Cal obrir una nova pàgina

  • «Així ni s'avança en el procés cap a la independència, ni s'atura el 155, ni –com s'ha vist prou bé– s'esquiva la repressió.»

Vicent Partal
22.03.2018 - 22:00
Actualització: 23.03.2018 - 07:35
VilaWeb

La investidura fallida de Jordi Turull posa sobre la taula elements d’una dimensió important. Elements que fan, o haurien de fer, obrir els ulls davant la realitat complicada que vivim i que haurien de ser la base per a obrir una nova pàgina del combat per la independència.

S’ha demostrat la incapacitat política dels tres partits republicans. El 21 de desembre 2.079.340 votants vàrem desafiar el govern espanyol i totes les pressions imaginables, perquè donàrem la victòria a l’independentisme i reclamàrem la restitució del govern legítim del país. I ho vàrem fer en resposta a una campanya electoral i a uns programes que parlaven obertament de fer realitat la República proclamada el 27 d’octubre, de restaurar el govern legítim, de fer eixir els presos i fer tornar els exiliats. La victòria, dins el bloc republicà, de Junts per Catalunya va semblar que ens estalviava, a més, el debat sobre qui havia de ser el president de la comunitat autònoma de Catalunya. Ho va semblar, només. Perquè si Carles Puigdemont no va ser elegit president el 30 de gener, quan s’havia programat i acordat el ple, i Roger Torrent el va suspendre en el darrer moment és perquè no hi havia setanta diputats disposats a votar-lo. A partir d’ací hem hagut d’aguantar errades, l’una darrere l’altra. La d’ahir, l’última.

Ahir l’errada va ser, novament, múltiple. No es pot tractar la CUP amb la displicència i la supèrbia amb què ho van fer Junts per Catalunya i ERC. Això és així. Ara, crec que la CUP també hauria de reflexionar sobre si, malgrat tot, la seua decisió pot ser entesa pels ciutadans d’aquest país en el moment concret en què ens trobem. En la votació del 27 d’octubre la CUP va acceptar el vot secret explicant que ho feia en solidaritat amb els diputats de Junts pel Sí contra la repressió. Ahir, en canvi, la CUP no va creure convenient de fer Jordi Turull president poques hores abans, segurament, de la seua entrada a la presó; poques hores abans d’allò que hauria estat, per tant, l’entrada a la presó d’un president de la Generalitat.

Tanmateix, avui abraonar-se només contra la CUP seria massa fàcil. Cal posar sobre la taula també què han fet, o més aviat què no han fet, els altres. Esquerra Republicana no va voler investir Puigdemont. Però Junts per Catalunya ho va acceptar. I quin sentit té no haver intentat la investidura de Puigdemont perquè només tenien els vots de dos dels tres grups i en canvi haver intentat la de Jordi Turull tenint només els vots de dos dels tres grups? No s’entén. Menys encara després d’assistir amb perplexitat a una llarga i incomprensible negociació de càrrecs i competències entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Com si fóssem en els vells temps de l’autonomia, avui ja inexistent.

Jordi Turull, amb el seu gest d’acceptar la investidura sabent que era tan difícil i sabent quines conseqüències podia tenir personalment per a ell, s’ha guanyat tot el nostre respecte. Després de setmanes d’anar fent passos enrere, d’anar diluint allò que havia significat el primer d’octubre i allò que havia significat la proclamació de la República, Jordi Turull era una oportunitat de capgirar la tendència. La seua presidència, concretament ahir, era una oportunitat d’abandonar el derrotisme i enfrontar-se a l’estat espanyol. De causar-li un enorme problema polític, tot aprofitant la seua mal calculada violència. La CUP no ho va voler fer possible, en bona part per la imatge que tenen de Turull com a convergent. Ja passa, que en les revolucions els més revolucionaris no saben apreciar l’evolució dels qui no ho eren gens però ara podrien ser-ho.

La qüestió és saber què farem d’ara endavant. Ahir començà el termini de dos mesos que permet als tres grups polítics republicans, encara, de formar govern. No puc dir que confie gens que això siga possible. Segurament dependrà molt de què passe avui, de què decidesca el jutge Llarena. Però cal tenir present que Junts per Catalunya i ERC encara tenen l’opció de la dimissió de Puigdemont i Comín com a diputats –si la mesa no s’atreveix a deixar-los votar. Una dimissió que seria una nova errada, però que és molt probable. I si no passa tornarem a fer eleccions, no hi ha cap més alternativa. Siga com siga, és ben clar que aquesta via per on hem circulat fins ahir no mena enlloc i que a les noves eleccions no hauríem d’anar-hi així. Així ni s’avança en el procés cap a la independència, ni s’atura el 155, ni –com s’ha vist prou bé– s’esquiva la repressió.

Caldrà, doncs, obrir una nova pàgina. Possiblement tot això que ha passat del 21 de desembre ençà s’ha d’entendre com una adequació a la nova realitat. Potser era necessari que es fes ben visible que vivim una fase completament nova i que moltes de les coses que havíem après i havíem fet ara s’han de fer d’una altra manera. I qui sap si també amb una altra gent.

I sobre això, tres apunts. Hem d’entendre que els independentistes no vivim protegits per una democràcia. I hem d’entendre que ja no hi ha cap autonomia a salvar. Però també, i aquesta és la clau de tot, hem d’assumir que Espanya comet l’error màxim renunciant a cercar una solució del conflicte polític que ella mateixa ha creat a còpia d’intransigència. Violant els drets humans permanentment, creant un estat d’excepció, en tots els sentits de la paraula, Espanya fa impossible que es normalitze la vida pública catalana. I sense aquesta normalització el funcionament i fins i tot la mateixa viabilitat de l’estat restaran inevitablement en qüestió. I en perill. Haurem de reprendre el pas, segurament, des d’aquesta convicció.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any