10.07.2026 - 19:50
“La guerra és un negoci de primer ordre, tal vegada és fins i tot el millor de tots”, deia el premi Nobel portuguès José Saramago. És trist d’acceptar, però també seria estúpid no fer-ho. El món l’hem fet com l’hem fet i avui el camí armamentista que s’ha obert arreu és una realitat. Sempre són pocs a guanyar-hi i molts a perdre-hi. La clau? Els qui manen –i els qui són al darrere i no veiem– formen part dels pocs que hi tenen més a guanyar. Mentrestant, reunions i més reunions per la pau. Paraules que gairebé mai porten a solucions duradores.
Quan una cimera de l’OTAN, com la d’Ànkara d’aquesta setmana, és notícia per les repercussions mediàtiques de l’allau de declaracions contradictòries de Donald Trump, els dies anteriors i posteriors, es pot assegurar, sense cap mena de dubte, que les seves decisions no han aportat grans novetats. Això és així tant per al present com per al futur de l’organització. Algunes curiositats sí que han merescut l’atenció i han representat una bona sorpresa, com l’original obsequi d’un revòlver amb munició real del president Erdogan als assistents. Amaga potser algun missatge?
Quant als aspectes econòmics que se’n desprenen, tampoc hi ha hagut gaires novetats. La declaració d’Ànkara reitera els enunciats de la declaració de l’Haia del 2025. Es manté l’objectiu per al 2035 del 5% del PIB en despesa militar (3,5% per a defensa estricta i un 1,5% per a despeses relacionades amb la seguretat). Independentment del soroll mediàtic sobre els països que apliquen o no aquest compromís, cal subratllar que l’objectiu no és immediat i que hi ha gairebé una dècada al davant per a aconseguir-lo. Un temps molt llarg per a la política atès que, per definició, és una cosa que sempre està sotmesa a incertesa.
Cal dir que els improperis de Trump contra l’estat espanyol han sorprès en certa manera Madrid, perquè l’últim consell de ministres va aprovar una transferència de crèdit de prop de 6.300 milions d’euros destinada precisament al Ministeri de Defensa. Es tracta d’una de les ampliacions pressupostàries més elevades aprovades en una sola decisió governamental per a aquest departament i es va fer unes hores abans de la cimera, en què l’increment de la despesa militar va ser un dels principals eixos polítics.
També devien explicar al president multimilionari, després de la reunió, que els espanyols van augmentar un 50% la despesa militar l’any passat, fins a 34.265 milions d’euros, i la van situar en un 2,1% del PIB, segons un informe de l’Institut Internacional d’Estocolm per a la Recerca de la Pau (SIPRI). El SIPRI destaca que és la primera vegada d’ençà del 1994 que la partida destinada a armament supera el 2% del PIB. La xifra és molt important i se n’ha parlat poc. I el creixement és un dels més importants dins els països de l’OTAN. Així, aquests últims vuit anys, l’estat espanyol ha triplicat la despesa en defensa. Aquesta inversió el situa com el sisè país de l’OTAN que més ha augmentat la despesa en aquest concepte i el setè país que més n’ha incrementat la inversió en termes reals. Avui és el país número 15 a la llista mundial d’inversió en armament, amb un 1,4% del total.
La pujada de la despesa militar espanyola s’engloba en una alça generalitzada a tots els països europeus membres de l’OTAN, pressionats pels Estats Units i en el context de la guerra d’Ucraïna, la qual cosa va comportar que la inversió al continent assolís els 736.000 milions d’euros el 2025, un 14% més que no pas l’any anterior. Cal dir que es tracta del creixement anual més alt de la despesa militar a l’Europa central i occidental d’ençà de la fi de la Guerra Freda.
Mentrestant, la societat no veu clar aquest canvi de situació cap al bel·licisme. Els europeus, gairebé la meitat, s’oposen a retallades en la despesa pública per a invertir en defensa, segons una enquesta del mes passat realitzada per la publicació francesa Le Grand Continent. Naturalment, les diferències entre països són elevades. A l’estat espanyol, l’oposició arriba al 54%. Els països on més gent s’hi oposa són Itàlia, amb el 65%, i Àustria, amb el 59%. A l’altra banda de la llista trobem Polònia, amb només un 30% d’opositors; els Països Baixos, amb un 32%, i Estònia, amb un 34%. Estònia és també el país que és més favorable a augmentar l’armament, amb un 55% de la població, seguit de Polònia, amb un 50%.
I aquest sentiment social es veu reflectit amb les despeses militars corresponents dels països. Veient els indicadors relatius, en percentatge del PIB, es constata que els països del nord d’Europa, geogràficament més pròxims a la Rússia de Vladímir Putin, hi inverteixen més que no pas la resta dels membres de l’OTAN. Així, la despesa militar de Polònia representa el 4,3% del PIB nacional, la de Lituània el 4%, la de Letònia el 3,74%, la d’Estònia el 3,22% i la de Noruega el 3,2%. Aquests cinc països s’han avançat fins i tot als Estats Units en aquesta matèria (3,19%). A l’estat espanyol, ja hem vist que és del 2,1%.
Aquesta classificació de despesa militar dels països canvia quan es mesuren segons la població. Amb aquest indicador, Noruega és al capdavant amb 3.026 dòlars per habitant dedicats a despeses de defensa el 2025, seguit dels Estats Units (2.460), Dinamarca (2.416), Luxemburg (1.750) i els Països Baixos (1.618). L’estat espanyol, amb 691 dòlars, és el divuitè país de la llista.
Com en la societat, també dins el govern espanyol l’increment de la despesa militar no genera consens en el bloc que el sosté. S’ha qüestionat molt la coherència entre el discurs tradicional de l’executiu sobre la pau i l’important augment dels recursos destinats a defensa. La ministra Margarita Robles sosté que totes dues qüestions no són incompatibles i diu que “garantir la seguretat constitueix una obligació derivada tant del context internacional com dels compromisos adquirits amb els socis europeus i atlàntics”.
Per cert, hi ha un fet menor, del qual no s’ha parlat i que ens costarà més diners. Després de la revisió a l’alça del creixement de l’economia espanyola d’enguany, la despesa en defensa haurà de superar el 2026 els 36.351 milions d’euros, la qual cosa representa un augment de 2.818 milions. A més, si es considera l’efecte de la inflació, l’increment de la inversió en defensa haurà de superar els 38.300 milions, és a dir, gairebé 3.200 milions més que no es preveia al començament de l’exercici. D’on sortiran?
Darrere de tot plegat hi ha un aspecte capital, del punt de vista econòmic: la importància de la indústria d’armes nord-americana. Les amenaces de Trump per a fer augmentar la despesa militar europea tenen un sentit molt clar. Senzillament, volen que gastem més… però no els fa gens de gràcia que les fabriquem nosaltres, com ja ha proposat Alemanya. La raó és evident: volen que la despesa militar europea es faci amb compres a les empreses nord-americanes. No en va, els Estats Units van representar el 58% de les principals importacions d’armes dels estats europeus membres de l’OTAN en el període 2021-2025. Vet aquí tanta pressa i tanta insistència.
El servei d’estudis del BBVA ha treballat aquest tema del punt de vista econòmic. I conclou: “L’augment de la despesa militar a l’estat espanyol al 2% del PIB dinamitza l’economia i els sectors tecnològics mitjançant efectes directes i indirectes. No obstant això, l’impacte serà desigual a causa de l’alta dependència d’inputs estrangers i a la forta concentració territorial de la indústria.” Diu que disposa avui d’un grau més baix d’especialització industrial militar i més contingut importador, en comparació amb economies europees com ara Alemanya, França i Itàlia. I esmenta també el País Basc, Navarra, Madrid i Catalunya com els pols territorials que poden ser més afavorits perquè concentren el nombre més gran d’empreses tecnològiques i industrials vinculades al sector de la defensa.
Es destaca el paper dels serveis avançats. A diferència de la fabricació de béns, més intensiva en importacions i amb menys valor afegit local, activitats com ara l’enginyeria, la recerca i les telecomunicacions generen retorns interns més elevats i presenten un potencial més elevat de creixement a llarg termini. Aquest efecte multiplicador és significatiu. Així com els sectors directament vinculats a la defensa representen entorn de l’1% de la producció manufacturera a Espanya, la inclusió d’activitats indirectes eleva aquest percentatge fins a l’11%.
I fa una reflexió final. En última instància, la despesa en defensa no sols respon a objectius de seguretat, sinó que també es configura com una eina de política econòmica amb efectes d’abast ampli. La qüestió, doncs, no és quant es gasta, sinó com s’articula aquesta despesa per maximitzar-ne l’impacte sobre el creixement, la innovació i la cohesió econòmica. És una manera pragmàtica i material de veure-ho.
