’intensifica és clau per a prevenir-ne els riscs i protegir la salut.

Què passa al nostre cos?

Amb l’estrès causat per una calor excessiva, el cos humà s’ha de refredar. Ho intenta mitjançant dos mecanismes:

• En primer lloc, redistribueix el flux sanguini per augmentar-lo a la pell mitjançant una vasodilatació, que millora la transferència de calor dels músculs a la pell i de la pell cap a l’exterior.
• A continuació sua, perquè l’evaporació de la suor elimina la calor interna.

Aquestes respostes fisiològiques són necessàries per a limitar l’augment de la temperatura interna, però poden afectar les persones de manera diferent segons l’edat. A més, s’agreugen en cas de tenir més malalties o de prendre determinats medicaments, amb els efectes negatius consegüents sobre l’organisme.

Ai, cor!

La redistribució i l’augment del flux sanguini cap a la pell, a causa de la vasodilatació, augmenten la demanda cardíaca i disminueixen la pressió d’ompliment del cor.

Això implica que el nostre cor ha de bategar amb més força i més de pressa. I, per a fer-ho, necessita més oxigen al teixit coronari. En les persones amb malalties cardíaques prèvies, aquesta demanda addicional pot causar isquèmia cardíaca (disminució del reg sanguini), infart i, en última instància, col·lapse càrdio-vascular.

Uns quants estudis han demostrat que les malalties càrdio-vasculars són la principal causa de mort durant les onades de calor. I, atès que es calcula que gairebé 500 milions de persones en tenen a tot el món, qualsevol zona densament poblada afectada per una calor extrema corre el risc de registrar un augment de la mortalitat per la combinació d’aquests dos factors.

Hem de beure quan suem

L’evaporació de la suor refreda el nostre cos. Però també implica que, amb la pèrdua d’aigua, es redueix el volum de sang, cosa que compromet la funció càrdio-vascular. A més, hi ha el risc que es produeixi una lesió renal o fins i tot una insuficiència renal aguda.

Per això és tan important reposar l’aigua que perd el nostre organisme i evitar els efectes de la deshidratació.

El cop de calor

Si la nostra capacitat de termoregulació falla, el sobreescalfament pot desembocar en un cop de calor, que pot tenir conseqüències a llarg termini a causa del dany al sistema nerviós central. Fins i tot pot arribar a ser mortal si no es tracta a temps.

Els primers símptomes –mareig, desorientació i convulsions– indiquen una disfunció atribuïda a una possible combinació d’edema cerebral, isquèmia cerebral i alteracions metabòliques.

Si, després de la redistribució de la sang, es manté la manca de reg sanguini o isquèmia, es poden produir lesions en cèl·lules, teixits o òrgans. En concret, el cervell, el cor, els ronyons, els intestins, el fetge i els pulmons són els òrgans que presenten un risc més elevat.

Al dany pulmonar derivat de la calor, s’hi afegeix un augment de l’estrès pulmonar causat per la hiperventilació, directament relacionada amb l’increment de la temperatura. Si hi afegim l’augment de la contaminació atmosfèrica durant les onades de calor, ens trobem amb la segona causa principal de mortalitat i morbiditat durant aquests episodis.

I què passa amb el nostre sistema immunitari?

Resulta que la calor també afecta el funcionament del sistema immunitari. Cal tenir present que el sistema immunitari innat s’activa amb senyals de dany als teixits, és a dir, amb les possibles conseqüències d’una infecció per un patogen del qual no conservem memòria immunològica.

A més, el nostre sistema immunitari estableix prioritats. Quan detecta una amenaça que considera tan greu que pot posar en perill la nostra vida en poc temps, deixa de banda qualsevol altra amenaça que considera secundària, com ara un refredat, una grip o fins i tot un càncer. Totes aquestes respostes queden aturades mentre es combat el perill imminent.

Molts dels estudis que analitzen com reacciona el sistema immunitari a la calor extrema provenen d’experiments amb animals –és difícil trobar voluntaris humans disposats a sotmetre’s a una calor extrema durant períodes prolongats!–, però els resultats es poden extrapolar als humans.

La febre ens defensa augmentant la temperatura corporal

El primer concepte que ens ve al pensament quan parlem de calor i d’immunitat és la febre.

La febre és un augment de la temperatura corporal, però no a conseqüència de la lluita del sistema immunitari contra un patogen, sinó com una eina al servei d’aquesta lluita.

És a dir, l’augment de la temperatura corporal es produeix perquè canvia el punt de temperatura interna que l’organisme considera òptim. Aquest canvi és causat per les cèl·lules immunitàries, que secreten substàncies com les interleucines, l’interferó i el factor de necrosi tumoral. En aquestes condicions, el sistema immunitari assoleix una funcionalitat òptima per a combatre un patogen potencialment mortal.

Com hem vist abans, la febre és molt diferent del cop de calor, en què la temperatura corporal augmenta a causa de factors externs, però el punt de regulació intern de la temperatura no es modifica.

Les molècules senyalitzadores: literalment, un altre mal de panxa

Amb un augment de la temperatura externa, s’alliberen a la sang unes proteïnes que compartim amb els llevats i les mosques, anomenades proteïnes del xoc tèrmic (heat shock proteins o HSP, en anglès). La funció és protegir unes altres proteïnes més sensibles dels possibles canvis d’estructura causats per l’augment de temperatura que en podrien afectar el funcionament. Però, a més, tenen activitat proinflamatòria: actuen com sirenes que alerten el sistema immunitari d’un perill.

Hem vist que, com a mecanisme per a disminuir la temperatura corporal, la sang es desplaça cap als capil·lars de la pell, de manera que no n’arriba prou a la resta del cos.

Als òrgans abdominals es produeixen canvis a la mucosa intestinal i, consegüentment, n’augmenta la permeabilitat. Això permet que fragments de bacteris passin a la sang i activin els receptors TLR (toll-like receptors) de les cèl·lules immunitàries.

Arribats a aquest punt, el nostre organisme actua igual que si tinguéssim una infecció aguda: tots els esforços se centren a combatre un patogen suposat (que en realitat no existeix). S’inhibeix la regeneració del teixit intestinal i la situació empitjora: els limfòcits hi responen i proliferen com si tinguéssim una infecció bacteriana a la sang (sèpsia).

Dóna’m calor, però no tanta

En aquest context, la millor cosa que podem fer és evitar la calor extrema adoptant totes les mesures que tinguem a l’abast. Però no n’hi ha prou amb l’aire condicionat, el ventilador o el ventall: és fonamental evitar l’exposició prolongada a temperatures elevades.

Cal evitar treballar o fer exercici físic a l’aire lliure durant les hores de més calor i frenar l’augment de la temperatura global que afavoreix aquests episodis, cada vegada més freqüents, que posen en perill la nostra salut.

María Mercedes Jiménez i Matilde Cañelles són científiques del CSIC. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.